Pactar amb el diable

El dilluns vaig vore gran part del debat. El meu interés radicaba en que una de les preguntes era amb qui anaven a pactar després del 26J i, encara que sabia que no anaven a contestar molt clarament (són polítics, viuen de l'ambiguitat i de retòrcer el llenguatge), tenia certa esperança de endevinar-ho pel desenvolupament del debat. El cas és que es va fer l'hora de gitar-se i no havien fet la pregunteta de "marras", però, més o menys m'havia quedat amb la cobla.
Al dia següent els noticiaris deien que els candidats havien evitat la resposta. No estic massa d'acord. Potser ho van fer amb la resposta directa, però al llarg del debat va quedar molt clar quines anaven a ser les seues preferències. O al menys això em va semblar a mi: tots volen pactar amb el PSOE.
El PP, a la seua manera (cal recordar que Rajoy és gallec), va parlar de recolzar a l'opció més votada, va apel·lar a la unitat d'Espanya i als partits constitucionalistes. Es a dir, vol la gran coal·lició amb Ciudadanos com a comparsa. C's, per la seua banda, ja ha pactat amb PSOE a la anterior minilegislatura. Així doncs, no costaria res pensar en un altre pacte. Pel que fa a Podemos, Iglesias no s'ha cansat de repetir-li al PSOE que ells no són l'enemic i que tenen la ma estesa cap a Sánchez.
Així les coses, el PSOE té moltes núvies. Tanmateix, no se'l veu massa content ni massa còmode. Serà per el què diran?
Si pacta amb Podemos, mal. Aquest partit està liderat pel dimoni emplomat, si fem cas de totes les maldats que li atribuixen desde la dreta. Només li falta dibuixar-li unes banyes i una cua acabada amb una punta en forma de fletxa als cartells electorals, la barba la porta de série. Tota la dreta i el centre dreta l'acusaran de recolzar a radicals, independentistes, ETA, Irán, Gargamel i Pier Nodoyuna.
Si pacta amb PP, mal també. Formarien una gran coalició que apestaria a corrupció i portes giratòries des del Cap de Bonaesperança. A més tota l'esquerra i el centre dreta l'acusaran de recolzar el Rajoy de les retallades i de l'inmovilisme.
I tot això li passa a este
indecis nuvi perque ha perdut la seua personalitat. Està desorientat, no sap el que vol. I amb aquest quadre ell té la sensació de que faça el que faça pactarà amb el diable. No vos estranye que arribat el moment, es pose guapo, somriga davant les càmeres i anuncie a última hora que es cancela la boda. Per segona vegada.

Amb els peus a terra

Algunes crítiques a la intervenció de Mireia Mollà (Compromís) a les Corts m'han fet pensar sobre la situació política actual. I també sobre la situació de l'esquerra, o millor dit, les esquerres. Al seu torn de paraula, la diputada en corts va dir que Espanya seria una gran nació si canviara certes coses, entre elles, que reconeguera que, al seu si, hi ha altres nacionalitats, i també es va incloure entre les que se senten Espanyoles. Va mentar la "bicha". Les crítiques van vindre per este costat, pel seu sentiment espanyol i per insinuar que Espanya podria ser una "gran nació". Ella, que es de Compromís. Les veus més nacionalistes no es van fer esperar dient que Mireia no els representava.
Jo no sóc massa nacionalista. Es deveres que, els últims anys estic radicalitzant-me en quant a la meua valenciania. Però, com diu Mireia, això és una conseqüència d'una serie d'actuacions del govern d'Espanya que van perdurant en el temps i que em fan pensar que el govern no respeta igual a un malagueny, a un segovià o inclús a un català que a un valencià.
Hi ha qui diu que fora d'Espanya estariem millor. No ho sé. Faltaria que algú explicara (els nacionalistes) en que coses concretes estariem millor fora d'Espanya. I per a ser justos, en quines coses estariem pitjor. I així, podriem triar.
He dit abans que no sóc massa nacionalista, però si prou pràctic. M'agrada tindre els peus a terra i saber la terra que xape. El meu sentit pràctic em diu que no hi ha cap possibilitat de que el País Valencià esdevinga una nació en els pròxims quatre anys, i si hi ha prou possibilitats de que en els pròxims anys les coses que passen a la meua terra, les decidisquen persones de dretes que no respecten la nostra llengua i cultura.
El meu pare quan conta històries de quan era jove diu que la mili l'havies de fer, si o si. Així que miraves de passar-la el millor que podies i ja està. Els quatre pròxims anys, anem a ser espanyols, si o si
, així que anem a tractar que Espanya siga la millor possible. Per això, ja podem començar la gent d'esquerres a deixar-nos de mirar que coses ens separen i a fixar-nos en allò que ens uneix. El progrés, la diversitat, governar per a les persones, el medi ambient i la llibertat d'opinió.
Perque l'alternativa ja sabem quina és. Quatre anys més netejant les latrines.

