Bon Nadal

Georges de la Tour. Recien nacido

Un any més m'agradaria felicitar-vos els Nadals des d'aquest blog. Espere que disfruteu del menjar, la beguda, els torrons i, sobre tot, dels vostres familiars i amics. A vore si durant totes aquestes festes ens podem retrobar i gaudir d'aquestes vacances. Un abraç a tots i bon Nadal

I Fira de Nadal de Xixona

Aquest cap de setmana tant xixonencs com forasters hem pogut gaudir de la I Fira de Nadal que se celebra a Xixona, al menys en l'era moderna. Pareixia mentida que un poble que contava amb l'ajuda inestimable d'un producte "estrela", conegut i apreciat internacionalment, com és el torró, no tinguera una fira anual on poder donar a coneixer les seues novetats. A més, a aquestes dates en que ens trobem i amb el fred que crida a les nostres cases, a qui no li apetix menjar un poc del xixonenc dolç?
Però aquesta no ha sigut solament una fira de torró. Molts establiments de Xixona han participat en l'encontre i han omplit la Plaça d'stands plens de sabates, complements, joguets, llepolies, dolços, gelats, aixames i demés productes. També els han omplit d'il·lusió, reflectida en l'entussiasme que han posat a l'hora de decorar les casetes i en la gran quantitat de recursos, tant humans com tècnics, que s'han utilitzat per a dur a terme aquest treball.
No podem oblidar també la presència d'associacions que han ajudat a que la fira haja sigut més gran i que demostren que, tot i la mala fama que de vegades envolta el poble, a Xixona es fan coses. Algunes ja porten molt de temps però estan reviscolant amb gran força, com el Grup de Danses i La colla de Dolçainers i Tabaleters de Xixona. Unes altres, com la associació ADA Kabiles que comencen a donar els primers pasos, això si a ritme de balls moderns, a dalt dels seus patins i monocicles i fent malabarismes per a fer-se un lloc en la proposta cultural del poble.
En fi, una fira que ha portat llum i color als grisos carrers del final de la "temporà" xixonenca, que ens ha fet donar el millor de nosaltres mateixos, com a individus i com a poble, per a mostrar-nos als demés i que ens ha tornat al lloc que per tradició ens pertoca. Fins i tot, ens ha fet espolçar-nos de damunt la pols que havien deixat caure damunt tants anys de desidia i conservadurisme.

Fa dos anys que tinc un blog

Quan anava a l'institut, vaig intentar en repetides ocasions escriure un diari. Tot i que els començava amb molta il·lusió, mai aconseguia continuar escrivint més d'un mes. La raó era que, des de la meua forma de vore les coses, la meua vida era massa avorrida com per a anar escrivint-la enlloc. Alguna gent intentava animar-me dient que el que havia d'escriure al diari no era el que em passava sino els meus pensaments, inquietuds, somnis... Tan mateix, el problema era que a aquella edat els meus pensaments estaven fixats en dues coses principalment: els estudis i les xicones. El primer no era un tema massa apassionant per a relatar-lo per escrit. El segon, inevitablement acabava convertint-se en un assumpte monotemàtic que acabava per avorrir-me.
Per això, hui em sorprenc a mi mateix al adonar-me que ja porte dos anys escrivint a aquest blog que, encara que no a diari, si que relata moltes de les meues vivències i pensaments al llarg de tot aquest temps. Però el millor de tot és que m'ha fet adonar-me d'algunes coses que em fan sentir molt bé amb mi mateixa i amb la gent que em rodeja. La primera cosa és que, gràcies a Déu, he evolucionat i dins del meu cap hi han moltes més coses que abans: amics, opinions, viatges, llibres, pel·lícules, fotografies... sense deixar de lloc els estudis i, per suposat, les xicones. Com diria el de l'anunci, "... de todo menos caspa". La segona, pot ser conseqüència directa de la primera, que la meua vida no és avorrida, com la de ningú; que sempre hi han històries que poden ser contades, que podem viure i que hem de buscar.
I per últim, que hi ha gent que m'estima o s'interesa el suficient per mi com per a perdre alguns dels seus valiosos minuts i passejar pel blog. Gent que fa pujar el nombre de visitants de la pàgina i que m'anima a seguir mantenint-lo actualitzat. Són la vertadera vida del blog. Perquè el fi de qualsevol cosa que ha sigut escrita és que una altra persona vulga llegir-la.
Gràcies a tots.

