Portomarín - Palas de Rei

La jornada de hui en reb amb una pujada d'onze kilòmetres. Encara que no és molt pronunciada, fa que el nostre pas siga lent. Tanmateix, ens alegra el camí aquestos coscos típics de les llegende cèltiques o dels contes de fades. Aquesta és una imatge de les que tenia pendents en la meua ment, i que esperava trobar-me a aquest tram del camí i, la veritat, no m'ha decebut en absolut.
A partir d'Hospital el camí discorre per un camí pel costat de la carretera. S'ha esborrat ja qualsevol sensació de màgia del paissatge.
Quan arribem a Palas de Rei, parem a dinar mentre decidim si continuem fian a Casanova o ens quedem a passar la nit. Finalment, l'oratge decideix per nosaltres. Un fort algavessó d'aigua ens fa apartar la idea de continuar.
A l'alberg de Palas, fem bondat amb un grup de noies catalanes, especialment amb dues d'elles: la Rosa i la Ana. Elles a l'endemà han d'estar a Santiago pel que es despedeixen de nosaltres. Es curiós que enguany tota la gent que ens trobem amb la qual fem bondat, ens deixen al dia següent. Pareix ser que Sant Jaume vol que aquesta vegada, el camí el fem Pau i jo, sense ningú més.
També a aquest alberg coneixem a la dona que regenta l'alberg que ens explica com funciona l'oratge a Galícia. Nosaltres encara no ho sabíem, però aquesta dona es convertiria en la nostra mestra Yoda particular, conduint-nos per la senda de la força cap al nostre destí de peregrins Jedi.
I com no hi ha esforç sense premi, ens donem un homenatge a base de polp "a la gallega" a una polperia molt propet de l'alberg.

15 / 4 / 2009 Sarria - Portomarín

Al poc d'eixir de Sarria passem pels boscos del Castro de Paredes. La vegetació, encara una continuació de la jornada d'ahir, es desborda a una part i altra del camí. Si deixem volar la imaginació, podem pensar en donyets fent malifetes, fades amb precioses ales de mariposa i nanos que fumen pipes asseguts a les pranques dels arbres.
Hui la parada per a esmorzar la fem a Ferreiros, però abans passem per un miliar que ens indica que estem a només 100 kilòmetres de Santiago de Compostela. Açò em fa recordar el cartell que vaig fotografiar a l'eixida de Roncesvalles on deia que quedaven set-cens i "pico" kilòmetres per a arribar a Santiago. Això queda tan lluny.
Des de Ferreiros anem pràcticament de baixada ja fins a Portomarín a la ribera del riu Miño. Aquest poble va haver de ser reconstruit en l'alt dúna muntanya per a fugir de l'embassament de Belessar. Alguns dels seus monuments més valuosos com l'arc del vell pont i l'església fortalesa de San Nicolàs, van ser desmuntats i tornats a construir al nou poble.

14/4/2009 Triacastella - Sarria

Només eixir de l'alberg hem de decidir quin dels cos camins cap a Sarria volem seguir: el més curt, per San Xil o el més llarg, per Samos. Finalment elegim anar per Samos perque volem vore el monestir. Prompte ens donem compte que hem encertat l'elecció.
Gairebé tot el camí discorre a la vora del riu Oribio i és, de totes les etapes que he fet al camí, segurament la més bonica. Les aigües del riu baixen trencant en xicotetes cascades i fent un soroll que és música per a unes orelles que venen d'una zona tan seca com la nostra. El discòrrer del riu està flanquejat per altíssims xops, que conforme pujen la vessatn fins el camí, van deixant pas als abeduls. Aquestos apenes deixen vore el color del seu tronc, tan plens com estan d'heures i molsa. Ja al camí, apareixen nombrosos màrgens de la pedra plana i colorida de la zona, però inclús ahí creis la mullida molsa, que pareix envair tot amb el seu tapet verd esmaragda.
Quasi sense adonar-nos, arribem a Samos i el seu monestir apareix com una joia a la vall d'un riu. Es tenen notícies de la seua existència des del segle VII, pero soles hi queden probes físiques del segle X quan va ser reconstruit per 17 monjos procedents de San Juan de la Peña.
Al centre del claustre major se troba una estatua de Feijoo que va impartir les seues clases al monestir. Al claustre menor podem vore la curiosa font de les Nereides (sers similars a les sirenes, però d'aigua dolça)
Pujant a la part superior del claustre major, es pot visitar el seu interior, on es troben les antigues cel·les dels antius monjos. Tres dels quatre murs de l'interior s'han transformat en pintures murals on s'ha representat de forma al·legòrica i naturalista la vida de San Benet de Núrsia. També a aquest segon nivell dona accés a una sacristia cupulada on, dibuixades a les petxines, s'ha representat les virtuts i també s'accedix a l'interior de la iglésia d'estil barroc i neoclàsic.
Després de la visita al monestir continuem el nostre camí, que continua sent meravellós, i arribem a l'aldea de Perros, ja al nucli urbà de Sarria. Ací el camí es separa del riu i comença a perdre el seu encant, adintrant-se en els carrers i edificis de la ciutat.

