Fa dos anys que tinc un blog

Quan anava a l'institut, vaig intentar en repetides ocasions escriure un diari. Tot i que els començava amb molta il·lusió, mai aconseguia continuar escrivint més d'un mes. La raó era que, des de la meua forma de vore les coses, la meua vida era massa avorrida com per a anar escrivint-la enlloc. Alguna gent intentava animar-me dient que el que havia d'escriure al diari no era el que em passava sino els meus pensaments, inquietuds, somnis... Tan mateix, el problema era que a aquella edat els meus pensaments estaven fixats en dues coses principalment: els estudis i les xicones. El primer no era un tema massa apassionant per a relatar-lo per escrit. El segon, inevitablement acabava convertint-se en un assumpte monotemàtic que acabava per avorrir-me.
Per això, hui em sorprenc a mi mateix al adonar-me que ja porte dos anys escrivint a aquest blog que, encara que no a diari, si que relata moltes de les meues vivències i pensaments al llarg de tot aquest temps. Però el millor de tot és que m'ha fet adonar-me d'algunes coses que em fan sentir molt bé amb mi mateixa i amb la gent que em rodeja. La primera cosa és que, gràcies a Déu, he evolucionat i dins del meu cap hi han moltes més coses que abans: amics, opinions, viatges, llibres, pel·lícules, fotografies... sense deixar de lloc els estudis i, per suposat, les xicones. Com diria el de l'anunci, "... de todo menos caspa". La segona, pot ser conseqüència directa de la primera, que la meua vida no és avorrida, com la de ningú; que sempre hi han històries que poden ser contades, que podem viure i que hem de buscar.
I per últim, que hi ha gent que m'estima o s'interesa el suficient per mi com per a perdre alguns dels seus valiosos minuts i passejar pel blog. Gent que fa pujar el nombre de visitants de la pàgina i que m'anima a seguir mantenint-lo actualitzat. Són la vertadera vida del blog. Perquè el fi de qualsevol cosa que ha sigut escrita és que una altra persona vulga llegir-la.
Gràcies a tots.