Enquestes

Hi ha que diu que el bipartidisme, eixe sistema de partits que s'ha repartit el govern d'Espanya durant tota la democràcia (a excepció del CDS) s'ha acabat. Aseguren que a les properes eleccions bé el govern o bé l'oposició deixarà de ser el PP o el PSOE. Podria ser...
Tanmateix, "la criatura" no ho posarà fàcil. Té grans poders:la pròpia llei electoral, els medis de comunicació tant escrits, com audiovisuals i la costum i comoditat de molta gent que no pensen més que votar a un o a l'altre (ja se sap "más vale malo conocido...) I l'últim i més desesperat de tots "les enquestes"
Com que la gent ara té altres vies d'informació ja no es deixa influenciar tant per la tele, el periòdics i la ràdio; el dia de les eleccions es disposa a votar el que li pareix i... ahí apareixen les "enquestes" donant majories a PP i PSOE i uns quants vots a la resta. El votant pensa que va a tirar el seu vot "no bipartidista" i el canvia per a que servisca per a alguna cosa. Eixe sembla ser la miserable i desesperada última tentativa del bipartidisme.
Si no com s'explica que les enquestes de les autonòmiques donaren 9 escons a Compromis, per exemple i que obtinguera 1? I a Grècia, el divendres el NO anava perdent votants fins el punt que hi havia "enquestes" que donaven guanyador el SI, però finalmente el NO va treure el 61% del vots. Sort que esta nova malifeta no els està eixint massa bé.
Algú dirà que les enquestes sovint s'equivoquen i estic d'acord. Només falta vore si ho fan a cosa feta.

Som diferents, som iguals (II)

... En primer lloc la possibilitat de firmar un acord ha estat impossible. El govern espanyol ha rebut el sentiment independentista de Catalunya com una afrenta -a les notícies no paren de dir la paraula "desafío"- i no com a una voluntat legítima i natural d'una part - gran o menuda, això és el que ells volen saber- d'un poble amb una identitat pròpia, prou diferent a la castellana. Davant eixa afrenta, s'ha posat a la defensiva amb la Constitució com a escut, i s'ha tancat en rodó a parlar sobre aquest tema baix cap circumstància.
Davant aquesta negativa, Mas tenia tres opcions: deixar-ho estar, continuar com si ploguera -el que està fent- o convocar eleccions amb la lluita per la independència com a promesa electoral. Aquesta última, és al meu parèixer la que havia d'elegir el senyor Mas ja que els votants de CiU podrien elegir, amb el seu vot, si volen acompanyar el President de la Generalitat en la seua empresa. Fins ara no han tingut eixa opció, ja que els votants de CiU no sabien, quan el van votar com a president, que anava a fer el que està fent, però Mas si que està fent us d'eixos vots; a més els resultats a les eleccions europees fan pensar que uns quants no estan massa d'acord.També cal recordar que a Unió Democràtica tampoc semblen estar massa contents.Amb uns bons resultats electorals a la mà, Mas o el seu soci Junqueras, si tendrien, segons la meua opinió, la mateixa legitimitat que Salmond a Escòcia.
Una segona qüestió diferenciadora del procés escocés es la pregunta que es fa als votants. Mentre que a Escòcia es clara i sense ambigüetat, a Catalunya apareixen dues preguntes: Vol que Catalunya sigui un estat? I si la resposta és afirmativa, vol que Catalunya sigui un estat independent? Perdoneu-me l'atreviment però a mi, la inclusió de la primera pregunta em sembla la expressió, soterrada, del vertader desig de Mas. Si poguèrem vore la papereta amb que vota el líder de CiU, jo me la jugue que marcaria, si a la primera i no a la segona. Si no, per què posarla? Amb un si o un no a la segona ja estaria tot contestat. O es que volen comptar amb un alt percentatge de persones que volen a Catalunya com un estat dins d'Espanya, per a futures negociacions si no prospera l'assumpte de la independència? Pense que ací Mas no ha estat valent i que no les té totes amb ell...