13/4/2009 O Cebreiro - Triacastela

Al contrari del que es podia esperar, l'etapa de huí no ha sigut totalment de baixada, encara que, obviament, la tendència sempre ha sigut de baixar. L'inici de la jornada ha sigut sorprenent. Mentre caminavem entre un cementiri de pins canaris que no havien pugut resistir el pes de la neu, se'ns ha afegit un xic donostiarra a qui hem batejat "Juan d'Urgull".
Després d'una suau baixada, hem remontat una vessant per a coronar l'alt de San Roque i, després, l'alt del Poio en un continu puja i baixa fins arribar a Fonfria on hem desdejunat. A partir d'aleshores, el camí si que ha anat costera avall amb total continuitat. Els valls anaven desplegant-se sota els nostres peus i, poc a poc, conduint-nos cap al final del nostre trajecte a Triacastela.
El dinar de hui ha estat fabulós i també l'elecció de l'alberg ens ha eixit bé. A la sobretaula hem conegut un xic i una xica Taiwanesos que, pot ser, es convertisquen en companys de viatge, ja que també tenen pensat arribar a Santiago el diumenge. El camí parlarà.

12/4/2009 Villafranca del Bierzo - O Cebreiro

El camí, a partir de Villafranca discorre pel costad de la Nacional VI, per un "andadero" pintat de color groc que recorda el "camino de baldosas amarillas" que té que recòrrer Dorothy per visitar el Mac d'Oz. Aquest camí groc està separat de la carretera per "new jerseys" de ciment. Podriem pensar que l'etapa de hui és pesada, perque discorre pel costat de la carretera. Tanmateix, si fem un exercici de concentració i ens fixem nomes en la part esquerra del camí, podem vore com al nostre costat discorre el riu Valcarce, entre els oms i els "quejigos". Increiblement, també podem escoltar el cant dels pardals. Però no tot és quietut. Sobre els nostres caps notem com una remor de tormenta, que no és tal. Es tracta del soroll dels vehicles que passen per dalt de nosaltres atravessant viaductes de una altura colosal, més grans, inclús que els aqüeductes romans.
Fem la nostra primera parada a Trabadelo, on una holandesa i un gallec regenten un bar. Parem el justet per a agafar forces amb el café i un pastís de iogurt amb xocolata i continuar el camí, encara pla, cap a O Cebreiro.
Continuem per la vora de la carretera fins a Las Herrerías on fem una altra parada per a afrontar els 9 kilòmetres de pujada fins a O Cebreiro. El camí és prou empinat, a més està la dificultat afegida del que anomenarem "o merdeiro", a saber: una combinació de fang, plujim i merda de vaca, tot barretjat i patejat per elles mateixa. Aquest fet fa que avanaçar siga prou costós. A només 5 kilòmetres del cim parem a dinar en La Faba per a afrontar l'última pujada, més suau que la anterior.
L'esforç ha valgut la pena. O Cebreiro és ara una bonica població amb "pallisses" remodelades i cases de pedra que li donen un aspecte medieval. Està molt enfocada al turisme i podem trobar tendes d'artesania, així com tavernes on continuar duent a terme la nostra vinícola tradició.

