Pactar amb el diable

El dilluns vaig vore gran part del debat. El meu interés radicaba en que una de les preguntes era amb qui anaven a pactar després del 26J i, encara que sabia que no anaven a contestar molt clarament (són polítics, viuen de l'ambiguitat i de retòrcer el llenguatge), tenia certa esperança de endevinar-ho pel desenvolupament del debat. El cas és que es va fer l'hora de gitar-se i no havien fet la pregunteta de "marras", però, més o menys m'havia quedat amb la cobla.
Al dia següent els noticiaris deien que els candidats havien evitat la resposta. No estic massa d'acord. Potser ho van fer amb la resposta directa, però al llarg del debat va quedar molt clar quines anaven a ser les seues preferències. O al menys això em va semblar a mi: tots volen pactar amb el PSOE.
El PP, a la seua manera (cal recordar que Rajoy és gallec), va parlar de recolzar a l'opció més votada, va apel·lar a la unitat d'Espanya i als partits constitucionalistes. Es a dir, vol la gran coal·lició amb Ciudadanos com a comparsa. C's, per la seua banda, ja ha pactat amb PSOE a la anterior minilegislatura. Així doncs, no costaria res pensar en un altre pacte. Pel que fa a Podemos, Iglesias no s'ha cansat de repetir-li al PSOE que ells no són l'enemic i que tenen la ma estesa cap a Sánchez.
Així les coses, el PSOE té moltes núvies. Tanmateix, no se'l veu massa content ni massa còmode. Serà per el què diran?
Si pacta amb Podemos, mal. Aquest partit està liderat pel dimoni emplomat, si fem cas de totes les maldats que li atribuixen desde la dreta. Només li falta dibuixar-li unes banyes i una cua acabada amb una punta en forma de fletxa als cartells electorals, la barba la porta de série. Tota la dreta i el centre dreta l'acusaran de recolzar a radicals, independentistes, ETA, Irán, Gargamel i Pier Nodoyuna.
Si pacta amb PP, mal també. Formarien una gran coalició que apestaria a corrupció i portes giratòries des del Cap de Bonaesperança. A més tota l'esquerra i el centre dreta l'acusaran de recolzar el Rajoy de les retallades i de l'inmovilisme.
I tot això li passa a este
indecis nuvi perque ha perdut la seua personalitat. Està desorientat, no sap el que vol. I amb aquest quadre ell té la sensació de que faça el que faça pactarà amb el diable. No vos estranye que arribat el moment, es pose guapo, somriga davant les càmeres i anuncie a última hora que es cancela la boda. Per segona vegada.

Amb els peus a terra

Algunes crítiques a la intervenció de Mireia Mollà (Compromís) a les Corts m'han fet pensar sobre la situació política actual. I també sobre la situació de l'esquerra, o millor dit, les esquerres. Al seu torn de paraula, la diputada en corts va dir que Espanya seria una gran nació si canviara certes coses, entre elles, que reconeguera que, al seu si, hi ha altres nacionalitats, i també es va incloure entre les que se senten Espanyoles. Va mentar la "bicha". Les crítiques van vindre per este costat, pel seu sentiment espanyol i per insinuar que Espanya podria ser una "gran nació". Ella, que es de Compromís. Les veus més nacionalistes no es van fer esperar dient que Mireia no els representava.
Jo no sóc massa nacionalista. Es deveres que, els últims anys estic radicalitzant-me en quant a la meua valenciania. Però, com diu Mireia, això és una conseqüència d'una serie d'actuacions del govern d'Espanya que van perdurant en el temps i que em fan pensar que el govern no respeta igual a un malagueny, a un segovià o inclús a un català que a un valencià.
Hi ha qui diu que fora d'Espanya estariem millor. No ho sé. Faltaria que algú explicara (els nacionalistes) en que coses concretes estariem millor fora d'Espanya. I per a ser justos, en quines coses estariem pitjor. I així, podriem triar.
He dit abans que no sóc massa nacionalista, però si prou pràctic. M'agrada tindre els peus a terra i saber la terra que xape. El meu sentit pràctic em diu que no hi ha cap possibilitat de que el País Valencià esdevinga una nació en els pròxims quatre anys, i si hi ha prou possibilitats de que en els pròxims anys les coses que passen a la meua terra, les decidisquen persones de dretes que no respecten la nostra llengua i cultura.
El meu pare quan conta històries de quan era jove diu que la mili l'havies de fer, si o si. Així que miraves de passar-la el millor que podies i ja està. Els quatre pròxims anys, anem a ser espanyols, si o si
, així que anem a tractar que Espanya siga la millor possible. Per això, ja podem començar la gent d'esquerres a deixar-nos de mirar que coses ens separen i a fixar-nos en allò que ens uneix. El progrés, la diversitat, governar per a les persones, el medi ambient i la llibertat d'opinió.
Perque l'alternativa ja sabem quina és. Quatre anys més netejant les latrines.

