Un passeig al capvespre

L'intens sol comença a caure i eixir al carrer ja no es sofrir. El camí triat em porta pels carrers estrets del casc antic, sempre cap a dalt. L'asfalt s'acaba per fi quan he de trencar a la dreta, just davall les roques amuntegades del Cabeç dels Nanos. Una empedrada costera avall facilita el meu caminar i puc notar el canvi en la temperatura, ara més fresca, en arribar al llit del Riuet, el lloc on naix el fret. De seguida la baixada es canvia per pujada i deixant enrere els lladrucs d'un amenaçant gos avance per un espaiòs caminal que desplega davant els meus ulls un meravellòs paisatge envoltat de les càlides llums del capvespre. Al davant puc vore la llarga serp que es la carretera que s'enfila fins a dalt la serra de la Carrasqueta i junt a ella, les penyes de Roset que semblen fitxes del dòmino en ple "efecte papallona"; a l'esquerra la imponent serra de Migjorn amb el seu perpetu forat que sembla sorprendres del paratge que té davant d'ell; i a les meues esquenes el blau i encisador mar en calma de l'estiu. Continue la meua caminada entre bancals d'oliveres i ametlers, pasant per davant de portes de ferro i inmensos xalets, fins que per una estreta senda, després d'una última pujada, el soroll de l'aigua corrent anuncia l'arribada a la encara viva i alegre font de Nutxes.

La isla

Detuvimos la lancha bajo la refrescante sombra de la isla. Ella descansaba sosegada sobre las tranquilas aguas, a pocas millas de la bulliciosa ciudad y las gaviotas revoloteaban ruidosamente describiendo círculos sobre nuestras cabezas. Sobre el acantilado, los cormoranes miran al horizonte como si buscasen algo en la inmensidad del mar o esperaran la pronta llegada de algún visitante. Nos lanzamos al agua nadando hacia la roca, buscando buenos agarres para empezar la escalada, esperando un golpe de mar que nos aupara y nos ayudara a llegar más arriba. Ascendimos por sus faldas intentando no caer hasta donde nos permitió nuestra habilidad o nos llegaron nuestras fuerzas. Después nos dejamos caer, un refrescante chapuzón y vuelta a empezar. Esta vez más allá donde el sol del atardecer nos arropaba con su calidez. De nuevo arriba, esta vez hasta lo más alto entre los lentiscos y las chumberas, en un viaje clandestino que la isla, que nos miraba condescendiente, permitía. Desde arriba, el agua cristalina nos dejaba ver sus entrañas, hechas de roca, y el paso rápido de las castañuelas. Al levantar la vista hacia la lejanía pronto descubrimos lo que tiene maravillado a los cormoranes: la extraordinaria belleza de la plácida mar vista desde la isla.

Año de nieves año de bienes

Si fem cas a aquest refrany castellà, enguany ens esperen un muntó de coses bones (serà la neu aliada de Zapatero per a eixir de la crisi?). És ben cert que encara no tinc massa anys, però no recorde un hivern amb tantes nevades. De moment ja en duem quatre. Aquesta última, encara que no ha sigut molt intensa ha deixat les nostres muntanyes amb una bonica i blanca cobertura, com de sucre glas. Nosaltres hui em elegit Cabeçó d'Or, que tenia este aspecte, per a fer una excursió. Espere que vos agrade.

