sábado, 20 de septiembre de 2014

Som diferents, som iguals (I)

A octubre de 2012, el primer ministre britànic, David Cameron, i el president escocés, Alex Salmond van signar un acord polític pel què l'Estat atorgava al parlament escocés la capacitat de convocar i organitzar un referendum d'independència abans de finals del 2014. Segons l'acord, Londres i Edimburg es van comprometre a acceptar el resultat fora o no favorable a la independència. La pregunta, consensuada també, va ser: Hauria de ser Escòcia un país independent?
La consulta va quedar legitimada inicialment per la victoria del SPN (Partit Nacionalista Escocés) a les eleccions de 2011, amb majoria absoluta, portant per bandera aquesta reivindicació independentista.
El passat dijous els escocessos majors de 16 anys van poder dir amb el "més alt nivell de justícia, transpariència i decor" si volien o no ser independents. El resultat ha sigut que a Escòcia el 55% de la població vol continuar unida al Regne Unit, mentre que el 44% volen la independència. Una diferència que pràcticament dividix el país en dos i que, més endavant, farà que hagen de prendres més decissions en quant a l'autonomia escocessa.
Ací, a Espanya, aquest referendum s'ha seguit molt de prop, ja que s'ha relacionat amb les pretensions soberanistes de Catalunya. Tant els que busquen aquesta independència com els que la rebutgen s'han mirat en l'espill d'Escòcia per a fer comparacions.
Com en tot, en el dos processos hi ha similituts -tant Espanya com el Regne Unit son realitats plurinacionals, amb monarquies parlamentàries- i diferències - a Espanya hi ha una Constitució que no permet aquest tipus de referendum, cosa que no ocorre al Regne Unit-. Tanmateix, sembla ser que al nostre veí del nord s'han seguit una sèrie de passos  ben fets que han portat a que es puga celebrar una consulta soberanista sense complexos, mentre que ací, pel que jo sé, no s'ha fet. Tant la part unionista com la separatista d'ací han fet coses que, comparant-les amb el model britànic, dificulten que hi haja un procés "entre cavallers".

miércoles, 10 de septiembre de 2014

Calentures


http://ampatorrebarona.castelldefels.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/32/2013/04/ventilador_213569.png

Durant tota la setmana passada l'apartat "ultimes notícies" del meu facebook ha estat ple publicacions amb una mateixa temàtica: la calor a les aules. Vaja per davant que per motius personals, enguany, m'he lliurat d'eixe "infern a les aules". Tanmateix, pense que puc fer-me una idea. Em jugue el coll... de la camisa -que deia el meu mestre Agustí- que a algun mes de juny o setembre d'algun  dels dotze anys que porte com a mestre he patit temperatures semblants a les d'enguany a les aules. I igual que jo tots els demés mestres i alumnes.
Per això, i perdoneu-me l'atreviment, em pregunte si la "calentor" que ha sentit algun mestre no està més relacionada pel fet de que els ha fastidiat, d'alguna manera, començar cinc dies abans del que és costum les classes lectives. I no és que no tinguen raó, que la ténen, però no pel motiu de la calor. Ni una sola de les publicacions deia res sobre "no he tingut temps de preparar la classe com volia", "no m'he pogut coordinar amb els mestres especialistes" o "no he pogut preparar activitats divertides com m'hagués agradat per als primers dies de classe". L'argument principal era la calor.
Com vaig respondre a alguna d'aquestes publicacions, pense que per a queixar-se cal tindre fonaments, i bassar la crítica d'una decissió presa per la Consellera d'Educació en "que fa calor" em sembla un argument un poc pobre. Sobretot, perque té un contra-argument tant senzill com agafar la pàgina de l'Institut Nacional de Meteorologia i buscar un dia en el que la temperatura haja sigut la mateixa que la d'aquestos dies, en qualsevol altre any. La calor forma part de les nostres terres i pense que, més o menys estem acostumats a ella.
La meua opinió és que els nostres arguments han d'anar per un altre costat, com fer entendre els nostres "superiors" que una escola no és una fàbrica on s'apreta un interruptor i les màquines es posen a produir, sino que necessitem organitzar-nos, coordinar-nos, preparar activitats, etc. per a que l'ensenyança siga de qualitat. Que per a fer això, les escoles han d'estar amb tot el personal el dia 1 de setembre i tindre uns dies per a encaixar totes les peces abans que vinguen els nostres xiquets i xiquetes àvids d'aprendre. I si, de veres, fa calor, exigir a l'Administració que invertisca en els recursos que facen falta per a aliviar-la i fer possible que les classes es desenvolupen en les condicions que marca la llei. Posant-nos d'acord les escoles i els directors per a fer protocols d'actuació en cas de temperatures que puguen posar en perill els xiquets -si és que de veres ho pensem- . Perque pense que fer demagògia amb arguments tan febles no ens fa cap favor als mestres.