Som diferents, som iguals (I)

A octubre de 2012, el primer ministre britànic, David Cameron, i el president escocés, Alex Salmond van signar un acord polític pel què l'Estat atorgava al parlament escocés la capacitat de convocar i organitzar un referendum d'independència abans de finals del 2014. Segons l'acord, Londres i Edimburg es van comprometre a acceptar el resultat fora o no favorable a la independència. La pregunta, consensuada també, va ser: Hauria de ser Escòcia un país independent?
La consulta va quedar legitimada inicialment per la victoria del SPN (Partit Nacionalista Escocés) a les eleccions de 2011, amb majoria absoluta, portant per bandera aquesta reivindicació independentista.
El passat dijous els escocessos majors de 16 anys van poder dir amb el "més alt nivell de justícia, transpariència i decor" si volien o no ser independents. El resultat ha sigut que a Escòcia el 55% de la població vol continuar unida al Regne Unit, mentre que el 44% volen la independència. Una diferència que pràcticament dividix el país en dos i que, més endavant, farà que hagen de prendres més decissions en quant a l'autonomia escocessa.
Ací, a Espanya, aquest referendum s'ha seguit molt de prop, ja que s'ha relacionat amb les pretensions soberanistes de Catalunya. Tant els que busquen aquesta independència com els que la rebutgen s'han mirat en l'espill d'Escòcia per a fer comparacions.
Com en tot, en el dos processos hi ha similituts -tant Espanya com el Regne Unit son realitats plurinacionals, amb monarquies parlamentàries- i diferències - a Espanya hi ha una Constitució que no permet aquest tipus de referendum, cosa que no ocorre al Regne Unit-. Tanmateix, sembla ser que al nostre veí del nord s'han seguit una sèrie de passos  ben fets que han portat a que es puga celebrar una consulta soberanista sense complexos, mentre que ací, pel que jo sé, no s'ha fet. Tant la part unionista com la separatista d'ací han fet coses que, comparant-les amb el model britànic, dificulten que hi haja un procés "entre cavallers".

