La "mesa camilla" i el braser

Al menjador dels meus iaios sempre ha hagut una “mesa camilla” que organitzava l'espai i la vida al seu voltant. Quan anavem de visita a l'hivern, ma mare els preguntava:

• Que no poseu el radiaor?
• No, pa dos animetes que som, en el braseret tenim prou. Enceneu-los ara, que no es gelen els xicons.

I aleshores el braser i la “mesa camilla” descansaven, el radiador anava calfant l'habitació i la meua germana i jo ens disfressavem, ballavem amb la iaia, corriem, saltavem... i les nostres galtes s'encenien. El radiador era joventut, modernitat i agitació. El braser maduresa, antiguetat, repós.

El temps passa que fa por, i com tots els divendres des que m'he casat dine amb els meus pares a sa casa. Bese a ma mare a la cuina, deixe la motilla i la xaqueta a la saleta, entre al menjador a saludar el meu pare i... hi ha una “mesa camilla” davant la tele! Ma mare que ve darrere somriu.

• Mira! Mos posem ahí els dos i aixina no gastem tant- raona-. Després a la nit encenem els radiaors dels “pasillos” i aixina es caldeja un poc la casa...

Li dic a ma mare que clar, que molt bé i em quede pensatiu. A casa dels meus pares ha arribat la maduresa i el repós; ara em toca a mi posar al joventut i l'agitació. Ho demanen la “mesa camilla” i el braser.

La mare entra amb l'arròs al forn, dinem, bevem i parlem i mentrestant la vida continúa amb el seu pas agre-dolç. Agre perque passa; dolç perque la veiem passar.

PD. Deixe a càrrec dels meus amics sabuts que m'ensenyen la forma correcta de dir “mesa camilla” en valencià. Però que anem a fer-li: tota la vida s'ha dit “mesa camilla”.