El barranc de l'eco perfecte i la cova d'algeps

Hi ha a les faldes de Cabeçó un camí que es troba al GPS mental de Toni i que avança en direcció a una de les puntes d' aquesta muntanya. Ascendix entre uns bancals de pins replantats que poc a poc van deixan pas al llentiscle, el romer i les carrasques. El camí és empinat, amb un curt pedregal i alguna que altra trepadeta. Però poc a poc, amb l'acostumada xarradeta pel mig arribem a unes penyes que activen l'instint del buscador. "Ara cal trobar-la" diu Toni. En pocs segons veu el punt de referència: "Només me n'he anat uns metrets a l'esquerra". Aleshores, recorrem eixos metres de xicoteta errada i baix els nostres peus apareix un enorme arc de pedra. Al nostre front es troba la paret d'Alacant que espera pacientment els escaladors que gosen pujar els seus 150 metres de roca vertical. És gràcies a eixa paret que pots cridar a la muntanya i ella et contesta amb el seu eco perfecte.
Un poc més avall, superant el vertigen amb el cul en terra, es pot destrepar fins la xicoteta entrada a una cova. Eixa entrada, partida pel mig (recorda la forma d'unes foses nasals) dona pas a una gruta on podem vore grans estalactites (una d'elles es troba trencada al replanell de l'entrada, sempre hi han salvatges). Però el més interesant de tot és que es tracta d'una de les poques coves d'algeps que hi han per la zona. Tal volta un altre dia podrem entrar un poc a pegar una visteta, però sempre pensant que ixiriem blancs com la neu.
Després de prendre forces i de fer unes quantes fotos tornem a baixar fins les faldes d'aquesta muntanya que, apart d'aquest barranc i d'aquesta cova, i si fem cas a la llegenda, amaga un secret daurat dins les seues entranyes.

Cors bojos per cantar

Ahir vaig tindre la sort d'anar a vore el concert de Fito y los Fitipaldi a Mutxamel. Era la segona vegada que els veia, però aquesta vegada tot pintava millor: xupito gratis i cubata amb desconte a la Puça, autobús a la porta per a l'anada i la tornada i el meu amic Ricardo i Laura, que l'altra vegada se'l van perdre, amb nosaltres.
La veritat que l'ambient era extraordinari, amb una gentada de por que omplia per complet el camp de futbol i les grades. Tot i això vam agafar un bon lloc i vam calfar cames amb La cabra mecànica. Després dels teloners, un cambi d'escenari, una espècie de curt animat a les pantalles amb els components del grup com a protagonistes i abans de que puguerem contar deu... Fito per fi a l'escenari.
Aquesta vegada va cantar cançons de varios discos, preferentment de Por la boca vive el pez, mesclats amb els del nou disc. Nosaltres vam cantar fins que ens va fer mal la gola contagiats per les ganes i l'entusiasme del grup. La veritat que sembla mentida que puguen estar tocant totes les semanes cada vegada en una ciutat i fer-ho amb tanta força. Segurament no sempre estiguen tant bé, però crec que aquesta vegada ens ha tocat un dels bons concerts. Al final, Fito ens va deleitar amb Al cantar de Platero y tu. En conclusió, una gran nit amb bona música, bons amics... i una anyorança.

Arc de Sant Martí

Huí he fet una temptativa de pujar al Forat de la Penya a soles per primera vegada. Tot i les plujes d'anit, m'he alçat, he mirat al cel i com que estava despejat, m'he decidit. Però be, últimament l'oratge està una miqueta capritxós i quan he baixat al carrer ja estava plovitejant. De totes formes com ja m'havia fet a la idea he començat a pujar. Per a que vos rigueu una miqueta de mi, vos diré que m'he equivocat de camí (tot i que està ben senyalat) i he agafat el camí llarg per a pujar. Tanmateix, quan portava poc més de mig hora d'aventureta ha començat a caure aigua-neu, cada vegada més fort i he decidit tornar perque es veien uns núvols molt negres que baixaven Carrasqueta avall i perque estava patint un poquet per la càmera. Malgrat tot això, he pogut traure aquesta foto en una treba que m'ha donat el sol. Espere que vos agrade.

