miércoles, 17 de noviembre de 2010

Sunday bloody Sunday - U2


El domingo 30 de enero de 1972, 14 hombres y jovenes desarmados murieron a causa de los disparos de la fuerza paracaidista británica después de una manifestación organizada por la Asociación por los derechos civiles de Irlanda del Norte en el barrio del Bogside de la ciudad de Derry, en Irlanda del Norte. La manifestación fue promovida entre otros por Ivan Cooper para protestar en contra del internment -encarcelamiento sin juicio a los sospechosos de pertenecer al IRA. En la ciudad de Derry, en aquellos momentos, los nacionalistas habían establecido un área "no-go" (donde no podían actuar las fuerzas del orden británicas) en lo que se conoció como Free Derry, y que abarcaba los barrios del Bogside y Creggan.

Para evitar incidentes, los organizadores solicitaron y consiguieron el compromiso de las dos facciones del IRA activas en aquel momento (IRA Oficial e IRA Provisional) de que suspendieran sus actividades ese día, para conseguir una marcha pacífica y multitudinaria. Además, a la vista de la prohibición de salir del Derry Libre, durante la marcha se decidió abandonar el recorrido inicial y terminar la concentración en la Free Derry corner, la famosa esquina de las calles Fahan y Lecky con la pintada You are now entering Free Derry. Fue entonces cuando, desgajándose del grupo principal, un grupo de unos cien manifestantes siguió por William St. y paró junto a una de las barricadas, increpando a los soldados que las ocupaban, lanzando piedras y botellas. Unos minutos después las tropas británicas se lanzaron contra los manifestantes; en otra zona, varias tanquetas se adentraron por Rossville St. Ante la huida de los manifestantes, los británicos abrieron fuego.




miércoles, 10 de noviembre de 2010

La llegenda del comte i la flor de la falaguera (Cap.4)


El comte va començar l'ascencio amb l'unica llum de la torxa, la flor de l'esperança d'aquells aldeans al seu puny esquerre i la vitalitat i decisio que s'escapava a borbolls del seu cor enamorat. Quan ja portava uns quants minuts de pujada va veure, no molt lluny, una tenue llum que venia d'un forat de la roca. El jove va recordar que a l'aldea li van parlar una vegada d'un ermita que vivia a la muntanya. Aquell vell no baixava quasi mai al poble, i quan ho feia, era nomes per comprar viandes i alguna manta per sobreviure alla en les altures. Deien que nomes menjava pa i aigua. Deien que no parlava amb ningu. Deien que era un home amb bon cor i molt rialler. Deien que un dia, quan la seua dona va morir, ho va vendre tot i se'n va anar a viure a la muntanya.
Pensant que potser l'home li podria donar un poc d'aigua, el comte es va dirigir cap a la llum. Quan va arribar, el vell es va sobresaltar, pero rapidament es va recompondre i li va dir al nouvingut que ell no tenia res de valor, que tan sols era un pobre home solitari que malvivia amb un poc de pa i aigua. El comte el va tranquilitzar i li va explicar que la unica cosa que volian d'ell era un glop d'aigua per a poder proseguir el seu cami.
Al vell ermita li va resultar curios que un home pujara cap a l'alt de Cabeço a eixes hores de la nit, i li va demanar que, si no era molta indiscrecio, li contara quin era el motiu. El comte no va trobar rao per a no satisfer la curiositat de l'ancia aixi que li va contar tota la historia de principi a fi. Pero quan el jove va arribar a la part en que Helena trobava la flor de la falaguera, el vell va obrir els ulls com a plats i va preguntar si la portava al damunt. L'ingenu comte va respondre que si, que la portava a la seua ma i que eixa era la rao per la que pujava al cim aquella. Per a evitar la tentacio de tot el mon de demanar un altre desig que no fora la mort de la bruixa. Tan prompte com va acabar de dir les ultimes paraules, el comte se'n va adonar de la seua torpesa. Pero no va tindre temps a pensar molt, per que el vell se li va tirar damunt amb una rabia i una velocitat increible per a un home de la seua edat, tractan de llevar-li la flor al jove. Pero aquest, amb un rapid moviment va conseguir apartar-se en aquell reduit espai i va pegar una forta espenta a l'ermita que es va colpejar fortament a una roca i es va quedar a terra plorant de dolor i de frustracio.
El comte no es va voler esperar a res mes, va agafar la torxa i se'n va anar amb pas accelerat, el pols encara tremolos a completar la dificil misio que li havien encomanat.

