Som diferents, som iguals (II)

... En primer lloc la possibilitat de firmar un acord ha estat impossible. El govern espanyol ha rebut el sentiment independentista de Catalunya com una afrenta -a les notícies no paren de dir la paraula "desafío"- i no com a una voluntat legítima i natural d'una part - gran o menuda, això és el que ells volen saber- d'un poble amb una identitat pròpia, prou diferent a la castellana. Davant eixa afrenta, s'ha posat a la defensiva amb la Constitució com a escut, i s'ha tancat en rodó a parlar sobre aquest tema baix cap circumstància.
Davant aquesta negativa, Mas tenia tres opcions: deixar-ho estar, continuar com si ploguera -el que està fent- o convocar eleccions amb la lluita per la independència com a promesa electoral. Aquesta última, és al meu parèixer la que havia d'elegir el senyor Mas ja que els votants de CiU podrien elegir, amb el seu vot, si volen acompanyar el President de la Generalitat en la seua empresa. Fins ara no han tingut eixa opció, ja que els votants de CiU no sabien, quan el van votar com a president, que anava a fer el que està fent, però Mas si que està fent us d'eixos vots; a més els resultats a les eleccions europees fan pensar que uns quants no estan massa d'acord.També cal recordar que a Unió Democràtica tampoc semblen estar massa contents.Amb uns bons resultats electorals a la mà, Mas o el seu soci Junqueras, si tendrien, segons la meua opinió, la mateixa legitimitat que Salmond a Escòcia.
Una segona qüestió diferenciadora del procés escocés es la pregunta que es fa als votants. Mentre que a Escòcia es clara i sense ambigüetat, a Catalunya apareixen dues preguntes: Vol que Catalunya sigui un estat? I si la resposta és afirmativa, vol que Catalunya sigui un estat independent? Perdoneu-me l'atreviment però a mi, la inclusió de la primera pregunta em sembla la expressió, soterrada, del vertader desig de Mas. Si poguèrem vore la papereta amb que vota el líder de CiU, jo me la jugue que marcaria, si a la primera i no a la segona. Si no, per què posarla? Amb un si o un no a la segona ja estaria tot contestat. O es que volen comptar amb un alt percentatge de persones que volen a Catalunya com un estat dins d'Espanya, per a futures negociacions si no prospera l'assumpte de la independència? Pense que ací Mas no ha estat valent i que no les té totes amb ell...

Som diferents, som iguals (I)

A octubre de 2012, el primer ministre britànic, David Cameron, i el president escocés, Alex Salmond van signar un acord polític pel què l'Estat atorgava al parlament escocés la capacitat de convocar i organitzar un referendum d'independència abans de finals del 2014. Segons l'acord, Londres i Edimburg es van comprometre a acceptar el resultat fora o no favorable a la independència. La pregunta, consensuada també, va ser: Hauria de ser Escòcia un país independent?
La consulta va quedar legitimada inicialment per la victoria del SPN (Partit Nacionalista Escocés) a les eleccions de 2011, amb majoria absoluta, portant per bandera aquesta reivindicació independentista.
El passat dijous els escocessos majors de 16 anys van poder dir amb el "més alt nivell de justícia, transpariència i decor" si volien o no ser independents. El resultat ha sigut que a Escòcia el 55% de la població vol continuar unida al Regne Unit, mentre que el 44% volen la independència. Una diferència que pràcticament dividix el país en dos i que, més endavant, farà que hagen de prendres més decissions en quant a l'autonomia escocessa.
Ací, a Espanya, aquest referendum s'ha seguit molt de prop, ja que s'ha relacionat amb les pretensions soberanistes de Catalunya. Tant els que busquen aquesta independència com els que la rebutgen s'han mirat en l'espill d'Escòcia per a fer comparacions.
Com en tot, en el dos processos hi ha similituts -tant Espanya com el Regne Unit son realitats plurinacionals, amb monarquies parlamentàries- i diferències - a Espanya hi ha una Constitució que no permet aquest tipus de referendum, cosa que no ocorre al Regne Unit-. Tanmateix, sembla ser que al nostre veí del nord s'han seguit una sèrie de passos  ben fets que han portat a que es puga celebrar una consulta soberanista sense complexos, mentre que ací, pel que jo sé, no s'ha fet. Tant la part unionista com la separatista d'ací han fet coses que, comparant-les amb el model britànic, dificulten que hi haja un procés "entre cavallers".