Cap de setmana complet

Ja anava sent hora d'aprofitar un cap de setmana com deu mana. A pesar de que el mal temps no ens abandona, sobre tot el fret, hem pogut gaudir dels dos dies sense massa contratemps. El dissabte pel matí l'escenari el posava el carrer l'Orito on s'ha instal·lat el Mercat Medieval. Hem passejat una estoneta per allí, per a fer fam, i quan ha arribat Margarita hem anat a una de les paraetes a menjar alguna cosa. Nosaltres no som molt de comprar, però de menjar ja és una altra cosa. Apart de que el polp, el lacón, el xoriç a la sidra i les empanades estaven de mort, ha estat bé perque ens em tornat a enjuntar amb Margarita, que ja feia temps que no ho feiem. Mentre menjavem, ens ha fet riure amb la seua forma de vore la vida i després, ens hem anat a fer-nos un cafenet i un pastisset a la gelateria.
La segona part del finde ha sigut a Enguera. Bé, més bé a Montesa. Chingao, Edu, Gerardo y yo, hem aprofitat el matí del diumenge per a escalar. Segurament Gerardo quan veja açò es riurà, perque l'escalada que jo faig és un poquet de broma, però en realitat per a mi significa molt. Com que tinc por a les altures açò de l'escalada em resulta un poquet difícil i de vegades passe por. La veritat, no sé ben bé perquè ho faig. Serà perque mentres escales no tens una altra cosa al cap que buscar un forat on agarrar-te a la roca. O tal volta, per lo viu que et sents quan tornes a picar terra.

Un dia gloriós

Ahir va ser un dia d'aquestos que ja, per si mateixa, valia la pena estar viu per a disfrutar-lo. La temperatura era cálida, no feia quasi vent i el cel estava completament buit de núvols fins on ens podia arribar la vista. Des de l'alt de La Carrasqueta es podia vore fins i tot, el que crec que era el cap de Santa Pola. Be, i si no ho era, es podia vore fins molt lluny!
Toni i jo vam decidir anar a vore les pintures rupestres del Neolític que hi han als abrics de la Sarga. Tots dos feia mogolló de temps que no anavem. Toni, que té al cap una mena de GPS de camins rurals, sendes i camp a través, em va dir que hi havia una coveta que, si la trobavem, ens clavava dins de la vall on estan els abrics i que és més xula que el camí que està assenyalat. Així que, com sempre que vaig amb ell, no vam anar pel camí convencional.
Un poc més endavant dels caserons de la Sarga, hi ha un altre caseró situat al costat del camí i poc més endavant, si vas camp a través et topes amb una paret i un forat en terra. Doncs bé baixant per eixe forat apareixes a una cova, a l'altre costat de la colina, dins de la vall.
En front de nosaltres teniem ja les coves amb les pintures rupestres. Toni diu que el lloc era perfecte per a que els antius moradors d'aquest lloc pugueren caçar, ja que la vall forma una mitja lluna, i una vegada acorralats els animals allí, no tenen escapatòria. El lloc és realment preciós. Em va agradar vore les pintures perque l'any passat apareixien al meu llibre de Prehistòria. Les pintures són cèrvols, em va pareixer vore un ser humà en forma esquemàtica i algunes línies en forma de meandres de riu.
Després de l'excursió vam anar als "Inglesos" a fer-mos una cerveceta. Estavem comentant el bon dia que feia quan Mateo, l'amo del restaurant, ens va sentir i va dir que els anglesos que viuen allí li havien dit que dies com aquestos, quasi no existeixen a Anglaterra i que els diuen "Glorious Days". Doncs això, un dia gloriós.

L'Illa Grossa: un volcà baix del mar

L'illa Grossa té origen volcànic. Si la mires des del cel es meu com l'illa pareix un tros de l'arc d'una circumferència. A més els xicotets illots que es troben a prop d'ella semblen voler continuar amb aquest dibuix. Açò és perque en la seua formació van participar erupcións volcàniques que es produiren baix de la mar.
He disfrutat aquesta segona immersió més que la primera, perque estaba molt més tranquil. Vam veure molts meros de gran tamany una altra vegada. Tanmateix l'estrella de la segona immersió ha sigut la llagosta més gran que haja vist mai. El trobar-la ha estat un poquet màgic. Un mero se'ns ha creuat a Toni i a mi nadant a una velocitat que podiem seguir, Toni s'ha anat darrere a la caça d'una foto i jo darrere d'ell. El mero finalment se n'ha anat i ens ha dixat davant d'una roca. Quina ha sigut la nostra sorpresa quan davall d'eixa roca Toni m'ha assenyalat una llarguíssima antena que eixia per baix. Doncs bé, ahí es trobava la llagosta, enorme assomant només el cap. Toni i jo pensem que el mero ha fet de perfecte "cicerone" i ens ha mostrat una de les joies de la seua illa. Quin peix més salat!!
Després de la immersió hem tornat al vaixell. Quan hem deixat les illes he tornat la vista enrere per tornar a disfrutar de la vista des de la llunyania. El sol estava brillant, el clima era càlid i s'estava molt bé tombat a la proa del vaixell. Finalment me n'he anat al camarot perque estava molt cansat i m'he adormit. Quan m'he despertat el port es trobava realment a prop. El viatge havia arribat al seu final.