Calentures

Durant tota la setmana passada l'apartat "ultimes notícies" del meu facebook ha estat ple publicacions amb una mateixa temàtica: la calor a les aules. Vaja per davant que per motius personals, enguany, m'he lliurat d'eixe "infern a les aules". Tanmateix, pense que puc fer-me una idea. Em jugue el coll... de la camisa -que deia el meu mestre Agustí- que a algun mes de juny o setembre d'algun  dels dotze anys que porte com a mestre he patit temperatures semblants a les d'enguany a les aules. I igual que jo tots els demés mestres i alumnes.
Per això, i perdoneu-me l'atreviment, em pregunte si la "calentor" que ha sentit algun mestre no està més relacionada pel fet de que els ha fastidiat, d'alguna manera, començar cinc dies abans del que és costum les classes lectives. I no és que no tinguen raó, que la ténen, però no pel motiu de la calor. Ni una sola de les publicacions deia res sobre "no he tingut temps de preparar la classe com volia", "no m'he pogut coordinar amb els mestres especialistes" o "no he pogut preparar activitats divertides com m'hagués agradat per als primers dies de classe". L'argument principal era la calor.
Com vaig respondre a alguna d'aquestes publicacions, pense que per a queixar-se cal tindre fonaments, i bassar la crítica d'una decissió presa per la Consellera d'Educació en "que fa calor" em sembla un argument un poc pobre. Sobretot, perque té un contra-argument tant senzill com agafar la pàgina de l'Institut Nacional de Meteorologia i buscar un dia en el que la temperatura haja sigut la mateixa que la d'aquestos dies, en qualsevol altre any. La calor forma part de les nostres terres i pense que, més o menys estem acostumats a ella.
La meua opinió és que els nostres arguments han d'anar per un altre costat, com fer entendre els nostres "superiors" que una escola no és una fàbrica on s'apreta un interruptor i les màquines es posen a produir, sino que necessitem organitzar-nos, coordinar-nos, preparar activitats, etc. per a que l'ensenyança siga de qualitat. Que per a fer això, les escoles han d'estar amb tot el personal el dia 1 de setembre i tindre uns dies per a encaixar totes les peces abans que vinguen els nostres xiquets i xiquetes àvids d'aprendre. I si, de veres, fa calor, exigir a l'Administració que invertisca en els recursos que facen falta per a aliviar-la i fer possible que les classes es desenvolupen en les condicions que marca la llei. Posant-nos d'acord les escoles i els directors per a fer protocols d'actuació en cas de temperatures que puguen posar en perill els xiquets -si és que de veres ho pensem- . Perque pense que fer demagògia amb arguments tan febles no ens fa cap favor als mestres.

De virus y de religiosos

Los escuché a principio de semana en la radio y hoy los he leído en el periódico. Mensajes en twitter o vía e-mail a un programa radiofónico y mensaje telefónico transcrito en "El Cabinista" (¡si, aún existe!) El tema, la repatriación del religioso español infectado por el virus ébola. ¿En qué sentido iban los mensajes? Si os recuerdo que estamos en España, ya sabéis por dónde van los tiros. Los dos argumentos principales son, para resumir, que como se les ocurre traer un enfermo de ébola al país, poniéndonos en riesgo de muerte a todos, y el segundo, que menudo dineral se han gastado, que lo hubieran curado allí.
De verdad que uno intenta autoconvencerse de que no, que los que piensan así, son los menos, pero al final vas viendo que no. De los seis mensajes que leyó la periodista, cuatro iban en esa línea y en el periódico la única opinión al respecto era en ese sentido. Enseguida me ha venido a la memoria un pasaje del "Capitán Alatriste" de Arturo Pérez-Reverte en el que el escritor describe amargamente a través de la mirada de su protagonista, cómo la España de Felipe IV abandonaba a los soldados de sus tercios cuándo estos eran heridos y ya no les servían  para sus propósitos. Y cómo estos a su regreso, envejecidos, inválidos o tullidos, se arrastraban por las puertas de las catedrales, los mesones de mala muerte y las plazas públicas pidiendo limosna a la España por la que habían entregado su juventud.
Es verdad que en algo hemos avanzado y ahora la democracia, los tratados internacionales y las Constituciones de los paises nos ofrecen derechos como éste, de que el gobierno de nuestra nación se haga cargo de personas que se encuentran desprotegidas fuera de nuestras fronteras. Sin embargo, desalienta que la vileza continue ahí, buscando un lugar por dónde asomar y crezca como un virus cuando la bolsa aprieta o nos entra miedo.
Volviendo a lo que nos ocupa, me gustaría contestar a estos "escritores anónimos" aunque sé que no me van a oir. En este país pagamos un dineral público por políticos corruptos, aeropuertos fantasmas, equipos de fútbol deficitarios, bancos que estafan a personas trabajadoras, administraciones ineficaces, jubilados que no están jubilados, empresarios sinvergüenzas y un largo etcétera. Y ya les digo que prefiero pagar mil veces mil, por personas como este religioso, o como los médicos que pasan sus vacaciones de voluntarios operando en lugares dónde la pobreza no es un estado, sino un modo de vida, que por todas las cosas que he enumerado antes. Se juegan su vida, entregan su tiempo por los demás. Eso sí que es marca España.
Y ya poniéndome un poco borde quiero recordar a estos "mensajeros" que entre todos los españoles también hemos pagado su sanidad y su educación. Total, para que después nos hayan salido gilipollas.

