Etapa 9: Puente Villarente - León (o l'apoteosi final)

No crec que siga capaç de descriure totes les emocions del nostre últim dia al Camí de Santiago. Necesitaria moltes línies i a més no sé escriure tan bé com per a explicar tots els sentiments que es van apoderar de la meua personeta en tan sols un dia.
El dia va començar com sempre trepitjant un pas darrere d'un altre els camins de la vella Castilla. Hui, com en gairabé a totes les entrades a les ciutats grans, ens tocaba passar el mal rato de atravesar les autovies i carreteres, però la veritat és que la entrada a León no ha sigut tan avorrida com l'entrada a Burgos. A partir de ací tot ha sigut disfrutar.
Perque no es pot fer una altra cosa quan entres en una catedral en la que, pintades en les seues vidrieres, amb la complicitat del sol, es representa el mon sencer. Quan entres en una capella en la que fa quasi mil anys un pintor va plasmar la vida de Jesucrist en les seues parets i bòvedes. Quan gaudixes tal volta (Deu vullga que no) per última vegada de dos persones que fa deu dies no existien i ara pots dir amics. Quan una monja bondadosa fa una bendició als peregrins que posa els cabells de punta o quan un cor ens deleita amb cançons precioses i aumenta encara més les nostres emocions. Perque no es pot olvidar la sonrisa eterna de Sangmi, i per supost eixes paraules dites a mitja veu. Ni tampoc se m'oblidarà la cara d'André quan Pau li regalà el seu bastó. Tantes emocions juntes que com deia, no es poden descriure. Per molt que ho intente no puc. Només sé que mai oblidaré este viatge amb els meus amics Sangmi i André i com no, el meu superamic Pau.

Nómadas
que buscan los ángulos de la tranquilidad,
en las nieblas del norte,
en los tumultos civilizados,
entre los claros oscuros de la monotonía de los días que pasan.
Caminante que vas buscando la paz,
en el crepúsculo la encontrarás,
La encontrarás al final de tu camino.
Bajo el tránsito de la aparente dualidad,
la lluvia de septiembre despierta el vacío de mi cuarto
y los lamentos de la soledad aún se prolongan.
Como un extranjero no siento ataduras del sentimiento
y me iré fuera de la ciudad,
esperando un nuevo despertar.
Los viajantes van en busca de hospitalidad,
en pueblos soleados, en los bajos fondos de la inmensidad,
y después duermen sobre las almohadas de la tierra.
Forastero que buscas la dimensión insondable,
la encontrarás fuera de la ciudad,
al final de tu camino...

Franco Battiato

Dank Sie, André
Goma wo, Sangmi
Gràcies, Pau