Feia quinze anys que un astut xerraire va arribar a l'aldea. Deia que tenia un secret que podia fer ric a qui el sapiera. Deia que ell el sabia perque l'havia fet servir una vegada, salvant de la mort a la seua filla menuda. Deia que hi havia una flor que concedia els desitjos d'aquell que la trobara.
Un home molt avar, que nomes desitjava ser ric, li va donar tot el que tenia per tal que li diguera quin era el seu secret. Quan ho va fer, se'n va anar i aquell home avar es va quedar sense res, perque mai va trobar aquella magica flor. L'home, avergonyt i enfadat amb si mateixa, se'n va anar a la muntanya per a evitar trobar-se amb mes persones que el pugueren enganyar.

martes, 9 de noviembre de 2010

La llegenda del comte i la flor de la falaguera (Cap.3)


La jove Helena no va poder retindre el somriure quan el comte va assegurar que es tractava de la flor de la falaguera. Ella, entre totes les persones del poble, havia sigut la que havia aconseguit trobar aquella magica flor que els podia lliurar per sempre de la maleida bruixa!
El comte, amb molta tranquilitat, va explicar el que havia de fer per a fer que el desig es complira. Hauria de posar la flor al palmell de la ma, demanar el desig amb tota la força del seu cor i tancar la ma, mantenint la flor a l'interior del seu puny durant tota la nit, fins que els primers rajos de sol s'esgolaren des d'orient, i aleshores obrir la ma per a que els restes la flor caigueren de les seues mans, dispersats pel vent. Tanmateix, quan va sentir l'explicacio del comte, el anim de la jove va decaure. Es va sincerar amb el comte, dient-li que no es veia capaç d'assumir tanta responsabilitat i que en el cas de que la bruixa aparegues i vulguera arrebatar-li la flor, no sabria com fer-li front.
En sentir aixo, el comte es va oferir a ser ell qui demanara el desig i qui guardar la flor fins l'endema. Tot el mon va estar d'acord. Si el comte havia fet tantes coses per ells, perque no havien de confiar en ell en aquesta ocasio? Aleshores, un home vell amb barba que li deien Benet i que era molt apreciat al poble, perque havia sigut beneit amb el do de la sabiduria i l'experiencia. L'ancia es va adelantar al rogle de gent i va suggerir el comte que passara la nit al refugi que hi ha quasi arribant al cim del Cabeço, perque alli estaria completament a soles i ningu tindria la tentacio d'arrebatar-li la flor per a demanar un altre desig que no fora el d'acabar amb la harpia. El poble sencer va estar d'acord amb l'ancia que havia parlat amb tant de seny com sempre. Aleshores, Helena va confiar la flor al comte que la va sostindre al seu palmell. L'home va demanar el desig en veu alta per a que tot el mon el sentira i va tancar el puny. Sense mes demora, va agafar la torxa que li va oferir un dels aldeans i es va encaminar cap al cim de la muntanya. Pero avanç va dirigir una ultima mirada cap a aquella jove que havia trobat la flor, el seu cor va fer un tomb i, sobtadament, el va assaltar una angoixant sensacio de temor de no tonar a vore-la.

Al sotan de una casa en el mateix cor del poble que dorm a les faldes de Cabeço, un vell home es trobava lligat de peus i mans. S'esforçava en llevarse la corda que el mantenia inmovil sense poder alçar-se. El pobre Benet, finalment va dessistir abandonat per les seues forces. Mentrestant, al bosc, la maleida bruixa que havia agafat l'apariencia del bell savi, s'apartava de la resta del grup i s'amagava entre els matorrals. Quan per davant seua passava Helena ignorant de que la observaben, la bruixa va recitar un encanteri en un idioma ancestral i el seu deformat i vell cos, va anant transformant-se en el suau i jove cos de la tendra Helena.

martes, 2 de noviembre de 2010

La llegenda del comte i la flor de la falaguera (Cap.II)


La malefica risotada de la bruixa va deixar tots els aldeans corpresos. Preguntaren amb preocupacio al comte que pensava fer per a lliurar-los de la presencia de l'harpia. Aleshores, el comte els va contar que una vegada va llegir a un llibre de fets magics, que quan un drac mor, per alla on es derrama la seua sang creix una flor amb propietats magiques. La persona que aconseguisca trobar una d'aquestes flors, podra demanar un desig. Aleshores, haura de mantindre la flor a la seua ma durant tota la nit i a la eixida del sol aquesta desapareixera i el desig es tornara realitat.
Tot el mon va estar d'acord que el desig que hom hauria de demanar era la mort definitiva de la malvada bruixa, i aixi ho va prometre el comte. L'unic problema era que, com totes les coses extraordinaries que al mon existeixen, trobar la flor de la falaguera no era tan facil. Aquesta magnifica flor nomes creixia la nit seguent a la mort del drac. Ho feia a partir de la mitja nit, vivia durant una hora i despres desapareixia per sempre mes.
Al poblat es van organitzar rapidament per a buscar la falaguera. Tot aquell les cames del qual pugueren resistir una caminata de tres hores, van eixir abans que començara a fer-se de nit en direccio a la muntanya en que havia quedat convertit el cos del drac. Quan el sol es va amagar darrere de les serres que marquen l'oest de la regio, els buscadors van encendre les seues torxes, i quan la lluna va arribar al seu punt mes alt assenyalant la mitja nit, les mirades de tots es van dirigir cap al fertil sol davall els seus peus.
El temps era ara un bateg de cor que podien sentir al seu pols; cada parpelleig els apropava mes i mes a una angoniosa decepcio, que feia mes dens inclus el aire que respiraven. Quan ja les ultimes gotes d'esperança s'esmunyien entre els dits de la nit, un crit d'una jove trenca el silenci. Havia trobat una flor blanca molt estranya que mai havia vist per eixos confins i tan prompte la va tocar el seu gineceu es va il·luminar. El compte, que havia vist un dibuix de la flor a aquell antic llibre, es va arrimar i va comprovar somrient, que havien trobat la flor de la falaguera...CONTINUARA..