La immersió en la Foradada

L'aigua estava molt més clara que totes les últimes vegades que haviem bucejat aquest hivern. Conforme anavem baixant s'apagaven els sorolls de la superficie. A no més deu metres de profunditat el silenci ja era total. Només la meua respiració i jo. Al principi estava un poquet nerviós, per això vaig gastar més aire del que hauria de utilitzar. Poc a poc em vaig calmar un poc observant els peixos que teniem al voltan.
Com que l'illa és xicoteta prompte vam arribar al seu cap. Aleshores, només girar aquest cap, un enorme arc sumergit baix de l'aigua va apareixer davant nosaltres. A l'altra part de l'arc centenars de peixos de diferent tamanys estaven esperant-nos. Allí vam pasar la major part de la immersió. Vam vore una morena enorme, dues xixarres de mar (son com les llagostes, però més xicotetes i més amples) i molts meros grandíssims.
A pesar de tot, la millor visió era vore les ombres dels bucejadors i els peixos que els rajos de sol creaven quan penetraven per l'arc.
Després de aquesta primera immersió vam dinar. Aleshores, el sol va començar a lluir i l'oratge va millorar, encara que l'estat de la mar va empitjorar un poc. Per això, la segona immersió la vam fer a l'Illa Grossa, on estavem més resguardats.

Continuarà...

Navegant a les Illes Columbretes

La nostra jornada va començar a les 7 del matí. Vam anar a esmorzar a una cafetería i, en un principi, no estavem massa contents perque el dia havia començat plujós. Al menys no feia vent i la mar estava tranquila. Després del cafenet matinal vam tornar al port on començava a arribar la resta de la gent i vam començar a carregar tot el material al nostre vaixell, el CAT CAT.
Vam començar a navegar a les 9 i vam tardar dues hores en arribar a les illes. Mentrestant, vam fer temps llegint alguna revista i coneixent un poc a la gent amb la que anavem a fer el viatge. A alguns els coneixia d'haver-los vist pel centre de buceig, però a uns altres no els havia vist mai. Em vaig donar compte de que era un dels més novats en açò del buceig, encara que hi havien dos xicones que estaven més o menys com jo. Tanmateix açò no és important perque ací tot el mon s'ajuda els uns als altres. És una de les coses que m'està agradant del buceig, la gent en general és molt sana i abunda el bon rotllo.
Finalment arribem a l'Illa Grossa que com el seu nom indica, és la més gran. Allí uns guardes revisen la nostra documentació, ya que estem a una reserva natural i està tot prou vigilat. Després decidim fer la primera inmersió a l'illa Foradada, que te un gran forat en mitat de l'illa. Finalment, ens vestim amb els trajes de buceig i... comença l'espectacle.

Continuarà...