11/4/2009 Ponferrada - Villafranca del Bierzo

A la eixida de Ponferrada ens sorpren el poblat construit per Endesa per als seus treballados, anomenat Compostilla. E camí es prou pla i recorre diversos pobles: Columbarios, Fuentes Nueva, Capmponaraya. Açò fa que la marxa siga prou entretinguda.

Des de Camponaraya fins a Cacabelos el camí deiscorre per inmensos camps de parres d'on es fa el vi de la zona: D.O. El Bierzo.

De ahí fins el final anem pel costat de la carretera fins un encreuament. En aquest lloc, una vegada més, ens hem equivocat i hem fet 4 kilòmetres més dels que tocaven. Encara i tot, el camí era prou bonic pel mig dels oms.
A Villafranca del Bierzo ens hem allotjat finalment i hem dinat. És un poble molt boinc, d'aspecte perenaic. Hem visitat l'església romànica de Santiago amb la famosa Porta del Perdó. Antigament, a aquesta porta se li atorgava el perdó a tots aquells peregrins que, degut a problemes físics, no eren capaços d'arribar a Santiago. També hem visitat el temple gòtic de San Francisco. Des d'allí es veu una bonica panoràmica del polble amb el palau-castell dels marquesos i la Cotlegiata de Santa María.

10/4/2009 Rabanal del Camino - Ponferrada

"Abrigaos, está nevando. Y arriba, más" Amb aquestes paraules del cambrer del mesón El Refugio ja ens podiem imaginar que el protagonista dl dia anava a ser l'ortge. Efectivament, una suau neu en pols començava a cobreir el paissatge amb un llençol blanc,que er cada vegada més intens conforme anavem guanyant altura.
am la nu canet-nos al damunt arribem a un lloc emblemàtic del camí: la "Cruz de Ferro". Sobre una acumulació de pedres formant una muntanya hi ha una creu. El que fa especial aquesta creu és que està siuada al mateix lloc que un altar consagrat al deu Mercuri romà. A més les pedres que formen la muntanyeta són les que han deixat els peregrins durant anys de pujar allí en les seues peregrinacions.
Una vegada deixada enrere la creu, el nostr camí continúa ja de baixada, passat per pobles molt bonics com El Acebo, on dinem, i Molinaseca.
Finalment, després d'una llarga i drua jornada arribem al nostre dest´a Ponferrada. Després d'una reparadora dutxa, hem de complir el ritual que hem anat desenrotllant des de l'any passat: visitar les zonesmés importants (torre del rellotge, basílica, castell dels templaris) i fer un sopar amb botella de vi inclosa. Ara ja, només ens quedar descansar i preparar el nostre cos per a l'etapa de demà, un poc més curta.

Camino de Santiago: El último tramo

El día 9 d'Abril, a la matinada, vam eixir Pau i jo rumb a Rabanal del Camino, un xicotet poble a pocs kilòmetres d'Astorga. Ens disposem a cobrir les últimes etapes que ens queden fins a arribar al final del nostre camí: Santiago de Compostella. Esperem que els astres i Sant Jaume estiguen de la nostra part i aconseguim el nostre objectiu sense massa problemes.

Ací tindreu un resum de les nostres andances. Dessitjeu-nos sort.

Fins prompte.

Etapa 9: Puente Villarente - León (o l'apoteosi final)

No crec que siga capaç de descriure totes les emocions del nostre últim dia al Camí de Santiago. Necesitaria moltes línies i a més no sé escriure tan bé com per a explicar tots els sentiments que es van apoderar de la meua personeta en tan sols un dia.
El dia va començar com sempre trepitjant un pas darrere d'un altre els camins de la vella Castilla. Hui, com en gairabé a totes les entrades a les ciutats grans, ens tocaba passar el mal rato de atravesar les autovies i carreteres, però la veritat és que la entrada a León no ha sigut tan avorrida com l'entrada a Burgos. A partir de ací tot ha sigut disfrutar.
Perque no es pot fer una altra cosa quan entres en una catedral en la que, pintades en les seues vidrieres, amb la complicitat del sol, es representa el mon sencer. Quan entres en una capella en la que fa quasi mil anys un pintor va plasmar la vida de Jesucrist en les seues parets i bòvedes. Quan gaudixes tal volta (Deu vullga que no) per última vegada de dos persones que fa deu dies no existien i ara pots dir amics. Quan una monja bondadosa fa una bendició als peregrins que posa els cabells de punta o quan un cor ens deleita amb cançons precioses i aumenta encara més les nostres emocions. Perque no es pot olvidar la sonrisa eterna de Sangmi, i per supost eixes paraules dites a mitja veu. Ni tampoc se m'oblidarà la cara d'André quan Pau li regalà el seu bastó. Tantes emocions juntes que com deia, no es poden descriure. Per molt que ho intente no puc. Només sé que mai oblidaré este viatge amb els meus amics Sangmi i André i com no, el meu superamic Pau.

