Seda

de Alessandro Baricco

Sinopsis: La mejor sinopsis es la primera página del libro, así que voy a pasar a transcribirla.
"Aunque su padre había imaginado para él un brillante porvenir en el ejército, Hervé Joncour había acabado ganándose la vida con una insólita ocupación, tan amable que por singular ironía, traslucía un vago aire femenino. Para vivir, Hervé Joncour compraba y vendía gusanos de seda. Era 1861. Flaubert estaba escribiendo Salammbô, la luz eléctrica era todavía una hipótesis y Abraham Lincoln, al otro lado del océano, estaba combatiendo en una guerra cuyo final no vería. Hervé Joncour tenía treinta y dos años. Compraba y vendía. Gusanos de seda."

El libro discurre durante 65 cortísimos capítulos convertidos en poesía escrita en prosa. Mientras lees sobre la vida de Hervé Joncour observas como la redacción discurre suave como la seda. A través de las páginas somos testigos de como llueve la vida del protagonista. De repente, de un modo casi imperceptible y con un gesto inocente, se desata la tormenta. Y al final, queda una pregunta. ¿Es el amor tan poderoso que sólo necesita de un soplo para derribar las fronteras del tiempo y la distancia? ¿ o es la curiosidad y el misterio la que crea en nuestra mente un deseo irrefrenable hacia la otra persona, hasta el punto de destruir todo lo que amamos y lo que tenemos?

El noi del pijama de ratlles

de John Boyne

Sinopsi: Bruno viu a Berlín amb sa mare, la seua germana i son pare on duu una vida aparentment tranquila i sense complicacions. Però de sobte, un dia es troba amb la notícia de que haurà de mudar-se a una casa nova. Tot i que la seua nova vivenda no és del seu agrat, allí trobarà a qui serà el seu millor amic de per vida: un extrany i misteriós noi que viu a l'altra banda d'una tanca i que porta un senzill pijama a ratlles.

L'autor posa en la boca redona i ulls com a taronges d'un xiquet un fet de la història tan horrorós, que un cor tan inocent com el d'un nen no arriba a compendre el que pot estar ocurrint. És una història que intenta ser real (els personatges, el moment històric i el lloc on ocorren ho són) però que acaba convertint-se en una alegoria en contra de la barbàrie i la sense-raó nazi. L'escriptor es basa en un encontre entre els dos xiquets gairebé impossible (sembla difícil que Bruno puga visitar el seu amic durant un any sense ser vist) per a crear una complicitat entre els dos i augmentar el dramatisme de la història que arriba al seu culmen al final.
Es tracta d'un llibre que encara que, en la meua opinió, podia haver sigut més intens, fa moltíssim que pensar i segur que no deixa indiferent ningú. Si encara no l'heu llegit (cosa que no crec), el recomane.

Cap de setmana complet

Ja anava sent hora d'aprofitar un cap de setmana com deu mana. A pesar de que el mal temps no ens abandona, sobre tot el fret, hem pogut gaudir dels dos dies sense massa contratemps. El dissabte pel matí l'escenari el posava el carrer l'Orito on s'ha instal·lat el Mercat Medieval. Hem passejat una estoneta per allí, per a fer fam, i quan ha arribat Margarita hem anat a una de les paraetes a menjar alguna cosa. Nosaltres no som molt de comprar, però de menjar ja és una altra cosa. Apart de que el polp, el lacón, el xoriç a la sidra i les empanades estaven de mort, ha estat bé perque ens em tornat a enjuntar amb Margarita, que ja feia temps que no ho feiem. Mentre menjavem, ens ha fet riure amb la seua forma de vore la vida i després, ens hem anat a fer-nos un cafenet i un pastisset a la gelateria.
La segona part del finde ha sigut a Enguera. Bé, més bé a Montesa. Chingao, Edu, Gerardo y yo, hem aprofitat el matí del diumenge per a escalar. Segurament Gerardo quan veja açò es riurà, perque l'escalada que jo faig és un poquet de broma, però en realitat per a mi significa molt. Com que tinc por a les altures açò de l'escalada em resulta un poquet difícil i de vegades passe por. La veritat, no sé ben bé perquè ho faig. Serà perque mentres escales no tens una altra cosa al cap que buscar un forat on agarrar-te a la roca. O tal volta, per lo viu que et sents quan tornes a picar terra.