sábado, 9 de agosto de 2014

De virus y de religiosos

Los escuché a principio de semana en la radio y hoy los he leído en el periódico. Mensajes en twitter o vía e-mail a un programa radiofónico y mensaje telefónico transcrito en "El Cabinista" (¡si, aún existe!) El tema, la repatriación del religioso español infectado por el virus ébola. ¿En qué sentido iban los mensajes? Si os recuerdo que estamos en España, ya sabéis por dónde van los tiros. Los dos argumentos principales son, para resumir, que como se les ocurre traer un enfermo de ébola al país, poniéndonos en riesgo de muerte a todos, y el segundo, que menudo dineral se han gastado, que lo hubieran curado allí.
De verdad que uno intenta autoconvencerse de que no, que los que piensan así, son los menos, pero al final vas viendo que no. De los seis mensajes que leyó la periodista, cuatro iban en esa línea y en el periódico la única opinión al respecto era en ese sentido. Enseguida me ha venido a la memoria un pasaje del "Capitán Alatriste" de Arturo Pérez-Reverte en el que el escritor describe amargamente a través de la mirada de su protagonista, cómo la España de Felipe IV abandonaba a los soldados de sus tercios cuándo estos eran heridos y ya no les servían  para sus propósitos. Y cómo estos a su regreso, envejecidos, inválidos o tullidos, se arrastraban por las puertas de las catedrales, los mesones de mala muerte y las plazas públicas pidiendo limosna a la España por la que habían entregado su juventud.
Es verdad que en algo hemos avanzado y ahora la democracia, los tratados internacionales y las Constituciones de los paises nos ofrecen derechos como éste, de que el gobierno de nuestra nación se haga cargo de personas que se encuentran desprotegidas fuera de nuestras fronteras. Sin embargo, desalienta que la vileza continue ahí, buscando un lugar por dónde asomar y crezca como un virus cuando la bolsa aprieta o nos entra miedo.
Volviendo a lo que nos ocupa, me gustaría contestar a estos "escritores anónimos" aunque sé que no me van a oir. En este país pagamos un dineral público por políticos corruptos, aeropuertos fantasmas, equipos de fútbol deficitarios, bancos que estafan a personas trabajadoras, administraciones ineficaces, jubilados que no están jubilados, empresarios sinvergüenzas y un largo etcétera. Y ya les digo que prefiero pagar mil veces mil, por personas como este religioso, o como los médicos que pasan sus vacaciones de voluntarios operando en lugares dónde la pobreza no es un estado, sino un modo de vida, que por todas las cosas que he enumerado antes. Se juegan su vida, entregan su tiempo por los demás. Eso sí que es marca España.
Y ya poniéndome un poco borde quiero recordar a estos "mensajeros" que entre todos los españoles también hemos pagado su sanidad y su educación. Total, para que después nos hayan salido gilipollas.

martes, 19 de noviembre de 2013

La "mesa camilla" i el braser

Al menjador dels meus iaios sempre ha hagut una “mesa camilla” que organitzava l'espai i la vida al seu voltant. Quan anavem de visita a l'hivern, ma mare els preguntava:
    • Que no poseu el radiaor?
    • No, pa dos animetes que som, en el braseret tenim prou. Enceneu-los ara, que no es gelen els xicons.
I aleshores el braser i la “mesa camilla” descansaven, el radiador anava calfant l'habitació i la meua germana i jo ens disfressavem, ballavem amb la iaia, corriem, saltavem... i les nostres galtes s'encenien. El radiador era joventut, modernitat i agitació. El braser maduresa, antiguetat, repós.
El temps passa que fa por, i com tots els divendres des que m'he casat dine amb els meus pares a sa casa. Bese a ma mare a la cuina, deixe la motilla i la xaqueta a la saleta, entre al menjador a saludar el meu pare i... hi ha una “mesa camilla” davant la tele! Ma mare que ve darrere somriu.
    • Mira! Mos posem ahí els dos i aixina no gastem tant- raona-. Després a la nit encenem els radiaors dels “pasillos” i aixina es caldeja un poc la casa...
Li dic a ma mare que clar, que molt bé i em quede pensatiu. A casa dels meus pares ha arribat la maduresa i el repós; ara em toca a mi posar al joventut i l'agitació. Ho demanen la “mesa camilla” i el braser.
La mare entra amb l'arròs al forn, dinem, bevem i parlem i mentrestant la vida continúa amb el seu pas agre-dolç. Agre perque passa; dolç perque la veiem passar.