La "mesa camilla" i el braser

Al menjador dels meus iaios sempre ha hagut una “mesa camilla” que organitzava l'espai i la vida al seu voltant. Quan anavem de visita a l'hivern, ma mare els preguntava:

• Que no poseu el radiaor?
• No, pa dos animetes que som, en el braseret tenim prou. Enceneu-los ara, que no es gelen els xicons.

I aleshores el braser i la “mesa camilla” descansaven, el radiador anava calfant l'habitació i la meua germana i jo ens disfressavem, ballavem amb la iaia, corriem, saltavem... i les nostres galtes s'encenien. El radiador era joventut, modernitat i agitació. El braser maduresa, antiguetat, repós.

El temps passa que fa por, i com tots els divendres des que m'he casat dine amb els meus pares a sa casa. Bese a ma mare a la cuina, deixe la motilla i la xaqueta a la saleta, entre al menjador a saludar el meu pare i... hi ha una “mesa camilla” davant la tele! Ma mare que ve darrere somriu.

• Mira! Mos posem ahí els dos i aixina no gastem tant- raona-. Després a la nit encenem els radiaors dels “pasillos” i aixina es caldeja un poc la casa...

Li dic a ma mare que clar, que molt bé i em quede pensatiu. A casa dels meus pares ha arribat la maduresa i el repós; ara em toca a mi posar al joventut i l'agitació. Ho demanen la “mesa camilla” i el braser.

La mare entra amb l'arròs al forn, dinem, bevem i parlem i mentrestant la vida continúa amb el seu pas agre-dolç. Agre perque passa; dolç perque la veiem passar.

PD. Deixe a càrrec dels meus amics sabuts que m'ensenyen la forma correcta de dir “mesa camilla” en valencià. Però que anem a fer-li: tota la vida s'ha dit “mesa camilla”.

Hui tinc la vena d'agüelo cebolleta i aprofitant que comença el Tour de França que fa cent, m'ha entrat nostàlgia de tots aquells estius tòrrids de quan era un xiquet primer, i després un adolescent.
Hi ha molta gent que diu que el ciclisme és perfecte per pegar la becadeta del mig dia i, estic d'acord. Les etapes planes que discorren per dos centenars de kilómetres són, junt a la caloreta de juliol i eixa somordor que t'entra després de dinar, fan més efecte que un elixir elaborat pel mateix Morfeo. Una cosa pareguda ocorre amb les contrarrellotges on l'interés es troba només al final que és quant comencen a competir el millors. Però, i les etapes de muntanya? Ah, si! Això ja canvia, amics.
Aquestes titàniques etapes ténen multitut d'atractius. El primer, el paissatge: les imatges aèries que proporciona el Tour dels Alps i els Pirineus, principalment, són senzillament meravelloses. A més vore els cims nevats a la plenitut de l'estiu, refresca quasi tant com un banyet a la piscina. El segon, l'emoció: vore els ciclistes alçar-se de la bicicleta, quan més dures son les rampes; buscar el teu corredor favorit i vore que aguanta; pegar-te a la tele com si li enviares energia a través dels satel·lits; vore a l'espanyol posar un ritme frenètic i adonar-te'n que ningú el pot seguir; baixar corrent a la gelateria per a dir-li al teu pare "Indurain s'ha escapat!" i quedar hipnotitzats per la pantalla, llançant-nos mirades de complicitat,  són emocions que no tot el mon sent i no saben allò que es perden. El tercer, la il·lusió: recorde, sent un xiquet, com quan acabava l'etapa, ens reuniem els amics amb les nostres bicicletes i buscàvem les rampes més dures del poble per a pujar-les, posant-nos de peu dalt la bici, pegant-nos a la roda del de davant, deixant-nos la pell, imaginant cadascú al seu cap, que ens assemblavem al nostre idol.
Hui comença una altra edició del Tour i com tots els anys i a pesar de les desil·lusions del dopatge, estaré davant del televisor. Enguany a Xixona, com he estat a Enguera i aquella vegada a Taormina, junt a Pauet i Marquets, parlant amb un cambrer italià, fan de Nibali, però que reconeixia com era de valent Contador, que va atacar al menys cinc vegades aquella vesprada. Probablement, hui m'adormiré: una etapa plana a Córcega pel costat del mar, em sembla que pot ser massa idíl·lica i tranquilitzadora com per a ressistir-se a fer una becadeta. Tan mateix, tal volta m'anime i em dedique a fer turisme per eixa illa mítica, a cavall entre Espanya i Italia, on va donar els seus primers passos el famós emperador Napoleó i des d'on van vindre les desgràcies del pobre i honrat mariner Edmon Dantés.

