Aquest cap de setmana tant xixonencs com forasters hem pogut gaudir de la I Fira de Nadal que se celebra a Xixona, al menys en l'era moderna. Pareixia mentida que un poble que contava amb l'ajuda inestimable d'un producte "estrela", conegut i apreciat internacionalment, com és el torró, no tinguera una fira anual on poder donar a coneixer les seues novetats. A més, a aquestes dates en que ens trobem i amb el fred que crida a les nostres cases, a qui no li apetix menjar un poc del xixonenc dolç?
Però aquesta no ha sigut solament una fira de torró. Molts establiments de Xixona han participat en l'encontre i han omplit la Plaça d'stands plens de sabates, complements, joguets, llepolies, dolços, gelats, aixames i demés productes. També els han omplit d'il·lusió, reflectida en l'entussiasme que han posat a l'hora de decorar les casetes i en la gran quantitat de recursos, tant humans com tècnics, que s'han utilitzat per a dur a terme aquest treball.
No podem oblidar també la presència d'associacions que han ajudat a que la fira haja sigut més gran i que demostren que, tot i la mala fama que de vegades envolta el poble, a Xixona es fan coses. Algunes ja porten molt de temps però estan reviscolant amb gran força, com el Grup de Danses i La colla de Dolçainers i Tabaleters de Xixona. Unes altres, com la a
ssociació ADA Kabiles que comencen a donar els primers pasos, això si a ritme de balls moderns, a dalt dels seus patins i monocicles i fent malabarismes per a fer-se un lloc en la proposta cultural del poble.
En fi, una fira que ha portat llum i color als grisos carrers del final de la "temporà" xixonenca, que ens ha fet donar el millor de nosaltres mateixos, com a individus i com a poble, per a mostrar-nos als demés i que ens ha tornat al lloc que per tradició ens pertoca. Fins i tot, ens ha fet espolçar-nos de damunt la pols que havien deixat caure damunt tants anys de desidia i conservadurisme.
Georges de la Tour. Recien nacido
ssociació ADA Kabiles que comencen a donar els primers pasos, això si a ritme de balls moderns, a dalt dels seus patins i monocicles i fent malabarismes per a fer-se un lloc en la proposta cultural del poble.
Quan anava a l'institut, vaig intentar en repetides ocasions escriure un diari. Tot i que els començava amb molta il·lusió, mai aconseguia continuar escrivint més d'un mes. La raó era que, des de la meua forma de vore les coses, la meua vida era massa avorrida com per a anar escrivint-la enlloc. Alguna gent intentava animar-me dient que el que havia d'escriure al diari no era el que em passava sino els meus pensaments, inquietuds, somnis... Tan mateix, el problema era que a aquella edat els meus pensaments estaven fixats en dues coses principalment: els estudis i les xicones. El primer no era un tema massa apassionant per a relatar-lo per escrit. El segon, inevitablement acabava convertint-se en un assumpte monotemàtic que acabava per avorrir-me.