domingo, 31 de mayo de 2009

Portomarín - Palas de Rei

La jornada de hui en reb amb una pujada d'onze kilòmetres. Encara que no és molt pronunciada, fa que el nostre pas siga lent. Tanmateix, ens alegra el camí aquestos coscos típics de les llegende cèltiques o dels contes de fades. Aquesta és una imatge de les que tenia pendents en la meua ment, i que esperava trobar-me a aquest tram del camí i, la veritat, no m'ha decebut en absolut.
A partir d'Hospital el camí discorre per un camí pel costat de la carretera. S'ha esborrat ja qualsevol sensació de màgia del paissatge.
Quan arribem a Palas de Rei, parem a dinar mentre decidim si continuem fian a Casanova o ens quedem a passar la nit. Finalment, l'oratge decideix per nosaltres. Un fort algavessó d'aigua ens fa apartar la idea de continuar.
A l'alberg de Palas, fem bondat amb un grup de noies catalanes, especialment amb dues d'elles: la Rosa i la Ana. Elles a l'endemà han d'estar a Santiago pel que es despedeixen de nosaltres. Es curiós que enguany tota la gent que ens trobem amb la qual fem bondat, ens deixen al dia següent. Pareix ser que Sant Jaume vol que aquesta vegada, el camí el fem Pau i jo, sense ningú més.
També a aquest alberg coneixem a la dona que regenta l'alberg que ens explica com funciona l'oratge a Galícia. Nosaltres encara no ho sabíem, però aquesta dona es convertiria en la nostra mestra Yoda particular, conduint-nos per la senda de la força cap al nostre destí de peregrins Jedi.
I com no hi ha esforç sense premi, ens donem un homenatge a base de polp "a la gallega" a una polperia molt propet de l'alberg.

jueves, 14 de mayo de 2009

15 / 4 / 2009 Sarria - Portomarín

Al poc d'eixir de Sarria passem pels boscos del Castro de Paredes. La vegetació, encara una continuació de la jornada d'ahir, es desborda a una part i altra del camí. Si deixem volar la imaginació, podem pensar en donyets fent malifetes, fades amb precioses ales de mariposa i nanos que fumen pipes asseguts a les pranques dels arbres.
Hui la parada per a esmorzar la fem a Ferreiros, però abans passem per un miliar que ens indica que estem a només 100 kilòmetres de Santiago de Compostela. Açò em fa recordar el cartell que vaig fotografiar a l'eixida de Roncesvalles on deia que quedaven set-cens i "pico" kilòmetres per a arribar a Santiago. Això queda tan lluny.
Des de Ferreiros anem pràcticament de baixada ja fins a Portomarín a la ribera del riu Miño. Aquest poble va haver de ser reconstruit en l'alt dúna muntanya per a fugir de l'embassament de Belessar. Alguns dels seus monuments més valuosos com l'arc del vell pont i l'església fortalesa de San Nicolàs, van ser desmuntats i tornats a construir al nou poble.

miércoles, 13 de mayo de 2009

Dear Mr. President

Hui he rebut al meu correu aquesta cançó de la cantant nordamericana Pink. En ella simula escriure una carta a l'ex-president dels Estats Units, Jorge Bush demanant-li explicacions per moltes de les seues actuacions al llarg del seu govern. A pesar de la corresponent càrrega de demagògia, he de dir que m'agrada la cançò i que, tanmateix, fa pensar un poc. Disfruteu-la.
Gràcies Belén



