La llegenda del comte i la flor de la falaguera (Cap.II)

La malefica risotada de la bruixa va deixar tots els aldeans corpresos. Preguntaren amb preocupacio al comte que pensava fer per a lliurar-los de la presencia de l'harpia. Aleshores, el comte els va contar que una vegada va llegir a un llibre de fets magics, que quan un drac mor, per alla on es derrama la seua sang creix una flor amb propietats magiques. La persona que aconseguisca trobar una d'aquestes flors, podra demanar un desig. Aleshores, haura de mantindre la flor a la seua ma durant tota la nit i a la eixida del sol aquesta desapareixera i el desig es tornara realitat.
Tot el mon va estar d'acord que el desig que hom hauria de demanar era la mort definitiva de la malvada bruixa, i aixi ho va prometre el comte. L'unic problema era que, com totes les coses extraordinaries que al mon existeixen, trobar la flor de la falaguera no era tan facil. Aquesta magnifica flor nomes creixia la nit seguent a la mort del drac. Ho feia a partir de la mitja nit, vivia durant una hora i despres desapareixia per sempre mes.
Al poblat es van organitzar rapidament per a buscar la falaguera. Tot aquell les cames del qual pugueren resistir una caminata de tres hores, van eixir abans que començara a fer-se de nit en direccio a la muntanya en que havia quedat convertit el cos del drac. Quan el sol es va amagar darrere de les serres que marquen l'oest de la regio, els buscadors van encendre les seues torxes, i quan la lluna va arribar al seu punt mes alt assenyalant la mitja nit, les mirades de tots es van dirigir cap al fertil sol davall els seus peus.
El temps era ara un bateg de cor que podien sentir al seu pols; cada parpelleig els apropava mes i mes a una angoniosa decepcio, que feia mes dens inclus el aire que respiraven. Quan ja les ultimes gotes d'esperança s'esmunyien entre els dits de la nit, un crit d'una jove trenca el silenci. Havia trobat una flor blanca molt estranya que mai havia vist per eixos confins i tan prompte la va tocar el seu gineceu es va il·luminar. El compte, que havia vist un dibuix de la flor a aquell antic llibre, es va arrimar i va comprovar somrient, que havien trobat la flor de la falaguera...CONTINUARA..

La llegenda del comte i la flor de la falaguera

Una maleïda bruixa tenia atemorits a tots el habitants de les aldees al voltant de la magnífica serra de Cabeçò. Quan acabava l'època de la collita sempre arribava a lloms del seu terrorífic drac per a fer-se amb tot allò que els esforçats camperols havien sembrat amb la suor de les seues fronts. I pobre de qui es negara a pagar el tribut que la bruixa manava. Aleshores manava al seu drac que arrasara tots els camps i pegara foc a les cases amb el seu alé provinent del mateix infern. Els aldeans estaven desesperats i van decidir enviar un emisari per totes les ciutats importants del regne amb aquest missatge:
"Aquell qui derrote a la maleïda bruixa i mate el drac, serà recompensat amb un terç de la collita per a tota la seua vida i la dels seu fills".
Al principi, l'emisari no va tindre molta sort, ja que la gent del regne li tenia molta por a la bruixa. Tanmateix, un dia un comte que deia vindre d'un regne molt llunyà, asegurà coneixer la manera de fer-li front al drac i acabar amb la bruixa.
Primerament, se n'anà a una ciutat que estava molt a prop de Cabeçò on un guerrer antic havia matat un drac fa molts anys amb una espasa màgica. L'espasa estava a les profunditats d'un barranc on ningú s'atrevia a baixar perque era massa escarpat, i al més mínim entropeçó, caíes sense remei esclafan-te els ossos contra terra. Però aquest comte no solament era un home valent, sinò que era l'escalador més àgil que mai haguera trepitjat les aromàtiques herbes d'aquell regne. D'aquesta manera, gràcies a la seua habilitat, va aconseguir recuperar l'espasa màgica, encara que, tot s'ha de dir, amb molt d'esforç.
Després d'aquesta primera aventura, se n'anà a una de les aldees on estaven arreplegant tomaques i bajoquetes. Allí els camperols li van deixar roba de feina per a que es fera passar per un d'ells. Dies mes tards el drac i la bruixa es presentaven amb sinistra puntualitat a la cita. El comte va carregar un sac d'ametles per a posar-lo al poderos llom del drac i quan va arribar prop d'ell va fer com que entropessava i queia. Aleshores, amb la velocitat d'un raig, va traure l'espasa que estava amagada a l'interior del sac i va fer una mortal ferida al cor de l'animal que s'en va anar a trompicons fins que va caure sense vida a les faldes de Cabeço. Davant dels ulls de tots, aquell enorme i temible animal va anar convertint-se en roca fins quedar petrificat, i encara hui en dia podem vore el seu enorme llom i les seues escames convertides en un xicoteta muntanya amb afilades agulles. La bruixa, encoleritzada per la mort del seu drac, va llançar un crit esgarrifador que va posar els pels de punta a tota la gent de la vall. I mentre se n'anava volant, ajudada per una bandad de corbs negres, va jurar amb una tetrica risa, que es venjaria... CONTINUARA

Homenatge a Teresa - Ovidi Monllor

El superamic Pau, m'envia una altra canço amb historia. Se que a mes d'un el sorprendra...

