El pa beneït o beneit

Segona entrega de torruà-xixonenc connection. Aquesta vegada ha estat a la Torre i en festes. Ens trobem el nostre amfitrió, més mudat que un ginjol (segur que no s'escriu així, ja m'ho diràs Pauet) baixant per les escales de darrere de l'esglèsia. Després d'acompanyar-lo a casa per a que es llevara el traje de concejal i de contar-nos l'historia del cap de Sant Gregori (impresionant) i de les dos carroces reials, ens anem de soparet.
Entre rises i plats apareix Juanlu per a completar el quartet. Ara som més i quan més serem més riurem. El cafenet dona pas als cubatetes i després a la verbena a ballar una estona i retrobar-te en gent de Xixona que no veus al poble i amb torruans que coneixies d'abans. Quan la banda descansa, anem al pub i quan volem donar-nos compte, més de mitja nit ja s'ha passat. Hem de tornar a Xixona i ací hem de parar.
Per a l'any que ve només cambiaria una cosa. Allargar l'estada fins a ben entrada la matinada i a banda de sopar a la Torre, fer també un esmorzar. Que vos pareix Juanlu i Pau, puc comtar amb vosaltres per a que m'acompanyeu en la propera vetlada?
Salut amics.

Excursió a l'alt de la Martina

El diumenge passat va ser la primera presa de contacte d'un petit grup d'amics torruà-xixonenc que pot donar molt que parlar d'ara endavant. I es que aquest primer encontre Pau-Toni-Juanlu-Javi va deixar molt bones sensacions: rises, fotografies, converses i... plans per a una torrada de botifarres i llonganisses al mas de Pau.
El dia va ixir molt bó tot i la resaca d'un dels components del grup (es diu el pecat però no el pecador) i va ser un matí per a gaudir del medi xixonenc. Vam atravessar la Llibreria des de on Juanlu va poder fotografiar les Penyes de Roset. Poc més enllà vam netejar els nostres aparells respiratoris pujant la llargueruda Cap amunt de Tibi i per últim vam fer l'ultim esforç en ascendir pel tallafocs a la caseta del guarda forestal, a l'alt de la Martina.
Una vegada allí no més ens quedava gaudir de les vistes de la mar i de la Penya Migjorn, descansar, esmorzar un poquet i gaudir de la companya dels nostres amics. La baixada molt més relaxada es va notar a l'ambient. Ara Toni i Pau no tenien ja que esforçar-se al caminar com quan pujaven i es pugueren dedicar a temps complet a clavar-se amb mi, envoltant la baixada pel preciós Barranc de Castalla amb "històries", "cançons" i "burletes" en general amb un clar ambient del més llunyà orient.
Quins cabrons, la propera vegada me n'aniré a soles amb Juanlu, que és a l'únic que se'l pot traure de casa i fa unes fotos xulísimes.

Etapa 9: Puente Villarente - León (o l'apoteosi final)

No crec que siga capaç de descriure totes les emocions del nostre últim dia al Camí de Santiago. Necesitaria moltes línies i a més no sé escriure tan bé com per a explicar tots els sentiments que es van apoderar de la meua personeta en tan sols un dia.
El dia va començar com sempre trepitjant un pas darrere d'un altre els camins de la vella Castilla. Hui, com en gairabé a totes les entrades a les ciutats grans, ens tocaba passar el mal rato de atravesar les autovies i carreteres, però la veritat és que la entrada a León no ha sigut tan avorrida com l'entrada a Burgos. A partir de ací tot ha sigut disfrutar.
Perque no es pot fer una altra cosa quan entres en una catedral en la que, pintades en les seues vidrieres, amb la complicitat del sol, es representa el mon sencer. Quan entres en una capella en la que fa quasi mil anys un pintor va plasmar la vida de Jesucrist en les seues parets i bòvedes. Quan gaudixes tal volta (Deu vullga que no) per última vegada de dos persones que fa deu dies no existien i ara pots dir amics. Quan una monja bondadosa fa una bendició als peregrins que posa els cabells de punta o quan un cor ens deleita amb cançons precioses i aumenta encara més les nostres emocions. Perque no es pot olvidar la sonrisa eterna de Sangmi, i per supost eixes paraules dites a mitja veu. Ni tampoc se m'oblidarà la cara d'André quan Pau li regalà el seu bastó. Tantes emocions juntes que com deia, no es poden descriure. Per molt que ho intente no puc. Només sé que mai oblidaré este viatge amb els meus amics Sangmi i André i com no, el meu superamic Pau.