lunes, 1 de noviembre de 2010

La llegenda del comte i la flor de la falaguera


Una maleïda bruixa tenia atemorits a tots el habitants de les aldees al voltant de la magnífica serra de Cabeçò. Quan acabava l'època de la collita sempre arribava a lloms del seu terrorífic drac per a fer-se amb tot allò que els esforçats camperols havien sembrat amb la suor de les seues fronts. I pobre de qui es negara a pagar el tribut que la bruixa manava. Aleshores manava al seu drac que arrasara tots els camps i pegara foc a les cases amb el seu alé provinent del mateix infern. Els aldeans estaven desesperats i van decidir enviar un emisari per totes les ciutats importants del regne amb aquest missatge:
"Aquell qui derrote a la maleïda bruixa i mate el drac, serà recompensat amb un terç de la collita per a tota la seua vida i la dels seu fills".
Al principi, l'emisari no va tindre molta sort, ja que la gent del regne li tenia molta por a la bruixa. Tanmateix, un dia un comte que deia vindre d'un regne molt llunyà, asegurà coneixer la manera de fer-li front al drac i acabar amb la bruixa.
Primerament, se n'anà a una ciutat que estava molt a prop de Cabeçò on un guerrer antic havia matat un drac fa molts anys amb una espasa màgica. L'espasa estava a les profunditats d'un barranc on ningú s'atrevia a baixar perque era massa escarpat, i al més mínim entropeçó, caíes sense remei esclafan-te els ossos contra terra. Però aquest comte no solament era un home valent, sinò que era l'escalador més àgil que mai haguera trepitjat les aromàtiques herbes d'aquell regne. D'aquesta manera, gràcies a la seua habilitat, va aconseguir recuperar l'espasa màgica, encara que, tot s'ha de dir, amb molt d'esforç.
Després d'aquesta primera aventura, se n'anà a una de les aldees on estaven arreplegant tomaques i bajoquetes. Allí els camperols li van deixar roba de feina per a que es fera passar per un d'ells. Dies mes tards el drac i la bruixa es presentaven amb sinistra puntualitat a la cita. El comte va carregar un sac d'ametles per a posar-lo al poderos llom del drac i quan va arribar prop d'ell va fer com que entropessava i queia. Aleshores, amb la velocitat d'un raig, va traure l'espasa que estava amagada a l'interior del sac i va fer una mortal ferida al cor de l'animal que s'en va anar a trompicons fins que va caure sense vida a les faldes de Cabeço. Davant dels ulls de tots, aquell enorme i temible animal va anar convertint-se en roca fins quedar petrificat, i encara hui en dia podem vore el seu enorme llom i les seues escames convertides en un xicoteta muntanya amb afilades agulles. La bruixa, encoleritzada per la mort del seu drac, va llançar un crit esgarrifador que va posar els pels de punta a tota la gent de la vall. I mentre se n'anava volant, ajudada per una bandad de corbs negres, va jurar amb una tetrica risa, que es venjaria... CONTINUARA

Homenatge a Teresa - Ovidi Monllor


El superamic Pau, m'envia una altra canço amb historia. Se que a mes d'un el sorprendra...

"Aquesta cançò, l’autor la situa als calaixos de la seva memòria infantil… Ens porta a la memòria aquella Teresa que pujava i baixava la Plaça de Xixona als anys de la nostra infantesa i adolescència. Aquella Tereseta sempre amb el seu abric, que repartia besos als nois i deia continuament: - xiquets, voleu-me…!. De segur que aquella boja simpàtica i tedra roman a la memòria col·lectiva com descriu (una mica) aquesta cançò de l’alcoià amb arrels xixonenques-torrudanes, mai no explicades pels seus biografs.

Ahí va ,doncs, l’homenatge a Teresa".