"Aquesta cançò, l’autor la situa als calaixos de la seva memòria infantil… Ens porta a la memòria aquella Teresa que pujava i baixava la Plaça de Xixona als anys de la nostra infantesa i adolescència. Aquella Tereseta sempre amb el seu abric, que repartia besos als nois i deia continuament: - xiquets, voleu-me…!. De segur que aquella boja simpàtica i tedra roman a la memòria col·lectiva com descriu (una mica) aquesta cançò de l’alcoià amb arrels xixonenques-torrudanes, mai no explicades pels seus biografs.

Ahí va ,doncs, l’homenatge a Teresa".

El cementeri de Lorca.

"Quan vaig anar la primera volta a Lorca a demanar feina, em van donar un carro amb polos i granissats.
- Be, i aci on puc anar a vendre els polos?
- Al cementeri. L'aigua d'alli es molt roin i la gent quan arriba te set.
Aixi es que vaig agarrar el carro i me'n vaig anar al cementeri. Quan vaig arribar, vaig vore que hi havia una costera molt empinada. "Maria santisima" vaig pensar. Pero, hala!, a rastrons i com vaig poder vaig pujar el carro.
Es va fer una venteta la mar de be, perque la gent arribava alli ofegada entre el calor i la costera. Quan tot es va acabar vaig agarrar el carro per a tornar-me, amb la mala sort que, anant costera cap avall no vaig poder aguantar el pes del carro i alla va anar tot el gelat que m'havia sobrat per terra.
Quan vaig arribar a ca l'amo, li vaig dir.
- Mire lo que m'ha passat!
- Doncs ara tots els polos que et menges me'ls hauras de pagar i en compte de beure vi en el dinar, beuras aigua fins que pagues el genero que has perdut.
I aixi va ser..."

*NOTA: Disculpeu que no hi haja accents, tinc un problemeta amb l'ordinador.

Histories de "gelaors"

Potser la paraula "gelaor" siga, junt amb "terroner", una de les paraules que millor definix els xixonencs, tant per la seua singular pronunciacio com pel que representa en l'idiosincracia del poble. Tot el mon al poble i a alguns pobles del voltant quan senten nomenar a algu amb aquest apel·latiu, inmediatament, es fan una recomposicio del personatge en questio, que generalment, no sol ser massa generos amb l'interpel·lat.
Moltes vegades, la definicio s'aproxima a aquesta: "Persona que treballa venent gelat a una ciutat espanyola amb platja. Normalment nomes treballen huit mesos a l'any, durant els quals guanyen els diners a cabassos. Despres venen al poble a desencantar i restregar-nos als del poble com son de rics, durant els quatre mesos que estan tocant-se els ous..."
I be, no vaig a ser jo qui diga que no hi ha mes d'un "gelaor" que s'adapta perfectament a aquesta definicio. Tan mateix, poques persones saben que hi ha negocis en pobles humils, que durant ixos huit mesos no tenen ni un sol dia de descans (ni un) i que no tots puen els diners en una pala, sino que tenen negocis familiars que seguixen endavant amb molt sacrifici. Pero el que encara es veu menys es definir aquest ofici amb paraules com emprenedor, aventurer, valent i treballador.
Soc net i fill de geladors, els meus familiars van abandonar la seua benvolguda Xixona per anar a guanyar-se el pa a ciutats molt llunyanes en una epoca dificil com mai hem conegut (ni esperem coneixer). Gracies al seu esperit emprenedor i aventurer, a la seua valentia i a les seues ganes de treballar, els seus descendents som ara qui som. No va ser un cami gens facil, va estar ple d'anecdotes gracioses i d'histories tristes. Van ser, son i seran sempre "gelaors", i aquestes son les seues histories.

Sonrisa, de Ana Torroja

“Tengo una canción”. Esto me dijo Carol el otro día mientras hablábamos un rato. “Todas las canciones que pones son muy tristes, y esta que te digo es muy bonita y es mas alegre”.La verdad, no le falta razón. Entonces le digo que me diga cual es la canción. “Sonrisa, de Ana Torroja”, y esta es la historia:

En octubre del 2008, el monovolumen en el que viajaban la cantante, la modelo Esther Arroyo y cuatro ocupantes más chocó contra una furgoneta. Uno de los ocupantes y amigo de Ana murió en el siniestro.

Tiempo después escribió esta canción en la que nos invita a ver un lado mas optimista de la vida y a darnos cuenta de lo que nos puede cambiar en un instante y que, por tanto, hay que aprovechar al máximo los buenos momentos.

Ojala nos contagie de optimismo y nos abra los ojos hacia lo que realmente importa: las millones de razones que existen para seguir viviendo.

Mil gracias Carol y un beso.