Cometas en el cielo

de Khaled Hosseini.

Amir lleva una vida apacible en el Kabul anterior a la revolución. Su única preocupación es ganarse el favor de su padre. Su madre murió al nacer Amir y él piensa que su padre le echa la culpa. Mientras tanto, comparte sus correrías de niñez con el hijo de su criado leyendo historias antiguas, trepando a la colina que está junto a su casa y haciendo lo que más les gusta a los dos, volar cometas. Precisamente, después del gran concurso anual de cometas ocurre un hecho que les dejará marcados de por vida.
El golpe de estado en Kabul, el derrocamiento de la monarquía, la invasión de los rusos y la llegada de los talibanes al poder se irán sucediendo en el país de su niñez. Mientras, Amir, refugiado junto a su padre en EEUU tratará de dejar todo su pasado atrás. Sin embargo, el sentimiento de culpa atraviesa océanos y no está dispuesto a separarse de él ni un minuto. Un día, una llamada de teléfono de un viejo amigo trae consigo una posibilidad de redención. Una forma de volver a ser bueno.

Un libro maravilloso, aunque duro. Tiene esa extraña virtud de mostrar la belleza en aquellos lugares en los que parece imposible que ésta pueda existir.

El barranc de l'eco perfecte i la cova d'algeps

Hi ha a les faldes de Cabeçó un camí que es troba al GPS mental de Toni i que avança en direcció a una de les puntes d' aquesta muntanya. Ascendix entre uns bancals de pins replantats que poc a poc van deixan pas al llentiscle, el romer i les carrasques. El camí és empinat, amb un curt pedregal i alguna que altra trepadeta. Però poc a poc, amb l'acostumada xarradeta pel mig arribem a unes penyes que activen l'instint del buscador. "Ara cal trobar-la" diu Toni. En pocs segons veu el punt de referència: "Només me n'he anat uns metrets a l'esquerra". Aleshores, recorrem eixos metres de xicoteta errada i baix els nostres peus apareix un enorme arc de pedra. Al nostre front es troba la paret d'Alacant que espera pacientment els escaladors que gosen pujar els seus 150 metres de roca vertical. És gràcies a eixa paret que pots cridar a la muntanya i ella et contesta amb el seu eco perfecte.
Un poc més avall, superant el vertigen amb el cul en terra, es pot destrepar fins la xicoteta entrada a una cova. Eixa entrada, partida pel mig (recorda la forma d'unes foses nasals) dona pas a una gruta on podem vore grans estalactites (una d'elles es troba trencada al replanell de l'entrada, sempre hi han salvatges). Però el més interesant de tot és que es tracta d'una de les poques coves d'algeps que hi han per la zona. Tal volta un altre dia podrem entrar un poc a pegar una visteta, però sempre pensant que ixiriem blancs com la neu.
Després de prendre forces i de fer unes quantes fotos tornem a baixar fins les faldes d'aquesta muntanya que, apart d'aquest barranc i d'aquesta cova, i si fem cas a la llegenda, amaga un secret daurat dins les seues entranyes.

Cors bojos per cantar

Ahir vaig tindre la sort d'anar a vore el concert de Fito y los Fitipaldi a Mutxamel. Era la segona vegada que els veia, però aquesta vegada tot pintava millor: xupito gratis i cubata amb desconte a la Puça, autobús a la porta per a l'anada i la tornada i el meu amic Ricardo i Laura, que l'altra vegada se'l van perdre, amb nosaltres.
La veritat que l'ambient era extraordinari, amb una gentada de por que omplia per complet el camp de futbol i les grades. Tot i això vam agafar un bon lloc i vam calfar cames amb La cabra mecànica. Després dels teloners, un cambi d'escenari, una espècie de curt animat a les pantalles amb els components del grup com a protagonistes i abans de que puguerem contar deu... Fito per fi a l'escenari.
Aquesta vegada va cantar cançons de varios discos, preferentment de Por la boca vive el pez, mesclats amb els del nou disc. Nosaltres vam cantar fins que ens va fer mal la gola contagiats per les ganes i l'entusiasme del grup. La veritat que sembla mentida que puguen estar tocant totes les semanes cada vegada en una ciutat i fer-ho amb tanta força. Segurament no sempre estiguen tant bé, però crec que aquesta vegada ens ha tocat un dels bons concerts. Al final, Fito ens va deleitar amb Al cantar de Platero y tu. En conclusió, una gran nit amb bona música, bons amics... i una anyorança.