El temps estava calmat encara que el suau vent que corria era prou gelat. Vaig apretar el botó gros del meu rellotge per a fer que el cronòmetre es posara en marxa i em vaig dirigir a casa dels meus pares per a donar-li la comanda a ma mare. Pocs minuts després estava enfilant el carrer València costera avall fins a la biblioteca i des d'allí vaig arribar al passeig del riu. L'espigol marcava la vorera del camí, clapat amb les cagades dels gossos. Els ametlers ja havien tret inconscientment les seues flors blanques i rosades. Vaig continuar caminant fins que el meu cronòmetre va marcar el minut deu i, aleshores, vaig començar a trotar. Ho vaig fer amb molta suavitat, com ja ho havia fet algun altre dia.Fins ara la meua carrera durava a penes dos minuts perque els meus bessons es carregaven tant que m'obligaven a parar. Aquesta vegada les meues cames aguantaven però l'arribada d'unes pedres planes, semblants a queixals enormes, em van obligar a reduir la marxa. Després de travessar el pont de pedres vaig començar una altra vegada a còrrer a espai veient aproximar-se un pi a la vora del riu i la costera que havia de tornar-me de nou als carrers del poble. Vaig pensar que quan arribara a la costera pararia. Tanmateix, quan hi vaig arribar vaig observar que em trobava extranyament bé i que els meus peus s'alçaven insolitament amb força de terra. Quan vaig arribar a meitat de costera ja sabia que la pujaria fins el final. Em va agafar la risa al comprovar que em sentia igual que Forrest Gump quan es va alliberar de l'aparell que tenia maniatades les seues cames. Finalment, i sense alé, vaig arribar al cap d'amunt de la costera i vaig alçar els braços com si fos Rocky Balboa a la part de dalt d'aquelles interminables escales. La única cosa és que al meu mp3, en compte de sonar el Eye of the tiger, Sabina cantava Pongamos que hablo de Madrid.
De vegades és tan fàcil obtindre un moment de felicitat...
No hay comentarios:
Publicar un comentario