La sonrisa de la hiena

Vamos a pensar que sólo fue un accidente. Que el conductor sufrió un desvanecimiento y no frenó o que tuvo un despiste. Que el tren tomó la curva realmente al doble de velocidad de la permitida. Que la comisión de investigación buscó concienzudamente las causas del accidente. Que todo el mundo que pudiese tener alguna responsabilidad actuó como debía, que todas las normas de seguridad se cumplieron correctamente y que las vías y el tren estaban como nuevos. Que no se extorsionó a nadie para evitar que alguien hiciese declaraciones incómodas. Que todo eso fue posible en España, en la Comunidad Valenciana.
Eso supondría que las víctimas de ese accidente, movidas por una furia vengativa, estarían intentando encontrar desesperadamente un chivo espiatorio en la persona de los gobernantes y responsables del metro de aquel día. Con la intención de sacar dinero o simplemente de hacer caer como sea a aquellos que ellos creen responsables de las muertes de sus seres queridos. Podría ser.
Entonces ves las imágenes. Las de las víctimas son imágenes personas que han aprendido a serenarse, a hablar de aquel día sin llorar; apoyados en indicios que crean al menos una duda razonable, piden que se reabra el caso y que se investigue de nuevo. Las imágenes de los responsables, inexistentes. Nadie está disponible, todo el mundo está ocupado, se acaban de ausentar en ese momento, están reunidos... Y cuando les asaltan por la calle, enfocados por las cámaras, sin un guión preparado, la imagen es patética. La mirada en la lejanía buscando una vía de escape, los monosílabos y la sonrisa... ¿Quién puede poner una sonrisa delante de una cámara cuando le están hablando de muertos? Solo aquellas personas que han perdido los últimos escrúpulos que le quedaban intentando salvar su pellejo, aquellos que para ponerse a salvo pisotean a los que caen delante de ellos, a los que apartan a mujeres y niños del bote salvavidas para evitar el naufragio, a los políticos indecentes que creían haber lavado sus conciencias los domingos por la mañana. A las hienas, que abandonan el cadaver de la gacela, triunfadoras tras haberle robado el bocado a la valiente y noble leona.
Entonces apagas la tele y dices: vamos a pensar que no fue un accidente...

El cul de la Lleona.

Si vas a Girona has de fer un petó al cul de la lleona. Només així sabràs de bon tros que tornaràs a la ciutat. Tal vegada per quedar-te per sempre...

Al final de la primavera de 1258 hi havia a Girona una posada que ja no existeix. Aquesta posada estava a càrrec de dues persones, els Vila, que eren marit i muller, i es trobava situada al final del carrer de les Ballesteries. Front a la porta, separada dels murs de la posada hi havia una columna de pedra de color gris perla, amb una lleona esculpida utilitzant la mateixa  pedra, a la part de dalt, quasi a l’altura del capitell. La lleona està abraçada amb les seues urpes al fust i gira el cap, mirant cap al carrer i mostrant els seus afilats ullals. A la dreta de la porta, a l’angle superior, hi havia un socarrat amb la imatge d’un home i una dona a l’interior d’una cuina: L’home tasta la sopa que continua calfant-se al foc, mentre la dona es dedica a pelar unes cebes. Aquella ceràmica anunciava que a l’establiment es servien dinars. La columna i la felina, anunciaven que aquella era la famosa posada de La Lleona.

