La llegenda del comte i la flor de la falaguera (Cap.4)

El comte va començar l'ascencio amb l'unica llum de la torxa, la flor de l'esperança d'aquells aldeans al seu puny esquerre i la vitalitat i decisio que s'escapava a borbolls del seu cor enamorat. Quan ja portava uns quants minuts de pujada va veure, no molt lluny, una tenue llum que venia d'un forat de la roca. El jove va recordar que a l'aldea li van parlar una vegada d'un ermita que vivia a la muntanya. Aquell vell no baixava quasi mai al poble, i quan ho feia, era nomes per comprar viandes i alguna manta per sobreviure alla en les altures. Deien que nomes menjava pa i aigua. Deien que no parlava amb ningu. Deien que era un home amb bon cor i molt rialler. Deien que un dia, quan la seua dona va morir, ho va vendre tot i se'n va anar a viure a la muntanya.
Pensant que potser l'home li podria donar un poc d'aigua, el comte es va dirigir cap a la llum. Quan va arribar, el vell es va sobresaltar, pero rapidament es va recompondre i li va dir al nouvingut que ell no tenia res de valor, que tan sols era un pobre home solitari que malvivia amb un poc de pa i aigua. El comte el va tranquilitzar i li va explicar que la unica cosa que volian d'ell era un glop d'aigua per a poder proseguir el seu cami.
Al vell ermita li va resultar curios que un home pujara cap a l'alt de Cabeço a eixes hores de la nit, i li va demanar que, si no era molta indiscrecio, li contara quin era el motiu. El comte no va trobar rao per a no satisfer la curiositat de l'ancia aixi que li va contar tota la historia de principi a fi. Pero quan el jove va arribar a la part en que Helena trobava la flor de la falaguera, el vell va obrir els ulls com a plats i va preguntar si la portava al damunt. L'ingenu comte va respondre que si, que la portava a la seua ma i que eixa era la rao per la que pujava al cim aquella. Per a evitar la tentacio de tot el mon de demanar un altre desig que no fora la mort de la bruixa. Tan prompte com va acabar de dir les ultimes paraules, el comte se'n va adonar de la seua torpesa. Pero no va tindre temps a pensar molt, per que el vell se li va tirar damunt amb una rabia i una velocitat increible per a un home de la seua edat, tractan de llevar-li la flor al jove. Pero aquest, amb un rapid moviment va conseguir apartar-se en aquell reduit espai i va pegar una forta espenta a l'ermita que es va colpejar fortament a una roca i es va quedar a terra plorant de dolor i de frustracio.
El comte no es va voler esperar a res mes, va agafar la torxa i se'n va anar amb pas accelerat, el pols encara tremolos a completar la dificil misio que li havien encomanat.

Feia quinze anys que un astut xerraire va arribar a l'aldea. Deia que tenia un secret que podia fer ric a qui el sapiera. Deia que ell el sabia perque l'havia fet servir una vegada, salvant de la mort a la seua filla menuda. Deia que hi havia una flor que concedia els desitjos d'aquell que la trobara.
Un home molt avar, que nomes desitjava ser ric, li va donar tot el que tenia per tal que li diguera quin era el seu secret. Quan ho va fer, se'n va anar i aquell home avar es va quedar sense res, perque mai va trobar aquella magica flor. L'home, avergonyt i enfadat amb si mateixa, se'n va anar a la muntanya per a evitar trobar-se amb mes persones que el pugueren enganyar.