Hui tinc la vena d'agüelo cebolleta i aprofitant que comença el Tour de França que fa cent, m'ha entrat nostàlgia de tots aquells estius tòrrids de quan era un xiquet primer, i després un adolescent.
Hi ha molta gent que diu que el ciclisme és perfecte per pegar la becadeta del mig dia i, estic d'acord. Les etapes planes que discorren per dos centenars de kilómetres són, junt a la caloreta de juliol i eixa somordor que t'entra després de dinar, fan més efecte que un elixir elaborat pel mateix Morfeo. Una cosa pareguda ocorre amb les contrarrellotges on l'interés es troba només al final que és quant comencen a competir el millors. Però, i les etapes de muntanya? Ah, si! Això ja canvia, amics.
Aquestes titàniques etapes ténen multitut d'atractius. El primer, el paissatge: les imatges aèries que proporciona el Tour dels Alps i els Pirineus, principalment, són senzillament meravelloses. A més vore els cims nevats a la plenitut de l'estiu, refresca quasi tant com un banyet a la piscina. El segon, l'emoció: vore els ciclistes alçar-se de la bicicleta, quan més dures son les rampes; buscar el teu corredor favorit i vore que aguanta; pegar-te a la tele com si li enviares energia a través dels satel·lits; vore a l'espanyol posar un ritme frenètic i adonar-te'n que ningú el pot seguir; baixar corrent a la gelateria per a dir-li al teu pare "Indurain s'ha escapat!" i quedar hipnotitzats per la pantalla, llançant-nos mirades de complicitat,  són emocions que no tot el mon sent i no saben allò que es perden. El tercer, la il·lusió: recorde, sent un xiquet, com quan acabava l'etapa, ens reuniem els amics amb les nostres bicicletes i buscàvem les rampes més dures del poble per a pujar-les, posant-nos de peu dalt la bici, pegant-nos a la roda del de davant, deixant-nos la pell, imaginant cadascú al seu cap, que ens assemblavem al nostre idol.
Hui comença una altra edició del Tour i com tots els anys i a pesar de les desil·lusions del dopatge, estaré davant del televisor. Enguany a Xixona, com he estat a Enguera i aquella vegada a Taormina, junt a Pauet i Marquets, parlant amb un cambrer italià, fan de Nibali, però que reconeixia com era de valent Contador, que va atacar al menys cinc vegades aquella vesprada. Probablement, hui m'adormiré: una etapa plana a Córcega pel costat del mar, em sembla que pot ser massa idíl·lica i tranquilitzadora com per a ressistir-se a fer una becadeta. Tan mateix, tal volta m'anime i em dedique a fer turisme per eixa illa mítica, a cavall entre Espanya i Italia, on va donar els seus primers passos el famós emperador Napoleó i des d'on van vindre les desgràcies del pobre i honrat mariner Edmon Dantés.