                Era freqüent que a l’entrada d’una posada hi haguera alguna carreta i aquesta vegada no va ser una excepció. Era una carreta gran i forta. Pel seu aspecte, un ull expert endevinaria que es tractava d’una carreta cara, de les que utilitzen els comerciants que es desplacen a molta distància del lloc on viuen. Un viatge tan llarg com el que havia fet aquella carreta necessitava que els materials amb que estava feta foren resistents i de qualitat.

                Aquell capvespre al costat de la carreta estava asseguda sobre un fardell una jove d’uns vint anys d’edat, vestida amb una brusa de color blanc i un cosset negre sense mànegues. Una manta de color fosc li protegia els muscles de la humitat de l’Onyar. La jove era bella. Els seus ulls blaus tenien la forma dues ametlles, les seues galtes estaven rosades a pesar del fred, els seus foscos cabells ondulats queien graciosament al llarg de la seua esquena. Mirava amb els ulls entornats les escales i el campanar romànic de l’església de Sant Feliu; després baixava la vista cap a un paper on dibuixava amb un carbonet mentre esperava que el seu home esquera de la posada. La seua traça feia que els vianants que allargaven la vista cap al dibuix es quedaren, encuriosits, una estona a vore treballar l’artista i, poc a poc, un rogle de gent s’apuntava per dalt la seua esquena a vore- la dibuixar.

                Aleshores, un jove havia eixit de la posada i poc a poc s’havia anat aproximant a la carreta.

-          Sembla que hui tens públic.

El xic s’havia col·locat uns passos davant d’ella i la mirava amb un somriure. Duia una bossa de cuiro creuada sobre el cos i una clau enorme a la mà.

La xica va alçar la vista del dibuix per a mirar el seu marit, li va fer un gest perquè s’asseguera al seu costat.

-          Tenim jaç on passar la nit?

El seu home li va mostrar les claus que portava.

-          Durant tota la fira.

-          Que il·lusió, no?

I va abraçar el seu company.

El maestro de las tinieblas

Eran los días más cálidos del verano de 1610. El indulto del Papa tardaba en llegar y decidió esperar su llegada más cerca de Roma. Abandonó Nápoles a bordo de una falúa con la intención de refugiarse en Porto Ércole, un puerto de los presidios españoles dónde Roma no tenía jurisdicción.

Desembarcó con sus pocas pertenencias y dos cuadros en una playa insalubre, infestada de malaria. Apenas sus pies se habían posado sobre la arena, fue a dar con sus huesos en las húmedas y frías piedras de una prisión. Debió haber imaginado que la Orden de Malta tenía cabezas que miran a todas partes, como Medusa. Tras ofrecer a sus captores el dinero que había obtenido por la venta de su último lienzo, recuperó parte de sus pertenencias y fue puesto en libertad al los pocos días.

Caminó arrastrándose por la play, buscando el albergue de Puerto Ércole, donde pasar a cubierto aquella noche. Su espesa y rizada cabellera negra estaba alborotada, dándole un aspecto alocado. Sus heridas se habían infectado en prisión, se encontraba hambriento y notaba un vacío en sus piernas y pesadez en sus brazos. Estaba extenuado.

A pocos metros, recortados por la luz rojiza del sol en el ocaso, dos figuras siniestras se acercan a él. La primera intenta distraerle mientras la otra trata de arrancarle del cinturón la bolsa en la que guarda sus últimas monedas. Tras un patético intento de evitarlo, recibe un fuerte golpe en la cabeza que le deja tumbado boca arriba. Con sus últimas fuerzas intenta resistirse por última vez, pero su atacante, más joven y sano, le agarra de la muñeca con su mano izquierda, mientras que en la derecha ya empuña una daga.