Nómadas
que buscan los ángulos de la tranquilidad,
en las nieblas del norte,
en los tumultos civilizados,
entre los claros oscuros de la monotonía de los días que pasan.
Caminante que vas buscando la paz,
en el crepúsculo la encontrarás,
La encontrarás al final de tu camino.
Bajo el tránsito de la aparente dualidad,
la lluvia de septiembre despierta el vacío de mi cuarto
y los lamentos de la soledad aún se prolongan.
Como un extranjero no siento ataduras del sentimiento
y me iré fuera de la ciudad,
esperando un nuevo despertar.
Los viajantes van en busca de hospitalidad,
en pueblos soleados, en los bajos fondos de la inmensidad,
y después duermen sobre las almohadas de la tierra.
Forastero que buscas la dimensión insondable,
la encontrarás fuera de la ciudad,
al final de tu camino...

Franco Battiato

Dank Sie, André
Goma wo, Sangmi
Gràcies, Pau

Etapa 8: El Burgo Ranero - Puente Villarente

El dia amenaçaba pluja pero finalment s'ha aguantat. Tanmateix, l'enemic que esta mostrant-se mes fort des de fa ja tres dies, el vent, continua sense donar-nos una treba. A mes, es dona la circumstancia de que no hi ha cap poble en 13 km, per aixo el temps i els kilometres passen molt espai fins que arribem a un poble on poder desdejunar. Finalment, quan arribem a Reliegos, despres d'un susto inicial perque el bar estava tancat en principi, ens prenem el descans amb calma.
Despres d'aixo nomes ens queden 6 km. per a Mansilla de las Mulas on, en principi anavem a quedar-nos. A l'entrada del poble, fem un poc el gamba, fent-nos fotos a un monument al pelegri que es troba a la seua entrada. Finalment fem un altre descans per a continuar fins a Puente Villarente, 6 km. mes enlla. La idea es apropar-nos el mes possible a Leon per a disfrutar al maxim d'aquesta gran ciutat, final (per desgracia) de la nostra aventura. Be, desde on estem ara, a nomes 12 km., ja podem olorar els carrers d'aquesta ciutat.

Etapa 7: Sahagun - El Burgo Ranero

Per primera vegada en tot el que duem de cami l'oratge ens ha donat l'esquena. 5 minuts despres d'eixir de Sahagun s'ha posat a ploure i hem hagut d'estrenar els impermeables. El pitjor ha sigut que aquesta pluja ha vingut acompanyada d'un vent canaia que ens pegava gaire be de cara. Per sort no ha estat tot el cami aixi i una hora despres ha parat la pluja, encara que no el vent. Aço ha fet que el que pareixia una etapa sencilla s'ha convertit en un xicotet infern.
La parada reglamentaria per a agafar forces ha sigut a ...... i ens ha servit prou com a descans per a arribar sense mes complicacions a El Burgo Ranero. En fi, una etapa mes per aquestes terres en les quals la falta total de montanyes, colines e inclus arbres fa que un dia amb molt de vent com hui siga dificil la jornada per al pelegri.
La sorpresa del dia ha estat la coincidencia de trobar a un dels restaurants del poble a un matrimoni basc que va fer algunes etapes del cami amb mi l'any passat. A mes, a aquest restaurant he pogut fer una altra fotografia per a la meua coleccio de murals del cami.