Excursió a l'alt de la Martina

El diumenge passat va ser la primera presa de contacte d'un petit grup d'amics torruà-xixonenc que pot donar molt que parlar d'ara endavant. I es que aquest primer encontre Pau-Toni-Juanlu-Javi va deixar molt bones sensacions: rises, fotografies, converses i... plans per a una torrada de botifarres i llonganisses al mas de Pau.
El dia va ixir molt bó tot i la resaca d'un dels components del grup (es diu el pecat però no el pecador) i va ser un matí per a gaudir del medi xixonenc. Vam atravessar la Llibreria des de on Juanlu va poder fotografiar les Penyes de Roset. Poc més enllà vam netejar els nostres aparells respiratoris pujant la llargueruda Cap amunt de Tibi i per últim vam fer l'ultim esforç en ascendir pel tallafocs a la caseta del guarda forestal, a l'alt de la Martina.
Una vegada allí no més ens quedava gaudir de les vistes de la mar i de la Penya Migjorn, descansar, esmorzar un poquet i gaudir de la companya dels nostres amics. La baixada molt més relaxada es va notar a l'ambient. Ara Toni i Pau no tenien ja que esforçar-se al caminar com quan pujaven i es pugueren dedicar a temps complet a clavar-se amb mi, envoltant la baixada pel preciós Barranc de Castalla amb "històries", "cançons" i "burletes" en general amb un clar ambient del més llunyà orient.
Quins cabrons, la propera vegada me n'aniré a soles amb Juanlu, que és a l'únic que se'l pot traure de casa i fa unes fotos xulísimes.

De escalada en Montesa

El domingo pasado estuvimos escalando en Montesa, un pueblo cerca de Xátiva. Fuimos Gerardo, Ana, Cristina (la hermana pequiña de Ana), Enrique y yo. Subimos por una pared de unos 15 metros de nivel de dificultad 4 (el más sencillo). En mi caso, era la primera vez que escalaba con arnés y cuerda; además aprendí a utilizar el "grigri" ( creo que se llama así) que es un mecanismo de aseguramiento que también se usa para el descenso, con la ayuda de Ana que estaba pendiente para que no despeñara a su chico. Por mi parte fue una experiencia muy divertida, porque aunque soy bastante miedoso para esto creo que lo hice bien. La más sorprendente fue Cristina que cuando nos quisimos dar cuenta ya había subido. ¡Ni los dragones esos que se ven en las fachadas en verano! Enrique estuvo de reportero gráfico y nos sacó unas fotos que espero sean geniales como de costumbre y que pueda colgar aquí. Más tarde, tuvimos la visita de unos compañeros de Gerardo (Audi y Capitán) que vinieron con sus familias. Aquí vino la segunda de las sopresas. ¡Cómo escalaban sus hijas con lo pequeñitas que eran! Total que al final quedamos a la altura del betún, jeje. Por último, Gerardo hizo una exhibición (hay que ver como le gusta, jaja) subiendo una pared de dificultad 6+, creo.
En fin, que pasamos una tarde muy divertida. ¡Ah! No dejeis de ir a Montesa, han adecentado los alrededores del castillo con merenderos, se puede visitar las ruinas y es un paraje muy bonito para pasar un día de Pascuas. Y si os gusta escalar... pues nada a disfrutar, hay un montón de vías de dificultades entre el 4 y el 7. Pues eso, a pasarlo bien.

Serra de Bèrnia

Arribem en cotxe fins a Xaló, i allí, pel cami del cementiri agarrem la carretera que porta a Bérnia. És una serra amb l'aspecte de les crestes de l'esquena d'un drac. La pujada, al principi per una senda, ampla es complica poc a poc. El camí serpenteja per les fins arribar al Forat, lloc on ens espera una grata sorpresa, al menys per a mi (Toni ja ho havia vist, com sempre).
Un forat d'un metre d'alçada i dos d'amplura penetra a l'nterior de la roca per a, de repent, desembocar en un abric que actúa com a una pantalla panoràmica de la bahia d'Altea. Davant de nosaltres una vista excepcional: la serra Gelada, l'illeta de Benidorm, Altea...
Després de disfrutar del paissatge continuem, ara per l'altra cara de la serra fins arribar a un altre lloc característic: El fort. Es tracta d'una antiga atalaia que servia de torre de vigilància en l'època mitjeval. Ha sigut el lloc elegit.
Una vegada recuperades les forces continuem la nostra marxa ara molt més tranquila fins al cotxe.
PD. Una abraçada a les ruses que ens van alegrar el camí