El camí, a partir de Villafranca discorre pel costad de la Nacional VI, per un "andadero" pintat de color groc que recorda el "camino de baldosas amarillas" que té que recòrrer Dorothy per visitar el Mac d'Oz. Aquest camí groc està separat de la carretera per "new jerseys" de ciment. Podriem pensar que l'etapa de hui és pesada, perque discorre pel costat de la carretera. Tanmateix, si fem un exercici de concentració i ens fixem nomes en la part esquerra del camí, podem vore com al nostre costat discorre el riu Valcarce, entre els oms i els "quejigos". Increiblement, també podem escoltar el cant dels pardals. Però no tot és quietut. Sobre els nostres caps notem com una remor de tormenta, que no és tal. Es tracta del soroll dels vehicles que passen per dalt de nosaltres atravessant viaductes de una altura colosal, més grans, inclús que els aqüeductes romans.
Fem la nostra primera parada a Trabadelo, on una holandesa i un gallec regenten un bar. Parem el justet per a agafar forces amb el café i un pastís de iogurt amb xocolata i continuar el camí, encara pla, cap a O Cebreiro.
Continuem per la vora de la carretera fins a Las Herrerías on fem una altra parada per a afrontar els 9 kilòmetres de pujada fins a O Cebreiro. El camí és prou empinat, a més està la dificultat afegida del que anomenarem "o merdeiro", a saber: una combinació de fang, plujim i merda de vaca, tot barretjat i patejat per elles mateixa. Aquest fet fa que avanaçar siga prou costós. A només 5 kilòmetres del cim parem a dinar en La Faba per a afrontar l'última pujada, més suau que la anterior.
L'esforç ha valgut la pena. O Cebreiro és ara una bonica població amb "pallisses" remodelades i cases de pedra que li donen un aspecte medieval. Està molt enfocada al turisme i podem trobar tendes d'artesania, així com tavernes on continuar duent a terme la nostra vinícola tradició.
No hay comentarios:
Publicar un comentario