Las matemáticas de los mayas

Esta civilización utilizaba un curioso y rápido método para multiplicar. Mirad el video y aprendereis. Cuidado porque vicia.

Sábado 10 de agosto. Colombo-Habarana:Sri Lanka, la Isla Maravillosa

Sri Lanka es una isla con poco más de 20 millones de habitantes al sur de la India, inconfundible por su forma de gota. Colombo, la capital, está al oeste del país. Desde allí partimos hacia Habarana una ciudad situada en el centro.

Las carreteras nacionales de Sri Lanka son como las secundarias de aquí, con el añadido de que SIEMPRE se puede adelantar. Si vas más rápido que el coche, el autobús o la moto de delante, pitas, se aparta y adelantas. Da igual que venga un coche de cara. Esto hace que, aunque al principio íbamos mirando hacia adelante, decidamos mirar por las ventanillas laterales... y que sea lo que dios quiera. Aparte de una locura, estas vías son auténticos ríos de vida pues las casas y las tiendas se alinean junto a la carretera, de forma que no existen apenas espacios inhabitados en sus orillas. Eso sí, la densidad de edificios disminuye conforme nos alejamos de la capital y vuelve a crecer cuando nos acercamos a las ciudades importantes.
A mitad de camino no detenemos en Pinnawella, donde está situado el orfanato de elefantes de Sri Lanka. El paisaje que nos envuelve es maravilloso. Bajo nuestros pies se extiende la ribera de un ancho río de poca profundidad donde los elefantes beben o se desplazan mansamente en pequeños grupos. Al fondo, un frondoso bosque de palmeras y el verde tapiz que cubre por completo el suelo, nos recuerda que estamos en la selva y nos trae a la memoria todos esos paisajes que hemos visto en las películas. Los elefantes apadrinados en este paraje también aportan su granito de arena. Una de las atracciones es alimentar con un biberón a una cría de elefante o hacerse fotos con ellos. Por otra parte, también se aprovechan los excrementos de estos enormes animales para fabricar un tipo de papel. Los paquidermos sintetizan la fibra de las hojas de palma y con la pasta resultante y tras varios procesos se obtiene el papel.
Después de comer reanudamos el viaje. La siguiente parada es, ya cerca de Habarana, la fortaleza de la roca de Sigiriya. Situada en un altiplano, en el centro de una selva, se alza una enorme roca con forma de elefante. El inicio de la subida viene indicado por una escalera flanqueada por dos enormes garras de león. Hacia la mitad de la roca, bajo una especie de saliente natural, podemos admirar las pinturas de arte singalés "las doncellas celestiales". Se trata de representaciones de mujeres semidesnudas con adornos en sus cuerpos y en sus cabellos, portando bandejas con frutos y flores, como si estuviesen realizando alguna ofrenda. En su parte más alta se encuentra un palacio construido por el rey Kashyapa en el siglo V a.C. con piscinas que se usaban para regar los jardines y escenarios para las bailarinas. Desde allí admiramos el paisaje y observamos a lo lejos la estatua enorme de un buda, mientras más allá, en el horizonte, el sol empieza a ponerse anunciándonos el final de nuestra jornada

És Xixona una ciutat incívica?

Aquesta pregunta revoloteja pel meu cap des de fa ja alguns mesos. Potser, el primer dia que vaig començar a pensar en aquesta possibilitat, va ser el típic dia que t'alces amb el peu esquerre i tot el que et rodeja et molesta. Tanmateix, es va crear en mi un xicotet hàbit de fixar-me en algunes accions que fem el ciutadans i que farien que suspenguerem la tan famosa assignatura d'Educació per a la Ciutadania. I és que, abanderats per l'exercici dels nostres drets ens oblidem i passem per damunt dels drets dels altres.
D'aquesta forma aparquem els nostres cotxes davant de passos de peatons, obligant a la gent gran a caminar cent metres més i passar per l'estret espai entre els cotxes per a creuar un carrer, amb l'afegit de que ho han de fer pel lloc que no s'ha de fer, és a dir, per un lloc on no hi ha pas de peatons. Aparquem també davant de les rampes per a minusvàlids, dificultant més si cap el camí d'aquestes persones. I quan eixim de festa, això ja no té nom. Qualsevol persona que isca de casa un diumenge pel matí sap del que estic parlant. No es respecta res: portals, carrers, escales, finestres, etc. Després per a buscar excuses també som únics: que si no hi han aparcaments, que si em va sentar mal el sopar, que si la iaia fuma...
Les dues últimes historietes que m'han cridat l'atenció han ocorregut al meu carrer. La primera: aparcament per a minusvàlids recentment pintat de blau (un rectangle blau amb el simbolet pertinent com un cotxe de gran), tot terreny, la una i mitja del mig dia. El conductor fa la curva i pensant, segurament, que ell és especial i més guapo que qualsevol altre ciutadà de Xixona aparca impasible l'ademà. Baixa, tanca el seu cotxe amb el xui-xui pertinent i se'n va costera amunt com si ploguera. La segona: tanca d'obres enmig del carrer, altre tot terreny. Conductora (ho sent, era dona) que pensa que aquesta nit han plogut tanques d'obra, o que és la nova decoració que ha posat l'ajuntament per a fer els carrers més bonics, aparta la tanca i passa amb el seu "cotxet" per damunt dels pegots de quitrà que estaven colocant els operaris per a arreglar l'asfalt.
No sé, igual hui també m'he alçat un poc tiquis-miquis, però crec que no. Qualsevol pot mirar al seu voltant i vore casos com aquestos cada dia. La cosa està en si li donem importància o no a aquestos fets. Jo pense que si que la ténen. I vosaltres, que penseu?

Quintos '09

El "dinar i continuació" que vam fer a la Kàbila dels Vermells el dissabte va tindre de tot. La veritat vam dinar bé, ens vam divertir amb la "Play"i vaig guanyar junt a Johnny i David Llinares el "Joc del Quinto". Però sobre tot em va encantar el bon rotllo que hi havia i la predisposició de tot el mon de passar-ho bé. Crec que això va ser el millor junt amb el fet de tornar a vore a tota eixa gent que gairebé no veus en tot l'any: parlar de política amb el Mora i Mañogil, de pilota en Johnny, de setes en David o de llibres i de còmics amb Itaca i Rovira, de compartir les tarees de l'hogar amb Noèlia o de barrancs amb Eva. Tornar a vore a vore a Juanma, que té la mateixa cara, a Lorena que té els mateixos "hoyuelos" quan es riu o empassar-me mitja coca perque Nerea cada volta que passaba pel meu costat "m'embotia" un tros (jo no la vaig trobar tan dura...). I després, Marcos fent la foto oficial per a que a ningú se'ns oblide lo bé que ho hem passat.
I a l'any que bé més!! Quina llàstima haber d'esperar un any no?