La fi de lo mon

El dissabte vam passar la vesprada encanats de riure. El meu amic Ricardo i jo, com gaiarabé mig poble, vam anar a vore el monòleg de Xavi Castillo al Cine de Dalt. Ricardo ja era reincident, però jo era la primera vegada que anava a vore'l i, la veritat, no em va desebre. Amb el canvi climàtic com a fil conductor Xavi es va destrellatar d'allò més durant dues hores. La veritat és increïble que només una persona siga capaç de sostindre una actuació durant tant de temps sense que no decaiga massa (el trosset de l'os polar no em va agradar massa). Encara que la seua soletat l'aconsegueix mitigar amb el seu repertori de personatges (Zaplana, el Rei, Rajoy y, sobre tot, Rita, la reina de l'espectacle) i de la seua gran vitalitat. Dels personatges vaig tirar de menys alguna presència com Jimenez Losantos, Zapatero i Carod Rovira, que també donen molt de joc amb alguna que altra estupidesa. Bé, com el mateix Xavi Castillo diu, tal volta faja un espectacle amb això. I a vore si hi ha sort, i també el fa a Xixona.

Viernes 8 de agosto. Sout Male

Empezamos el día con un desayuno maldivo. Se llama sa soni (no estoy seguro de que se escriba así) y es una especie de "burrito" en el que el relleno está hecho con coco rayado, atún, chili (verde y rojo), cebolla y zumo de limón. Todo esto se enrolla con la tortita. A mí me gustó mucho y pienso hacerlo en casa alguna vez.
Después nos quedaban todavía tres inmersiones, dos de ellas en la estación de limpieza de mantas. En la primera de ellas sólo hemos visto dos mantas, una de ella bastante grande con seis rémoras haciendo sus labores de limpieza. Hemos estado bastante cerca y, la verdad me ha gustado los movimientos tranquilos y elegantes de las mantas.
Sin embargo, la segunda inmersión ha sido mucho mejor. Hasta cinco mantas se han juntado en la estación, junto con dos tortugas, una de ellas enorme.En algunos momentos el escenario ha sido espectacular. Las mantas han comenzado a pasar cada vez más cerca de nosotros e incluso por encima. Los que llevan cámara se han hinchado a hacer fotos. Yo creo que no ha quedado ni un ángulo de ninguna manta sin ser fotografiado. La visión era tan bonita que todos hemos apurado el aire al máximo. Al final, mientras hacíamos la parada de seguridad, todavía hemos disfrutado de un baile de tres de las mantas, que volaban en circulos bajo nosotros. Ha sido una imagen que se me ha quedado grabada.
Todavía nos quedaba una tranquila inmersión en Banana Reef, en la que lo más curioso, para mi, ha sido ver la gamba compañera emperador (negra), una gamba minúscula que se esconde en los erizos de mar cuando se les caen la púas.
Más tarde, en el barco hemos disfrutado de nuestras última horas juntos y se notaba un poquito que a todos nos daba lástima. Hemos compartido direcciones y correos electrónicos mientras la noche la empezaba a ganar la partida al atardecer. A lo lejos, como un lamento, el almuecín empezaba a llamar a la oración desde la mezquita de Male.

Un dia gloriós

Ahir va ser un dia d'aquestos que ja, per si mateixa, valia la pena estar viu per a disfrutar-lo. La temperatura era cálida, no feia quasi vent i el cel estava completament buit de núvols fins on ens podia arribar la vista. Des de l'alt de La Carrasqueta es podia vore fins i tot, el que crec que era el cap de Santa Pola. Be, i si no ho era, es podia vore fins molt lluny!
Toni i jo vam decidir anar a vore les pintures rupestres del Neolític que hi han als abrics de la Sarga. Tots dos feia mogolló de temps que no anavem. Toni, que té al cap una mena de GPS de camins rurals, sendes i camp a través, em va dir que hi havia una coveta que, si la trobavem, ens clavava dins de la vall on estan els abrics i que és més xula que el camí que està assenyalat. Així que, com sempre que vaig amb ell, no vam anar pel camí convencional.
Un poc més endavant dels caserons de la Sarga, hi ha un altre caseró situat al costat del camí i poc més endavant, si vas camp a través et topes amb una paret i un forat en terra. Doncs bé baixant per eixe forat apareixes a una cova, a l'altre costat de la colina, dins de la vall.
En front de nosaltres teniem ja les coves amb les pintures rupestres. Toni diu que el lloc era perfecte per a que els antius moradors d'aquest lloc pugueren caçar, ja que la vall forma una mitja lluna, i una vegada acorralats els animals allí, no tenen escapatòria. El lloc és realment preciós. Em va agradar vore les pintures perque l'any passat apareixien al meu llibre de Prehistòria. Les pintures són cèrvols, em va pareixer vore un ser humà en forma esquemàtica i algunes línies en forma de meandres de riu.
Després de l'excursió vam anar als "Inglesos" a fer-mos una cerveceta. Estavem comentant el bon dia que feia quan Mateo, l'amo del restaurant, ens va sentir i va dir que els anglesos que viuen allí li havien dit que dies com aquestos, quasi no existeixen a Anglaterra i que els diuen "Glorious Days". Doncs això, un dia gloriós.