Nómadas
que buscan los ángulos de la tranquilidad,
en las nieblas del norte,
en los tumultos civilizados,
entre los claros oscuros de la monotonía de los días que pasan.
Caminante que vas buscando la paz,
en el crepúsculo la encontrarás,
La encontrarás al final de tu camino.
Bajo el tránsito de la aparente dualidad,
la lluvia de septiembre despierta el vacío de mi cuarto
y los lamentos de la soledad aún se prolongan.
Como un extranjero no siento ataduras del sentimiento
y me iré fuera de la ciudad,
esperando un nuevo despertar.
Los viajantes van en busca de hospitalidad,
en pueblos soleados, en los bajos fondos de la inmensidad,
y después duermen sobre las almohadas de la tierra.
Forastero que buscas la dimensión insondable,
la encontrarás fuera de la ciudad,
al final de tu camino...

Franco Battiato

Dank Sie, André
Goma wo, Sangmi
Gràcies, Pau

Etapa 8: El Burgo Ranero - Puente Villarente

El dia amenaçaba pluja pero finalment s'ha aguantat. Tanmateix, l'enemic que esta mostrant-se mes fort des de fa ja tres dies, el vent, continua sense donar-nos una treba. A mes, es dona la circumstancia de que no hi ha cap poble en 13 km, per aixo el temps i els kilometres passen molt espai fins que arribem a un poble on poder desdejunar. Finalment, quan arribem a Reliegos, despres d'un susto inicial perque el bar estava tancat en principi, ens prenem el descans amb calma.
Despres d'aixo nomes ens queden 6 km. per a Mansilla de las Mulas on, en principi anavem a quedar-nos. A l'entrada del poble, fem un poc el gamba, fent-nos fotos a un monument al pelegri que es troba a la seua entrada. Finalment fem un altre descans per a continuar fins a Puente Villarente, 6 km. mes enlla. La idea es apropar-nos el mes possible a Leon per a disfrutar al maxim d'aquesta gran ciutat, final (per desgracia) de la nostra aventura. Be, desde on estem ara, a nomes 12 km., ja podem olorar els carrers d'aquesta ciutat.

Etapa 7: Sahagun - El Burgo Ranero

Per primera vegada en tot el que duem de cami l'oratge ens ha donat l'esquena. 5 minuts despres d'eixir de Sahagun s'ha posat a ploure i hem hagut d'estrenar els impermeables. El pitjor ha sigut que aquesta pluja ha vingut acompanyada d'un vent canaia que ens pegava gaire be de cara. Per sort no ha estat tot el cami aixi i una hora despres ha parat la pluja, encara que no el vent. Aço ha fet que el que pareixia una etapa sencilla s'ha convertit en un xicotet infern.
La parada reglamentaria per a agafar forces ha sigut a ...... i ens ha servit prou com a descans per a arribar sense mes complicacions a El Burgo Ranero. En fi, una etapa mes per aquestes terres en les quals la falta total de montanyes, colines e inclus arbres fa que un dia amb molt de vent com hui siga dificil la jornada per al pelegri.
La sorpresa del dia ha estat la coincidencia de trobar a un dels restaurants del poble a un matrimoni basc que va fer algunes etapes del cami amb mi l'any passat. A mes, a aquest restaurant he pogut fer una altra fotografia per a la meua coleccio de murals del cami.

Etapa 6: Ledigos - Sahagún

Com que ahir vam allargar l'etapa 6 km. hui tenim pràcticament un passeig fins a Sahagún. Així pareix que hem començat l'etapa amb mes alegria, també gràcies al temps que, una vegada més, ha sigut benevolent amb nosaltres.
A l'entrada de Terradillo de los Templarios, el primer poble que trobem de camí, ens sorpren unes cases que s'assemblen molt a les cases dels "hobbit" del "Senyor dels Anells". Són cases situades a l'interior de xicotetes colines. En aquest poble de nom mitjeval desdejunem un croisant deliciós i un café en llet ben calentet.
Un poc més endavant, un senyal de l'autovia ens indica que quan arribem a Sahagún haurem fet les tres quartes parts del nostre recorregut fins a Lleó. Poc abans d'arribar al nostre destí ens aguarda una agradable sorpresa: després d'atravesar un pont mitjeval, enmig d'una gran extensió d'herba s'alça una xicoteta però preciosa hermita. No puc aguantar les ganes de fer un moment Heidi: tirar-me enmig de la gespa i inclús fer una voltereta. Açò últim fa que Pau hem diga que estic "de l'olla".
Finalment arribem a Sahagún. El poble té tres esglèsies romàniques una de les quals (S. Tirso) és la primera esglèsia del romànic mudejar (s. XI). Quan estic fent-li una foto, un home hem diu: "Hazle una foto a una buena moza y déjate de tanto ladrillo". Pot ser a l'home no li faltava raó, però aquestes paraules parlen un poc del poc de compte que tenen en aquest poble amb els seus monuments, carrers, cases, etc. I es que fa pena veure cases precioses però totalment descuidades, runes antiquísimes sense restaurar, cartells de tendes als que els falten lletres, murs plens de pintades, reixes rovellades... Una llàstima.