martes, 24 de noviembre de 2009

Cometas en el cielo


de Khaled Hosseini.

Amir lleva una vida apacible en el Kabul anterior a la revolución. Su única preocupación es ganarse el favor de su padre. Su madre murió al nacer Amir y él piensa que su padre le echa la culpa. Mientras tanto, comparte sus correrías de niñez con el hijo de su criado leyendo historias antiguas, trepando a la colina que está junto a su casa y haciendo lo que más les gusta a los dos, volar cometas. Precisamente, después del gran concurso anual de cometas ocurre un hecho que les dejará marcados de por vida.
El golpe de estado en Kabul, el derrocamiento de la monarquía, la invasión de los rusos y la llegada de los talibanes al poder se irán sucediendo en el país de su niñez. Mientras, Amir, refugiado junto a su padre en EEUU tratará de dejar todo su pasado atrás. Sin embargo, el sentimiento de culpa atraviesa océanos y no está dispuesto a separarse de él ni un minuto. Un día, una llamada de teléfono de un viejo amigo trae consigo una posibilidad de redención. Una forma de volver a ser bueno.

Un libro maravilloso, aunque duro. Tiene esa extraña virtud de mostrar la belleza en aquellos lugares en los que parece imposible que ésta pueda existir.

domingo, 22 de noviembre de 2009

El barranc de l'eco perfecte i la cova d'algeps

Hi ha a les faldes de Cabeçó un camí que es troba al GPS mental de Toni i que avança en direcció a una de les puntes d' aquesta muntanya. Ascendix entre uns bancals de pins replantats que poc a poc van deixan pas al llentiscle, el romer i les carrasques. El camí és empinat, amb un curt pedregal i alguna que altra trepadeta. Però poc a poc, amb l'acostumada xarradeta pel mig arribem a unes penyes que activen l'instint del buscador. "Ara cal trobar-la" diu Toni. En pocs segons veu el punt de referència: "Només me n'he anat uns metrets a l'esquerra". Aleshores, recorrem eixos metres de xicoteta errada i baix els nostres peus apareix un enorme arc de pedra. Al nostre front es troba la paret d'Alacant que espera pacientment els escaladors que gosen pujar els seus 150 metres de roca vertical. És gràcies a eixa paret que pots cridar a la muntanya i ella et contesta amb el seu eco perfecte.
Un poc més avall, superant el vertigen amb el cul en terra, es pot destrepar fins la xicoteta entrada a una cova. Eixa entrada, partida pel mig (recorda la forma d'unes foses nasals) dona pas a una gruta on podem vore grans estalactites (una d'elles es troba trencada al replanell de l'entrada, sempre hi han salvatges). Però el més interesant de tot és que es tracta d'una de les poques coves d'algeps que hi han per la zona. Tal volta un altre dia podrem entrar un poc a pegar una visteta, però sempre pensant que ixiriem blancs com la neu.
Després de prendre forces i de fer unes quantes fotos tornem a baixar fins les faldes d'aquesta muntanya que, apart d'aquest barranc i d'aquesta cova, i si fem cas a la llegenda, amaga un secret daurat dins les seues entranyes.

domingo, 15 de noviembre de 2009

Cors bojos per cantar



Ahir vaig tindre la sort d'anar a vore el concert de Fito y los Fitipaldi a Mutxamel. Era la segona vegada que els veia, però aquesta vegada tot pintava millor: xupito gratis i cubata amb desconte a la Puça, autobús a la porta per a l'anada i la tornada i el meu amic Ricardo i Laura, que l'altra vegada se'l van perdre, amb nosaltres.
La veritat que l'ambient era extraordinari, amb una gentada de por que omplia per complet el camp de futbol i les grades. Tot i això vam agafar un bon lloc i vam calfar cames amb La cabra mecànica. Després dels teloners, un cambi d'escenari, una espècie de curt animat a les pantalles amb els components del grup com a protagonistes i abans de que puguerem contar deu... Fito per fi a l'escenari.
Aquesta vegada va cantar cançons de varios discos, preferentment de Por la boca vive el pez, mesclats amb els del nou disc. Nosaltres vam cantar fins que ens va fer mal la gola contagiats per les ganes i l'entusiasme del grup. La veritat que sembla mentida que puguen estar tocant totes les semanes cada vegada en una ciutat i fer-ho amb tanta força. Segurament no sempre estiguen tant bé, però crec que aquesta vegada ens ha tocat un dels bons concerts. Al final, Fito ens va deleitar amb Al cantar de Platero y tu. En conclusió, una gran nit amb bona música, bons amics... i una anyorança.