La pirámide de cristal

A pesar de ser molt jove, la primera vegada que la vaig vore sabia que estaba en un lloc molt especial. Segurament no vaig apreciar aquella visita com ho faria ara. De totes formes vaig estar un parell d'hores passetjant pels corredors que s'obrien davall d'ella, i que desembocaven en diverses sales. Aquestos corredors semblaven les galeries que els arquitectes egipcis obrien a l'interior de les seues piràmides de pedra, per a fer que els lladres es pergueren en elles i no arribaren a la tomba del faraó, que és on es trobava el tresor. L'única diferència es que ací totes les sales amaguen tresors.
D'aquesta forma vaig anar descobrint algunes de les obres d'art més famoses que hi han al mon. Vaig descobrir l'encisador somriure de la Mona Lisa, em vaig retratar junt al cos clàssic perfecte de la Venus de Milo, vaig passejar per l'antic egipte i la misteriosa Mesopotàmia... Com ja he dit, la meua joventut no va permetre que disfrutara el que segurament ara disfrutaria. Amb els anys i la curiositat d'aprendre he descobert que em vaig deixar moltes coses per veure. Sempre ha estat al meu pensament tornar-hi i ara encara més. Tot des de que tinc a ma casa un quadre de la piràmide del Louvre, amb el Palau Reial al fons, pintat per la meua amiga Sabina i que he rebut aquesta setmana. Ara tinc una senyal constant que hem recorda que he de tornar allí, a retrobarme i descubrir tots els tresors que amaga la piràmide de cristal.