jueves, 7 de mayo de 2009

14/4/2009 Triacastella - Sarria

Només eixir de l'alberg hem de decidir quin dels cos camins cap a Sarria volem seguir: el més curt, per San Xil o el més llarg, per Samos. Finalment elegim anar per Samos perque volem vore el monestir. Prompte ens donem compte que hem encertat l'elecció.
Gairebé tot el camí discorre a la vora del riu Oribio i és, de totes les etapes que he fet al camí, segurament la més bonica. Les aigües del riu baixen trencant en xicotetes cascades i fent un soroll que és música per a unes orelles que venen d'una zona tan seca com la nostra. El discòrrer del riu està flanquejat per altíssims xops, que conforme pujen la vessatn fins el camí, van deixant pas als abeduls. Aquestos apenes deixen vore el color del seu tronc, tan plens com estan d'heures i molsa. Ja al camí, apareixen nombrosos màrgens de la pedra plana i colorida de la zona, però inclús ahí creis la mullida molsa, que pareix envair tot amb el seu tapet verd esmaragda.
Quasi sense adonar-nos, arribem a Samos i el seu monestir apareix com una joia a la vall d'un riu. Es tenen notícies de la seua existència des del segle VII, pero soles hi queden probes físiques del segle X quan va ser reconstruit per 17 monjos procedents de San Juan de la Peña.
Al centre del claustre major se troba una estatua de Feijoo que va impartir les seues clases al monestir. Al claustre menor podem vore la curiosa font de les Nereides (sers similars a les sirenes, però d'aigua dolça)
Pujant a la part superior del claustre major, es pot visitar el seu interior, on es troben les antigues cel·les dels antius monjos. Tres dels quatre murs de l'interior s'han transformat en pintures murals on s'ha representat de forma al·legòrica i naturalista la vida de San Benet de Núrsia. També a aquest segon nivell dona accés a una sacristia cupulada on, dibuixades a les petxines, s'ha representat les virtuts i també s'accedix a l'interior de la iglésia d'estil barroc i neoclàsic.
Després de la visita al monestir continuem el nostre camí, que continua sent meravellós, i arribem a l'aldea de Perros, ja al nucli urbà de Sarria. Ací el camí es separa del riu i comença a perdre el seu encant, adintrant-se en els carrers i edificis de la ciutat.

13/4/2009 O Cebreiro - Triacastela

Al contrari del que es podia esperar, l'etapa de huí no ha sigut totalment de baixada, encara que, obviament, la tendència sempre ha sigut de baixar. L'inici de la jornada ha sigut sorprenent. Mentre caminavem entre un cementiri de pins canaris que no havien pugut resistir el pes de la neu, se'ns ha afegit un xic donostiarra a qui hem batejat "Juan d'Urgull".
Després d'una suau baixada, hem remontat una vessant per a coronar l'alt de San Roque i, després, l'alt del Poio en un continu puja i baixa fins arribar a Fonfria on hem desdejunat. A partir d'aleshores, el camí si que ha anat costera avall amb total continuitat. Els valls anaven desplegant-se sota els nostres peus i, poc a poc, conduint-nos cap al final del nostre trajecte a Triacastela.
El dinar de hui ha estat fabulós i també l'elecció de l'alberg ens ha eixit bé. A la sobretaula hem conegut un xic i una xica Taiwanesos que, pot ser, es convertisquen en companys de viatge, ja que també tenen pensat arribar a Santiago el diumenge. El camí parlarà.

lunes, 4 de mayo de 2009

Rus o la incontinència verbal


El meu amic Pau, m'ha enviat hui l'article del diari on es fa eco de les polèmiques paraules del President de la Diputació de València, líder del PP provincial i alcalde de Xàtiva Alfonso Rus, pronunciades a un mitin. En aquest mitin, insulta i desqualifica els professors que, amb una cultura i educació sideralment superiors a tant alt càrrec com el senyor Rus, i anys d'estudis acadèmics cursats segurament a la Comunitat Valenciana (governada des de fa anys pel PP) utilitzen el valencià correctament i no eixe "valencí" analfabet del que tan orgullós se sent aquest estrambotic personatge.
A qualsevol que haja sentit parlar alguna vegada de Rus, aquestes declaracions no li resultaran extranyes, ja que ens té acostumbrats a dir excentricitats més pròpies de Fidel Castro i la seua versió millorada i ampliada, Hugo Chàvez, que de un càrrec d'un país a "l'avantguarda" d'Europa i el món sencer. A mi tampoc. El que si m'extranya és la impunitat, la sobèrbia i la insolència amb que les pronuncia, sabedor com és de que és intocable. Que pot dir el que li vinga en gana, insultar o menysprear a qui vulga perque ràpidament la maquiavèlica maquinària del seu partit acabarà apagant totes les veu discordants.
I també em desmoralitze. Comprobant com, una vegada més, la timorata, acomplexada i covard esquerra d'aquest Regne de València es veu incapaç de clavar-li mà a aquesta dreta cada vegada més extrema; i com els nacionalismes d'aquest Pais Valencià s'aufeguen en la seua debilitat i es tanquen en eixa estèril política de boina i garrot. Capficant-se en que el mal, sempre ve d'Almansa. Amb un mocador als ulls per a no vore que l'enemic el tenim a casa. Aleshores i gairebé.