Al menjador dels meus
iaios sempre ha hagut una “mesa camilla” que organitzava l'espai
i la vida al seu voltant. Quan anavem de visita a l'hivern, ma mare
els preguntava:
- Que no poseu el radiaor?
- No, pa dos animetes que som, en el braseret tenim prou. Enceneu-los ara, que no es gelen els xicons.
I aleshores el braser i
la “mesa camilla” descansaven, el radiador anava calfant
l'habitació i la meua germana i jo ens disfressavem, ballavem amb la
iaia, corriem, saltavem... i les nostres galtes s'encenien. El
radiador era joventut, modernitat i agitació. El braser maduresa,
antiguetat, repós.
El temps passa que fa
por, i com tots els divendres des que m'he casat dine amb els meus
pares a sa casa. Bese a ma mare a la cuina, deixe la motilla i la
xaqueta a la saleta, entre al menjador a saludar el meu pare i... hi
ha una “mesa camilla” davant la tele! Ma mare que ve darrere
somriu.
- Mira! Mos posem ahí els dos i aixina no gastem tant- raona-. Després a la nit encenem els radiaors dels “pasillos” i aixina es caldeja un poc la casa...
Li dic a ma mare que
clar, que molt bé i em quede pensatiu. A casa dels meus pares ha
arribat la maduresa i el repós; ara em toca a mi posar al joventut i
l'agitació. Ho demanen la “mesa camilla” i el braser.
La mare entra amb l'arròs
al forn, dinem, bevem i parlem i mentrestant la vida continúa amb el
seu pas agre-dolç. Agre perque passa; dolç perque la veiem passar.
PD. Deixe a càrrec dels
meus amics sabuts que m'ensenyen la forma correcta de dir “mesa
camilla” en valencià. Però que anem a fer-li: tota la vida s'ha
dit “mesa camilla”.
