Playing for change

Vos envie aquest vídeo per tres raons: la primera perquè la cançó és preciosa; la segona perquè pel que sembla la globalització també té coses bones; i la tercera, perquè tothom necessita algú que estiga al seu costat. Espere que vos agrade. Cliqueu a l'imatge.
I send you this video for three reasons: 1. The song is very beautiful; 2. Because it seems that globalisation is good for something; 3. Because everybody needs somebody who is close by. I hope you like it. Click on the photograph.

Bon Nadal

Predela del retablo "La Adoración de los Magos" Gentile da Fabriano. Acabada en 1423.

En aquestos dies tan especials per a tots nosaltres, m'agradaria dessitjar-vos que passeu un feliç dia de Nadal i que la Pau, l'Alegria i l'Amistat vos facen una visita i es queden durant molt de temps a viure a les vostres cases i amb les vostres famílies. Un abraç a tots i Bones Festes.

Amb els pantalons pels turmells

Aquest matí he arribat a l'escola i m'han donat la notícia. S'ha desconvocat la vaga. A hores d'ara, la dona de CC.OO. que va vindre ahir a explicar-nos totes les demandes (no, millor EXIGÈNCIES) que sustentaven i feien inevitable aquesta vaga, estarà amagada davall de la taula del seu despatx o tancada a casa sense eixir. Encara que ben pensat, segur que no, perque no tenen vergonya. El més trist de tot aquest assumpte no és que els sindicats s'hagen conformat amb tant poc. El més trist és que s'han conformat amb res. Si no, analitzem la situació.
El que els intrèpids sindicats d'Educació (no sé perque l'escric amb majúscules, quan és clar que és minúscula) han aconseguit és que una assignatura s'impartisca en una de les llengües oficials de l'estat. Tot un èxit, com per a donar-se colpets a l'esquena i fumar-se un cigarret després, en plan "joder tío somos la leche negociando, puras fieras". Qualsevol que pense que açò ha suposat un avanç en l'Educació a esta nuestra comunidad està per a que l'ingresen a un manicomi. L'única cosa que s'ha fet és tornar a una situació de cordura, ni més ni menys.
A més, la política amb tinte mafiós del Conseller Font de Mora (també conegut com Fountain of Mullberry) había posat per una vegada d'acord tant a professors com a les associacions de pares i mares, per a caminar junts en busca d'una millora en l'educació dels nostres fills/alumnes. Ara, i parle sobretot per mi, han perdut la confiança de molts d'ells, el que convertix aquesta capitulació en més trista encara.
Així les coses, la qualitat de l'ensenyança continuarà resentinse dins dels barracons que fan d'aules a molts col·legis i instituts, amb professors interins que treballen de gratis durant dos mesos (alguns d'ells a centenars de kilòmentres de sa casa) fins que els arriba el primer sou, amb gent de Castelló que treballa a València, gent de València que treballa a Alacant i gent d'Alacant que trebala a Castelló, amb professors substituts que arriben dos setmanes més tard de que el titular estiga de baixa o amb xiquets de 0 a 3 anys que no disposen de guarderies públiques. A tota esta gent, els sindicats i els governs continuen deixant-la amb el cul a l'aire. Amb el fred que fa.

Arc de Sant Martí

Huí he fet una temptativa de pujar al Forat de la Penya a soles per primera vegada. Tot i les plujes d'anit, m'he alçat, he mirat al cel i com que estava despejat, m'he decidit. Però be, últimament l'oratge està una miqueta capritxós i quan he baixat al carrer ja estava plovitejant. De totes formes com ja m'havia fet a la idea he començat a pujar. Per a que vos rigueu una miqueta de mi, vos diré que m'he equivocat de camí (tot i que està ben senyalat) i he agafat el camí llarg per a pujar. Tanmateix, quan portava poc més de mig hora d'aventureta ha començat a caure aigua-neu, cada vegada més fort i he decidit tornar perque es veien uns núvols molt negres que baixaven Carrasqueta avall i perque estava patint un poquet per la càmera. Malgrat tot això, he pogut traure aquesta foto en una treba que m'ha donat el sol. Espere que vos agrade.

Seda

de Alessandro Baricco

Sinopsis: La mejor sinopsis es la primera página del libro, así que voy a pasar a transcribirla.
"Aunque su padre había imaginado para él un brillante porvenir en el ejército, Hervé Joncour había acabado ganándose la vida con una insólita ocupación, tan amable que por singular ironía, traslucía un vago aire femenino. Para vivir, Hervé Joncour compraba y vendía gusanos de seda. Era 1861. Flaubert estaba escribiendo Salammbô, la luz eléctrica era todavía una hipótesis y Abraham Lincoln, al otro lado del océano, estaba combatiendo en una guerra cuyo final no vería. Hervé Joncour tenía treinta y dos años. Compraba y vendía. Gusanos de seda."

El libro discurre durante 65 cortísimos capítulos convertidos en poesía escrita en prosa. Mientras lees sobre la vida de Hervé Joncour observas como la redacción discurre suave como la seda. A través de las páginas somos testigos de como llueve la vida del protagonista. De repente, de un modo casi imperceptible y con un gesto inocente, se desata la tormenta. Y al final, queda una pregunta. ¿Es el amor tan poderoso que sólo necesita de un soplo para derribar las fronteras del tiempo y la distancia? ¿ o es la curiosidad y el misterio la que crea en nuestra mente un deseo irrefrenable hacia la otra persona, hasta el punto de destruir todo lo que amamos y lo que tenemos?

El noi del pijama de ratlles

de John Boyne

Sinopsi: Bruno viu a Berlín amb sa mare, la seua germana i son pare on duu una vida aparentment tranquila i sense complicacions. Però de sobte, un dia es troba amb la notícia de que haurà de mudar-se a una casa nova. Tot i que la seua nova vivenda no és del seu agrat, allí trobarà a qui serà el seu millor amic de per vida: un extrany i misteriós noi que viu a l'altra banda d'una tanca i que porta un senzill pijama a ratlles.

L'autor posa en la boca redona i ulls com a taronges d'un xiquet un fet de la història tan horrorós, que un cor tan inocent com el d'un nen no arriba a compendre el que pot estar ocurrint. És una història que intenta ser real (els personatges, el moment històric i el lloc on ocorren ho són) però que acaba convertint-se en una alegoria en contra de la barbàrie i la sense-raó nazi. L'escriptor es basa en un encontre entre els dos xiquets gairebé impossible (sembla difícil que Bruno puga visitar el seu amic durant un any sense ser vist) per a crear una complicitat entre els dos i augmentar el dramatisme de la història que arriba al seu culmen al final.
Es tracta d'un llibre que encara que, en la meua opinió, podia haver sigut més intens, fa moltíssim que pensar i segur que no deixa indiferent ningú. Si encara no l'heu llegit (cosa que no crec), el recomane.