Fins ara la meua carrera durava a penes dos minuts perque els meus bessons es carregaven tant que m'obligaven a parar. Aquesta vegada les meues cames aguantaven però l'arribada d'unes pedres planes, semblants a queixals enormes, em van obligar a reduir la marxa. Després de travessar el pont de pedres vaig començar una altra vegada a còrrer a espai veient aproximar-se un pi a la vora del riu i la costera que havia de tornar-me de nou als carrers del poble. Vaig pensar que quan arribara a la costera pararia. Tanmateix, quan hi vaig arribar vaig observar que em trobava extranyament bé i que els meus peus s'alçaven insolitament amb força de terra. Quan vaig arribar a meitat de costera ja sabia que la pujaria fins el final. Em va agafar la risa al comprovar que em sentia igual que Forrest Gump quan es va alliberar de l'aparell que tenia maniatades les seues cames. Finalment, i sense alé, vaig arribar al cap d'amunt de la costera i vaig alçar els braços com si fos Rocky Balboa a la part de dalt d'aquelles interminables escales. La única cosa és que al meu mp3, en compte de sonar el Eye of the tiger, Sabina cantava Pongamos que hablo de Madrid.
De vegades és tan fàcil obtindre un moment de felicitat...