PD. Deixe a càrrec dels meus amics sabuts que m'ensenyen la forma correcta de dir “mesa camilla” en valencià. Però que anem a fer-li: tota la vida s'ha dit “mesa camilla”.

sábado, 29 de junio de 2013

Hui tinc la vena d'agüelo cebolleta i aprofitant que comença el Tour de França que fa cent, m'ha entrat nostàlgia de tots aquells estius tòrrids de quan era un xiquet primer, i després un adolescent.
Hi ha molta gent que diu que el ciclisme és perfecte per pegar la becadeta del mig dia i, estic d'acord. Les etapes planes que discorren per dos centenars de kilómetres són, junt a la caloreta de juliol i eixa somordor que t'entra després de dinar, fan més efecte que un elixir elaborat pel mateix Morfeo. Una cosa pareguda ocorre amb les contrarrellotges on l'interés es troba només al final que és quant comencen a competir el millors. Però, i les etapes de muntanya? Ah, si! Això ja canvia, amics.
Aquestes titàniques etapes ténen multitut d'atractius. El primer, el paissatge: les imatges aèries que proporciona el Tour dels Alps i els Pirineus, principalment, són senzillament meravelloses. A més vore els cims nevats a la plenitut de l'estiu, refresca quasi tant com un banyet a la piscina. El segon, l'emoció: vore els ciclistes alçar-se de la bicicleta, quan més dures son les rampes; buscar el teu corredor favorit i vore que aguanta; pegar-te a la tele com si li enviares energia a través dels satel·lits; vore a l'espanyol posar un ritme frenètic i adonar-te'n que ningú el pot seguir; baixar corrent a la gelateria per a dir-li al teu pare "Indurain s'ha escapat!" i quedar hipnotitzats per la pantalla, llançant-nos mirades de complicitat,  són emocions que no tot el mon sent i no saben allò que es perden. El tercer, la il·lusió: recorde, sent un xiquet, com quan acabava l'etapa, ens reuniem els amics amb les nostres bicicletes i buscàvem les rampes més dures del poble per a pujar-les, posant-nos de peu dalt la bici, pegant-nos a la roda del de davant, deixant-nos la pell, imaginant cadascú al seu cap, que ens assemblavem al nostre idol.
Hui comença una altra edició del Tour i com tots els anys i a pesar de les desil·lusions del dopatge, estaré davant del televisor. Enguany a Xixona, com he estat a Enguera i aquella vegada a Taormina, junt a Pauet i Marquets, parlant amb un cambrer italià, fan de Nibali, però que reconeixia com era de valent Contador, que va atacar al menys cinc vegades aquella vesprada. Probablement, hui m'adormiré: una etapa plana a Córcega pel costat del mar, em sembla que pot ser massa idíl·lica i tranquilitzadora com per a ressistir-se a fer una becadeta. Tan mateix, tal volta m'anime i em dedique a fer turisme per eixa illa mítica, a cavall entre Espanya i Italia, on va donar els seus primers passos el famós emperador Napoleó i des d'on van vindre les desgràcies del pobre i honrat mariner Edmon Dantés.

lunes, 29 de abril de 2013

La sonrisa de la hiena

Vamos a pensar que sólo fue un accidente. Que el conductor sufrió un desvanecimiento y no frenó o que tuvo un despiste. Que el tren tomó la curva realmente al doble de velocidad de la permitida. Que la comisión de investigación buscó concienzudamente las causas del accidente. Que todo el mundo que pudiese tener alguna responsabilidad actuó como debía, que todas las normas de seguridad se cumplieron correctamente y que las vías y el tren estaban como nuevos. Que no se extorsionó a nadie para evitar que alguien hiciese declaraciones incómodas. Que todo eso fue posible en España, en la Comunidad Valenciana.
Eso supondría que las víctimas de ese accidente, movidas por una furia vengativa, estarían intentando encontrar desesperadamente un chivo espiatorio en la persona de los gobernantes y responsables del metro de aquel día. Con la intención de sacar dinero o simplemente de hacer caer como sea a aquellos que ellos creen responsables de las muertes de sus seres queridos. Podría ser.
Entonces ves las imágenes. Las de las víctimas son imágenes personas que han aprendido a serenarse, a hablar de aquel día sin llorar; apoyados en indicios que crean al menos una duda razonable, piden que se reabra el caso y que se investigue de nuevo. Las imágenes de los responsables, inexistentes. Nadie está disponible, todo el mundo está ocupado, se acaban de ausentar en ese momento, están reunidos... Y cuando les asaltan por la calle, enfocados por las cámaras, sin un guión preparado, la imagen es patética. La mirada en la lejanía buscando una vía de escape, los monosílabos y la sonrisa... ¿Quién puede poner una sonrisa delante de una cámara cuando le están hablando de muertos? Solo aquellas personas que han perdido los últimos escrúpulos que le quedaban intentando salvar su pellejo, aquellos que para ponerse a salvo pisotean a los que caen delante de ellos, a los que apartan a mujeres y niños del bote salvavidas para evitar el naufragio, a los políticos indecentes que creían haber lavado sus conciencias los domingos por la mañana. A las hienas, que abandonan el cadaver de la gacela, triunfadoras tras haberle robado el bocado a la valiente y noble leona.
Entonces apagas la tele y dices: vamos a pensar que no fue un accidente...