Etapa 6: Ledigos - Sahagún

Com que ahir vam allargar l'etapa 6 km. hui tenim pràcticament un passeig fins a Sahagún. Així pareix que hem començat l'etapa amb mes alegria, també gràcies al temps que, una vegada més, ha sigut benevolent amb nosaltres.
A l'entrada de Terradillo de los Templarios, el primer poble que trobem de camí, ens sorpren unes cases que s'assemblen molt a les cases dels "hobbit" del "Senyor dels Anells". Són cases situades a l'interior de xicotetes colines. En aquest poble de nom mitjeval desdejunem un croisant deliciós i un café en llet ben calentet.
Un poc més endavant, un senyal de l'autovia ens indica que quan arribem a Sahagún haurem fet les tres quartes parts del nostre recorregut fins a Lleó. Poc abans d'arribar al nostre destí ens aguarda una agradable sorpresa: després d'atravesar un pont mitjeval, enmig d'una gran extensió d'herba s'alça una xicoteta però preciosa hermita. No puc aguantar les ganes de fer un moment Heidi: tirar-me enmig de la gespa i inclús fer una voltereta. Açò últim fa que Pau hem diga que estic "de l'olla".
Finalment arribem a Sahagún. El poble té tres esglèsies romàniques una de les quals (S. Tirso) és la primera esglèsia del romànic mudejar (s. XI). Quan estic fent-li una foto, un home hem diu: "Hazle una foto a una buena moza y déjate de tanto ladrillo". Pot ser a l'home no li faltava raó, però aquestes paraules parlen un poc del poc de compte que tenen en aquest poble amb els seus monuments, carrers, cases, etc. I es que fa pena veure cases precioses però totalment descuidades, runes antiquísimes sense restaurar, cartells de tendes als que els falten lletres, murs plens de pintades, reixes rovellades... Una llàstima.

Etapa 5: Carrión de los Condes - Ledigos

L'etapa de huí ha sigut una absoluta penitència. Deset kilòmetres sense un sol poble. Però no sols això: ni un bar, ni arbres a la vorera del camí, no més una pallissa i unes taules amb banquets totalment a la intempèrie. Per si fòra poc ens pegava el vent, gelat i ort a la cara. Per uns moments m'han vingut al cap els peregrins que fan l'etapa en ple agost, sense una ombra, ni una font ni un bonic paissatge que els alegre la vista. Desolador.
Quan hem arribat a Calzadilla de la Cueza hem entrat al bar com ànima que s'emporta el diable. Necesitavem alguna cosa amb sucre. Allí hem trobat a "Yoko", "Johan", "el pare de Johan" i al "hombre oruga". Ells anaven a seguir fins a Ledigos, així que com finalement ens trobavem millor hem decidit arribar a Ledigos. Per últim, es repetix allò de que a la gent que fa el camí amb tu no la vols abandonar i fas un esforç per a seguir amb ella. Crec que hem trobat es nostres companys de camí.

Etapa 4: Frómista- Carrión de los Condes

Neu. M'he alçat aquest matí i he desempanyat la finestra que dóna al carrer. Davant els meus ulls puc vore l'esglèsia de San Martín amb les teulades cobertes de neu. Quan baixem, estan caent encara unes quantes bolves de neu però als pocs minuts paren de caure.
El paisatge és el matix des de que vam començar i cada vegade és més pesat atravesar-lo. Al menys hui passem per quatre pobles que ens permitixen trencar un poc la monotonia. Per sort la neu ens ha fet un regal pintant-nos un paissatge llunyà de muntanyes nevades. A més, tenim el consol de que, fins ara, les poblacions a les que hem arribat són prou boniques.
Finalment hem arribat sans i estalvis a Carrión de los Condes i hem seguit la tradició de dinar amb botella de vi. Ens ho mereixem.

