La "mesa camilla" i el braser

Al menjador dels meus iaios sempre ha hagut una “mesa camilla” que organitzava l'espai i la vida al seu voltant. Quan anavem de visita a l'hivern, ma mare els preguntava:

• Que no poseu el radiaor?
• No, pa dos animetes que som, en el braseret tenim prou. Enceneu-los ara, que no es gelen els xicons.

I aleshores el braser i la “mesa camilla” descansaven, el radiador anava calfant l'habitació i la meua germana i jo ens disfressavem, ballavem amb la iaia, corriem, saltavem... i les nostres galtes s'encenien. El radiador era joventut, modernitat i agitació. El braser maduresa, antiguetat, repós.

El temps passa que fa por, i com tots els divendres des que m'he casat dine amb els meus pares a sa casa. Bese a ma mare a la cuina, deixe la motilla i la xaqueta a la saleta, entre al menjador a saludar el meu pare i... hi ha una “mesa camilla” davant la tele! Ma mare que ve darrere somriu.

• Mira! Mos posem ahí els dos i aixina no gastem tant- raona-. Després a la nit encenem els radiaors dels “pasillos” i aixina es caldeja un poc la casa...

Li dic a ma mare que clar, que molt bé i em quede pensatiu. A casa dels meus pares ha arribat la maduresa i el repós; ara em toca a mi posar al joventut i l'agitació. Ho demanen la “mesa camilla” i el braser.

La mare entra amb l'arròs al forn, dinem, bevem i parlem i mentrestant la vida continúa amb el seu pas agre-dolç. Agre perque passa; dolç perque la veiem passar.

PD. Deixe a càrrec dels meus amics sabuts que m'ensenyen la forma correcta de dir “mesa camilla” en valencià. Però que anem a fer-li: tota la vida s'ha dit “mesa camilla”.

Hui tinc la vena d'agüelo cebolleta i aprofitant que comença el Tour de França que fa cent, m'ha entrat nostàlgia de tots aquells estius tòrrids de quan era un xiquet primer, i després un adolescent.
Hi ha molta gent que diu que el ciclisme és perfecte per pegar la becadeta del mig dia i, estic d'acord. Les etapes planes que discorren per dos centenars de kilómetres són, junt a la caloreta de juliol i eixa somordor que t'entra després de dinar, fan més efecte que un elixir elaborat pel mateix Morfeo. Una cosa pareguda ocorre amb les contrarrellotges on l'interés es troba només al final que és quant comencen a competir el millors. Però, i les etapes de muntanya? Ah, si! Això ja canvia, amics.
Aquestes titàniques etapes ténen multitut d'atractius. El primer, el paissatge: les imatges aèries que proporciona el Tour dels Alps i els Pirineus, principalment, són senzillament meravelloses. A més vore els cims nevats a la plenitut de l'estiu, refresca quasi tant com un banyet a la piscina. El segon, l'emoció: vore els ciclistes alçar-se de la bicicleta, quan més dures son les rampes; buscar el teu corredor favorit i vore que aguanta; pegar-te a la tele com si li enviares energia a través dels satel·lits; vore a l'espanyol posar un ritme frenètic i adonar-te'n que ningú el pot seguir; baixar corrent a la gelateria per a dir-li al teu pare "Indurain s'ha escapat!" i quedar hipnotitzats per la pantalla, llançant-nos mirades de complicitat,  són emocions que no tot el mon sent i no saben allò que es perden. El tercer, la il·lusió: recorde, sent un xiquet, com quan acabava l'etapa, ens reuniem els amics amb les nostres bicicletes i buscàvem les rampes més dures del poble per a pujar-les, posant-nos de peu dalt la bici, pegant-nos a la roda del de davant, deixant-nos la pell, imaginant cadascú al seu cap, que ens assemblavem al nostre idol.
Hui comença una altra edició del Tour i com tots els anys i a pesar de les desil·lusions del dopatge, estaré davant del televisor. Enguany a Xixona, com he estat a Enguera i aquella vegada a Taormina, junt a Pauet i Marquets, parlant amb un cambrer italià, fan de Nibali, però que reconeixia com era de valent Contador, que va atacar al menys cinc vegades aquella vesprada. Probablement, hui m'adormiré: una etapa plana a Córcega pel costat del mar, em sembla que pot ser massa idíl·lica i tranquilitzadora com per a ressistir-se a fer una becadeta. Tan mateix, tal volta m'anime i em dedique a fer turisme per eixa illa mítica, a cavall entre Espanya i Italia, on va donar els seus primers passos el famós emperador Napoleó i des d'on van vindre les desgràcies del pobre i honrat mariner Edmon Dantés.

