El cul de la Lleona.

Si vas a Girona has de fer un petó al cul de la lleona. Només així sabràs de bon tros que tornaràs a la ciutat. Tal vegada per quedar-te per sempre...

Al final de la primavera de 1258 hi havia a Girona una posada que ja no existeix. Aquesta posada estava a càrrec de dues persones, els Vila, que eren marit i muller, i es trobava situada al final del carrer de les Ballesteries. Front a la porta, separada dels murs de la posada hi havia una columna de pedra de color gris perla, amb una lleona esculpida utilitzant la mateixa  pedra, a la part de dalt, quasi a l’altura del capitell. La lleona està abraçada amb les seues urpes al fust i gira el cap, mirant cap al carrer i mostrant els seus afilats ullals. A la dreta de la porta, a l’angle superior, hi havia un socarrat amb la imatge d’un home i una dona a l’interior d’una cuina: L’home tasta la sopa que continua calfant-se al foc, mentre la dona es dedica a pelar unes cebes. Aquella ceràmica anunciava que a l’establiment es servien dinars. La columna i la felina, anunciaven que aquella era la famosa posada de La Lleona.

                Era freqüent que a l’entrada d’una posada hi haguera alguna carreta i aquesta vegada no va ser una excepció. Era una carreta gran i forta. Pel seu aspecte, un ull expert endevinaria que es tractava d’una carreta cara, de les que utilitzen els comerciants que es desplacen a molta distància del lloc on viuen. Un viatge tan llarg com el que havia fet aquella carreta necessitava que els materials amb que estava feta foren resistents i de qualitat.

                Aquell capvespre al costat de la carreta estava asseguda sobre un fardell una jove d’uns vint anys d’edat, vestida amb una brusa de color blanc i un cosset negre sense mànegues. Una manta de color fosc li protegia els muscles de la humitat de l’Onyar. La jove era bella. Els seus ulls blaus tenien la forma dues ametlles, les seues galtes estaven rosades a pesar del fred, els seus foscos cabells ondulats queien graciosament al llarg de la seua esquena. Mirava amb els ulls entornats les escales i el campanar romànic de l’església de Sant Feliu; després baixava la vista cap a un paper on dibuixava amb un carbonet mentre esperava que el seu home esquera de la posada. La seua traça feia que els vianants que allargaven la vista cap al dibuix es quedaren, encuriosits, una estona a vore treballar l’artista i, poc a poc, un rogle de gent s’apuntava per dalt la seua esquena a vore- la dibuixar.

                Aleshores, un jove havia eixit de la posada i poc a poc s’havia anat aproximant a la carreta.

-          Sembla que hui tens públic.

El xic s’havia col·locat uns passos davant d’ella i la mirava amb un somriure. Duia una bossa de cuiro creuada sobre el cos i una clau enorme a la mà.

La xica va alçar la vista del dibuix per a mirar el seu marit, li va fer un gest perquè s’asseguera al seu costat.

-          Tenim jaç on passar la nit?

El seu home li va mostrar les claus que portava.

-          Durant tota la fira.

-          Que il·lusió, no?

I va abraçar el seu company.