Enquestes

Hi ha que diu que el bipartidisme, eixe sistema de partits que s'ha repartit el govern d'Espanya durant tota la democràcia (a excepció del CDS) s'ha acabat. Aseguren que a les properes eleccions bé el govern o bé l'oposició deixarà de ser el PP o el PSOE. Podria ser...
Tanmateix, "la criatura" no ho posarà fàcil. Té grans poders:la pròpia llei electoral, els medis de comunicació tant escrits, com audiovisuals i la costum i comoditat de molta gent que no pensen més que votar a un o a l'altre (ja se sap "más vale malo conocido...) I l'últim i més desesperat de tots "les enquestes"
Com que la gent ara té altres vies d'informació ja no es deixa influenciar tant per la tele, el periòdics i la ràdio; el dia de les eleccions es disposa a votar el que li pareix i... ahí apareixen les "enquestes" donant majories a PP i PSOE i uns quants vots a la resta. El votant pensa que va a tirar el seu vot "no bipartidista" i el canvia per a que servisca per a alguna cosa. Eixe sembla ser la miserable i desesperada última tentativa del bipartidisme.
Si no com s'explica que les enquestes de les autonòmiques donaren 9 escons a Compromis, per exemple i que obtinguera 1? I a Grècia, el divendres el NO anava perdent votants fins el punt que hi havia "enquestes" que donaven guanyador el SI, però finalmente el NO va treure el 61% del vots. Sort que esta nova malifeta no els està eixint massa bé.
Algú dirà que les enquestes sovint s'equivoquen i estic d'acord. Només falta vore si ho fan a cosa feta.

Som diferents, som iguals (II)

... En primer lloc la possibilitat de firmar un acord ha estat impossible. El govern espanyol ha rebut el sentiment independentista de Catalunya com una afrenta -a les notícies no paren de dir la paraula "desafío"- i no com a una voluntat legítima i natural d'una part - gran o menuda, això és el que ells volen saber- d'un poble amb una identitat pròpia, prou diferent a la castellana. Davant eixa afrenta, s'ha posat a la defensiva amb la Constitució com a escut, i s'ha tancat en rodó a parlar sobre aquest tema baix cap circumstància.
Davant aquesta negativa, Mas tenia tres opcions: deixar-ho estar, continuar com si ploguera -el que està fent- o convocar eleccions amb la lluita per la independència com a promesa electoral. Aquesta última, és al meu parèixer la que havia d'elegir el senyor Mas ja que els votants de CiU podrien elegir, amb el seu vot, si volen acompanyar el President de la Generalitat en la seua empresa. Fins ara no han tingut eixa opció, ja que els votants de CiU no sabien, quan el van votar com a president, que anava a fer el que està fent, però Mas si que està fent us d'eixos vots; a més els resultats a les eleccions europees fan pensar que uns quants no estan massa d'acord.També cal recordar que a Unió Democràtica tampoc semblen estar massa contents.Amb uns bons resultats electorals a la mà, Mas o el seu soci Junqueras, si tendrien, segons la meua opinió, la mateixa legitimitat que Salmond a Escòcia.
Una segona qüestió diferenciadora del procés escocés es la pregunta que es fa als votants. Mentre que a Escòcia es clara i sense ambigüetat, a Catalunya apareixen dues preguntes: Vol que Catalunya sigui un estat? I si la resposta és afirmativa, vol que Catalunya sigui un estat independent? Perdoneu-me l'atreviment però a mi, la inclusió de la primera pregunta em sembla la expressió, soterrada, del vertader desig de Mas. Si poguèrem vore la papereta amb que vota el líder de CiU, jo me la jugue que marcaria, si a la primera i no a la segona. Si no, per què posarla? Amb un si o un no a la segona ja estaria tot contestat. O es que volen comptar amb un alt percentatge de persones que volen a Catalunya com un estat dins d'Espanya, per a futures negociacions si no prospera l'assumpte de la independència? Pense que ací Mas no ha estat valent i que no les té totes amb ell...