La sonrisa de la hiena

Vamos a pensar que sólo fue un accidente. Que el conductor sufrió un desvanecimiento y no frenó o que tuvo un despiste. Que el tren tomó la curva realmente al doble de velocidad de la permitida. Que la comisión de investigación buscó concienzudamente las causas del accidente. Que todo el mundo que pudiese tener alguna responsabilidad actuó como debía, que todas las normas de seguridad se cumplieron correctamente y que las vías y el tren estaban como nuevos. Que no se extorsionó a nadie para evitar que alguien hiciese declaraciones incómodas. Que todo eso fue posible en España, en la Comunidad Valenciana.
Eso supondría que las víctimas de ese accidente, movidas por una furia vengativa, estarían intentando encontrar desesperadamente un chivo espiatorio en la persona de los gobernantes y responsables del metro de aquel día. Con la intención de sacar dinero o simplemente de hacer caer como sea a aquellos que ellos creen responsables de las muertes de sus seres queridos. Podría ser.
Entonces ves las imágenes. Las de las víctimas son imágenes personas que han aprendido a serenarse, a hablar de aquel día sin llorar; apoyados en indicios que crean al menos una duda razonable, piden que se reabra el caso y que se investigue de nuevo. Las imágenes de los responsables, inexistentes. Nadie está disponible, todo el mundo está ocupado, se acaban de ausentar en ese momento, están reunidos... Y cuando les asaltan por la calle, enfocados por las cámaras, sin un guión preparado, la imagen es patética. La mirada en la lejanía buscando una vía de escape, los monosílabos y la sonrisa... ¿Quién puede poner una sonrisa delante de una cámara cuando le están hablando de muertos? Solo aquellas personas que han perdido los últimos escrúpulos que le quedaban intentando salvar su pellejo, aquellos que para ponerse a salvo pisotean a los que caen delante de ellos, a los que apartan a mujeres y niños del bote salvavidas para evitar el naufragio, a los políticos indecentes que creían haber lavado sus conciencias los domingos por la mañana. A las hienas, que abandonan el cadaver de la gacela, triunfadoras tras haberle robado el bocado a la valiente y noble leona.
Entonces apagas la tele y dices: vamos a pensar que no fue un accidente...

El cul de la Lleona.

Si vas a Girona has de fer un petó al cul de la lleona. Només així sabràs de bon tros que tornaràs a la ciutat. Tal vegada per quedar-te per sempre...

Al final de la primavera de 1258 hi havia a Girona una posada que ja no existeix. Aquesta posada estava a càrrec de dues persones, els Vila, que eren marit i muller, i es trobava situada al final del carrer de les Ballesteries. Front a la porta, separada dels murs de la posada hi havia una columna de pedra de color gris perla, amb una lleona esculpida utilitzant la mateixa  pedra, a la part de dalt, quasi a l’altura del capitell. La lleona està abraçada amb les seues urpes al fust i gira el cap, mirant cap al carrer i mostrant els seus afilats ullals. A la dreta de la porta, a l’angle superior, hi havia un socarrat amb la imatge d’un home i una dona a l’interior d’una cuina: L’home tasta la sopa que continua calfant-se al foc, mentre la dona es dedica a pelar unes cebes. Aquella ceràmica anunciava que a l’establiment es servien dinars. La columna i la felina, anunciaven que aquella era la famosa posada de La Lleona.

                Era freqüent que a l’entrada d’una posada hi haguera alguna carreta i aquesta vegada no va ser una excepció. Era una carreta gran i forta. Pel seu aspecte, un ull expert endevinaria que es tractava d’una carreta cara, de les que utilitzen els comerciants que es desplacen a molta distància del lloc on viuen. Un viatge tan llarg com el que havia fet aquella carreta necessitava que els materials amb que estava feta foren resistents i de qualitat.

                Aquell capvespre al costat de la carreta estava asseguda sobre un fardell una jove d’uns vint anys d’edat, vestida amb una brusa de color blanc i un cosset negre sense mànegues. Una manta de color fosc li protegia els muscles de la humitat de l’Onyar. La jove era bella. Els seus ulls blaus tenien la forma dues ametlles, les seues galtes estaven rosades a pesar del fred, els seus foscos cabells ondulats queien graciosament al llarg de la seua esquena. Mirava amb els ulls entornats les escales i el campanar romànic de l’església de Sant Feliu; després baixava la vista cap a un paper on dibuixava amb un carbonet mentre esperava que el seu home esquera de la posada. La seua traça feia que els vianants que allargaven la vista cap al dibuix es quedaren, encuriosits, una estona a vore treballar l’artista i, poc a poc, un rogle de gent s’apuntava per dalt la seua esquena a vore- la dibuixar.

                Aleshores, un jove havia eixit de la posada i poc a poc s’havia anat aproximant a la carreta.

-          Sembla que hui tens públic.

El xic s’havia col·locat uns passos davant d’ella i la mirava amb un somriure. Duia una bossa de cuiro creuada sobre el cos i una clau enorme a la mà.

La xica va alçar la vista del dibuix per a mirar el seu marit, li va fer un gest perquè s’asseguera al seu costat.

-          Tenim jaç on passar la nit?

El seu home li va mostrar les claus que portava.

-          Durant tota la fira.

-          Que il·lusió, no?

I va abraçar el seu company.