Etapa 3: Castrojeriz- Frómista

Hui ha sigut l'etapa més llarga de totes les que hem fet fins ara, amb 25 km. A més, comença amb una costera prou pronunciada i llarga només eixir de Castrojeriz. Després, el paissatge no varia, enormes extensions de sembrats escolten el nostre camí.
La parada per a desdejunar la fem a Itero de la Vega, el primer poble de Palència. A aquesta província hem entrat creuant el pont de Fitera davall del qual discorre el Pisuerga. Més tard, hem continuat el nostre camí fins a Bohadilla del Camino, on hi ha un enorme rotllo jurisdiccional i on ens han caigut les úniques gotes de pluja fins el moment.
Ací hem agafat l'últim alé per a fer els 5 km quen ens faltaven, per la vorera del Canal de Castilla. El vent de cara que bufava enllà ens ha dificultat l'arribada, però finalment hem arribat als peus de la preciosa esglèsia de Sant Martí. El pes dels kilòmetres comencen a notar-se a les nostres cames.
Després de dinar i descansar un poc, hem visitat l'esglèsia de San Martín. Crida l'atenció la seua bellesa al mateix temps que la seua sencillesa. Al cap d'amunt d'una de les torres hi ha un gall, que segons la guia representa el lloc per el que ix el sol; el contapunt es troba a la part oposada ambu un búfol que representa el lloc per on es posa el sol.

Etapa 2: Hornillos del Camino-Castrojeriz

Eixim de Hornillos del Camino amb alegria perque el temps no te res a vore amb les males prediccions que ens havien donat. Fa un dia solejat i prompte em sobrea el plomes de Toni. El camí discurrix per els sembrats de costum, encara que aquesta vegada pujem una xicoteta pendent per a caminar per una altiplanicie.
Als 11 kilòmetres, un una "hondanada" trobem Hontanas, on esmorzem a un bar. Continuem el nostre camí per una vereda que ens conduix ràpidament prop del nostre lloc de destí. Pocs kilòmetres abans, passem pre les runes del monestir de S. Antón, caminant per baix d'un del seus arcs per on discurrix la carretera.
La colegiata de la Virgen del Manzano ens dona la benvinguda a Castrojeriz. Una vegada al poble admirem dos grans esglèsies (Sto. Domingo i S. Juan). Després anem a La Taberna on menjem després d'una dutxa a l'alberg i on ha caigut la tercera botella de vi del viatge, aquesta vegada, regant dos filets de ternera d'escàndol.

Etapa 1: Burgos-Hornillos del Camino

Ahir no hi havia Internet a l'alberg i no vaig poder escriure res, així és que ho pose hui. Va fer un bon dia amb el sol fora però molt fred. Només eixir de Burgos ens vam trobar amb els esperats camps de sembrat que partixen el paissatge en dos colors: verd i blau cel. El relieve era molt pla així es que no vam patir gens. Poquet a poquet vam arribar a Tardajos on vam esmorzar. Poc després vam arribar a un altre poblet, Rabé de la Calzada, amb cases i corrals de pedra.
Després de caminar un poc més i de pujar una xicoteta lloma, des de un "humilladero", podem divisar no molt lluny el poble d'Hornillos del Camino. Aquest és també un poble molt bonic amb un alberg molt millor equipat que el de Burgos. És molt recomanable. Es troba al costat de l'esglèsia on hi ha una font amb un curiósa figura d'un gall al cap d'amunt que no vam aconseguir saber amb certesa perquè estava allí. El dinar va estar molt bé i no vam poder resistirmos a beure un altre vi d'eixe tan bó que tenen allí

Arribada a Burgos

Ja estem a Burgos! Després de pegar-mos la matinà de la mort hem arribat a Burgos sobre les 11. Ací fa un fretorro que pela. Hem buscat l'alberg i una vegada l'hem trobat, hem fet la visita de rigor a la catedral. El dinar ha estat espectacular: corder al forn, formatge de Burgos amb codony i vi, sobre tot vi. Hem espantat la gelor foten-mos una botella de vi entre Pau i jo. Ha estat molt bé perque apart de calfar-mos el cos, hem començat a destreiatar-mos, sobre tot Pau i ens hem descollonat un rato llarg.
Quan se mos ha passat el pet, hem anat de visita a la Cartoixa de Miraflores, en un paratge molt bonic en la part alta de la ciutat. Per últim he pegat una passetjada pel casc antiu fins que la gelor ens ha fet arreplegar-mos.
Bo, demà comença el camí de deveres. Anem fins a Hornillos del Camino i ja ens han dit que farà més fret que hui. Ja vorem que passa.
Fins prompte i molts saluts des de este poble antic i sec.