Som diferents, som iguals (I)

A octubre de 2012, el primer ministre britànic, David Cameron, i el president escocés, Alex Salmond van signar un acord polític pel què l'Estat atorgava al parlament escocés la capacitat de convocar i organitzar un referendum d'independència abans de finals del 2014. Segons l'acord, Londres i Edimburg es van comprometre a acceptar el resultat fora o no favorable a la independència. La pregunta, consensuada també, va ser: Hauria de ser Escòcia un país independent?
La consulta va quedar legitimada inicialment per la victoria del SPN (Partit Nacionalista Escocés) a les eleccions de 2011, amb majoria absoluta, portant per bandera aquesta reivindicació independentista.
El passat dijous els escocessos majors de 16 anys van poder dir amb el "més alt nivell de justícia, transpariència i decor" si volien o no ser independents. El resultat ha sigut que a Escòcia el 55% de la població vol continuar unida al Regne Unit, mentre que el 44% volen la independència. Una diferència que pràcticament dividix el país en dos i que, més endavant, farà que hagen de prendres més decissions en quant a l'autonomia escocessa.
Ací, a Espanya, aquest referendum s'ha seguit molt de prop, ja que s'ha relacionat amb les pretensions soberanistes de Catalunya. Tant els que busquen aquesta independència com els que la rebutgen s'han mirat en l'espill d'Escòcia per a fer comparacions.
Com en tot, en el dos processos hi ha similituts -tant Espanya com el Regne Unit son realitats plurinacionals, amb monarquies parlamentàries- i diferències - a Espanya hi ha una Constitució que no permet aquest tipus de referendum, cosa que no ocorre al Regne Unit-. Tanmateix, sembla ser que al nostre veí del nord s'han seguit una sèrie de passos  ben fets que han portat a que es puga celebrar una consulta soberanista sense complexos, mentre que ací, pel que jo sé, no s'ha fet. Tant la part unionista com la separatista d'ací han fet coses que, comparant-les amb el model britànic, dificulten que hi haja un procés "entre cavallers".

Calentures

Durant tota la setmana passada l'apartat "ultimes notícies" del meu facebook ha estat ple publicacions amb una mateixa temàtica: la calor a les aules. Vaja per davant que per motius personals, enguany, m'he lliurat d'eixe "infern a les aules". Tanmateix, pense que puc fer-me una idea. Em jugue el coll... de la camisa -que deia el meu mestre Agustí- que a algun mes de juny o setembre d'algun  dels dotze anys que porte com a mestre he patit temperatures semblants a les d'enguany a les aules. I igual que jo tots els demés mestres i alumnes.
Per això, i perdoneu-me l'atreviment, em pregunte si la "calentor" que ha sentit algun mestre no està més relacionada pel fet de que els ha fastidiat, d'alguna manera, començar cinc dies abans del que és costum les classes lectives. I no és que no tinguen raó, que la ténen, però no pel motiu de la calor. Ni una sola de les publicacions deia res sobre "no he tingut temps de preparar la classe com volia", "no m'he pogut coordinar amb els mestres especialistes" o "no he pogut preparar activitats divertides com m'hagués agradat per als primers dies de classe". L'argument principal era la calor.
Com vaig respondre a alguna d'aquestes publicacions, pense que per a queixar-se cal tindre fonaments, i bassar la crítica d'una decissió presa per la Consellera d'Educació en "que fa calor" em sembla un argument un poc pobre. Sobretot, perque té un contra-argument tant senzill com agafar la pàgina de l'Institut Nacional de Meteorologia i buscar un dia en el que la temperatura haja sigut la mateixa que la d'aquestos dies, en qualsevol altre any. La calor forma part de les nostres terres i pense que, més o menys estem acostumats a ella.
La meua opinió és que els nostres arguments han d'anar per un altre costat, com fer entendre els nostres "superiors" que una escola no és una fàbrica on s'apreta un interruptor i les màquines es posen a produir, sino que necessitem organitzar-nos, coordinar-nos, preparar activitats, etc. per a que l'ensenyança siga de qualitat. Que per a fer això, les escoles han d'estar amb tot el personal el dia 1 de setembre i tindre uns dies per a encaixar totes les peces abans que vinguen els nostres xiquets i xiquetes àvids d'aprendre. I si, de veres, fa calor, exigir a l'Administració que invertisca en els recursos que facen falta per a aliviar-la i fer possible que les classes es desenvolupen en les condicions que marca la llei. Posant-nos d'acord les escoles i els directors per a fer protocols d'actuació en cas de temperatures que puguen posar en perill els xiquets -si és que de veres ho pensem- . Perque pense que fer demagògia amb arguments tan febles no ens fa cap favor als mestres.