Calentures

Durant tota la setmana passada l'apartat "ultimes notícies" del meu facebook ha estat ple publicacions amb una mateixa temàtica: la calor a les aules. Vaja per davant que per motius personals, enguany, m'he lliurat d'eixe "infern a les aules". Tanmateix, pense que puc fer-me una idea. Em jugue el coll... de la camisa -que deia el meu mestre Agustí- que a algun mes de juny o setembre d'algun  dels dotze anys que porte com a mestre he patit temperatures semblants a les d'enguany a les aules. I igual que jo tots els demés mestres i alumnes.
Per això, i perdoneu-me l'atreviment, em pregunte si la "calentor" que ha sentit algun mestre no està més relacionada pel fet de que els ha fastidiat, d'alguna manera, començar cinc dies abans del que és costum les classes lectives. I no és que no tinguen raó, que la ténen, però no pel motiu de la calor. Ni una sola de les publicacions deia res sobre "no he tingut temps de preparar la classe com volia", "no m'he pogut coordinar amb els mestres especialistes" o "no he pogut preparar activitats divertides com m'hagués agradat per als primers dies de classe". L'argument principal era la calor.
Com vaig respondre a alguna d'aquestes publicacions, pense que per a queixar-se cal tindre fonaments, i bassar la crítica d'una decissió presa per la Consellera d'Educació en "que fa calor" em sembla un argument un poc pobre. Sobretot, perque té un contra-argument tant senzill com agafar la pàgina de l'Institut Nacional de Meteorologia i buscar un dia en el que la temperatura haja sigut la mateixa que la d'aquestos dies, en qualsevol altre any. La calor forma part de les nostres terres i pense que, més o menys estem acostumats a ella.
La meua opinió és que els nostres arguments han d'anar per un altre costat, com fer entendre els nostres "superiors" que una escola no és una fàbrica on s'apreta un interruptor i les màquines es posen a produir, sino que necessitem organitzar-nos, coordinar-nos, preparar activitats, etc. per a que l'ensenyança siga de qualitat. Que per a fer això, les escoles han d'estar amb tot el personal el dia 1 de setembre i tindre uns dies per a encaixar totes les peces abans que vinguen els nostres xiquets i xiquetes àvids d'aprendre. I si, de veres, fa calor, exigir a l'Administració que invertisca en els recursos que facen falta per a aliviar-la i fer possible que les classes es desenvolupen en les condicions que marca la llei. Posant-nos d'acord les escoles i els directors per a fer protocols d'actuació en cas de temperatures que puguen posar en perill els xiquets -si és que de veres ho pensem- . Perque pense que fer demagògia amb arguments tan febles no ens fa cap favor als mestres.

De virus y de religiosos

Los escuché a principio de semana en la radio y hoy los he leído en el periódico. Mensajes en twitter o vía e-mail a un programa radiofónico y mensaje telefónico transcrito en "El Cabinista" (¡si, aún existe!) El tema, la repatriación del religioso español infectado por el virus ébola. ¿En qué sentido iban los mensajes? Si os recuerdo que estamos en España, ya sabéis por dónde van los tiros. Los dos argumentos principales son, para resumir, que como se les ocurre traer un enfermo de ébola al país, poniéndonos en riesgo de muerte a todos, y el segundo, que menudo dineral se han gastado, que lo hubieran curado allí.
De verdad que uno intenta autoconvencerse de que no, que los que piensan así, son los menos, pero al final vas viendo que no. De los seis mensajes que leyó la periodista, cuatro iban en esa línea y en el periódico la única opinión al respecto era en ese sentido. Enseguida me ha venido a la memoria un pasaje del "Capitán Alatriste" de Arturo Pérez-Reverte en el que el escritor describe amargamente a través de la mirada de su protagonista, cómo la España de Felipe IV abandonaba a los soldados de sus tercios cuándo estos eran heridos y ya no les servían  para sus propósitos. Y cómo estos a su regreso, envejecidos, inválidos o tullidos, se arrastraban por las puertas de las catedrales, los mesones de mala muerte y las plazas públicas pidiendo limosna a la España por la que habían entregado su juventud.
Es verdad que en algo hemos avanzado y ahora la democracia, los tratados internacionales y las Constituciones de los paises nos ofrecen derechos como éste, de que el gobierno de nuestra nación se haga cargo de personas que se encuentran desprotegidas fuera de nuestras fronteras. Sin embargo, desalienta que la vileza continue ahí, buscando un lugar por dónde asomar y crezca como un virus cuando la bolsa aprieta o nos entra miedo.
Volviendo a lo que nos ocupa, me gustaría contestar a estos "escritores anónimos" aunque sé que no me van a oir. En este país pagamos un dineral público por políticos corruptos, aeropuertos fantasmas, equipos de fútbol deficitarios, bancos que estafan a personas trabajadoras, administraciones ineficaces, jubilados que no están jubilados, empresarios sinvergüenzas y un largo etcétera. Y ya les digo que prefiero pagar mil veces mil, por personas como este religioso, o como los médicos que pasan sus vacaciones de voluntarios operando en lugares dónde la pobreza no es un estado, sino un modo de vida, que por todas las cosas que he enumerado antes. Se juegan su vida, entregan su tiempo por los demás. Eso sí que es marca España.
Y ya poniéndome un poco borde quiero recordar a estos "mensajeros" que entre todos los españoles también hemos pagado su sanidad y su educación. Total, para que después nos hayan salido gilipollas.