Desde altamar se ha formado una tormenta y un relámpago ilumina por un instante la playa. Las pupilas del pintor se dilatan al darse cuenta de la escena en la que se encuentra, semejante a la que él mismo pintó hace ya diez años y que llevaba por título “El martirio de San Mateo”. Sin embargo, ahora no es un mero observador, sino el protagonista de la acción. Una aguda punzada en el vientre le saca de la ensoñación, sus brazos dejan de forcejear y de sus espantados ojos escapan dos lágrimas al comprender que jamás volverá a pintar.

Se vende

Se baraja la posibilidad de que el gobierno otorgue la nacionalidad a aquellos extranjeros que compren una vivienda por valor de 160.000. Pretenden así disminuir el stock de viviendas sin ocupar del país. La oferta va dirigida en especial a

los nuevos ricos provenientes de China y Rusia. No sé lo que puede mover a un chino o a un ruso a convertirse al españolismo (seguramente algún “chanchullo” del que se puedan aprovechar), pero me llama la atención el valor que le da el gobierno al hecho de ser español.
Hasta la fecha, parecía que ser español era algo especial, que ser español era ser “different”, que teníamos furia y esas cosas, que había que vender una marca única en el mundo que era la marca España y que en fin, para ser español de España había que comer tortilla, jamón, vino del bueno, madrugar poco y trasnochar mucho. Y resulta que no, que ahora basta con ponerse un pisito en cualquiera de las ciudades del territorio. No te obligan ni a poner una flamenca encima del televisor. Visto lo visto, ser español ya no tiene nada especial, así que si es tan fácil ser español, propongo que también sea fácil dejar de serlo. Solo habría que fijar un precio…

Empatx

Estic empatxat. I ni tan sols les ensalades que menge per la nit per a que el meu estòmac estiga agrait i no tinga que treballar massa mentre dorm, fan minvar aquesta fartor. El menjar escombraria que ens hem d'empassar cada dia em fa arribar arribar a la nit amb una sensació de pessadesa. Després d'estar tot el dia mastegant poquet a poquet, menjant tot el que apareix al meu plat, que no és poc, arribe al llit sense energia, fart i reglotant.
Des del desdejuni he d'anar tragant al sentir a la televisió com el PP prepara una altra Llei d'educació que pretén acabar amb l'abandonament escolar i millorar la preparació dels nostres xiquets; minuts més tards entre en una escola on hi ha 10 xiquets més que l'any passat, però som dos mestres menys i a les dues que estan de baixa no les han substituit, ni ho faran. Glups!!
Malauradament no soc l'únic. Al cole més d'un fa cara d'agobiat. Per ahí apareix la inspectora i ens conta que haurem de fer un proyecte lingüístic per a adaptar el trilingüisme a la nostra escola. Al centre, només dues persones persones estan habilitades per a donar anglés, però això sembla no importar, allò important és la paperassa. Em venen ganes de dir als "caps" on poden clavar-se el trilingüisme (la meua sugerència és la bisectriu de l'angle que formen les dues cames, per davant o per darrere, m'es igual). De moment, no hi ha data d'entrega així que... Glups, glups!!
Parles amb qui parles, si toques el tema de la feina, la mala llet torna a apareixer. Tot el mon està igual. I la mala llet, ja se sap, es dolenta per a la digestió. Per culpa de la feina (o de la no feina) de tant en tant he de sentir plorar a la meua xicona per pura impotència. Després, et trobes al carrer o a la vida amb la que sempre arriba tard, el que s'escaqueja, la que es demana falses baixes, el funcionari que et tracta com una merda, el polític cínic, el futbolista malcriat... i desitjaries estar al segle XIX, menys civilitzat però amb més collons i explicar-los, amb molta calma i temps per davant, de què va la cosa...Però no...Glups, glups, glups!!
Arriba mitjanit i obric la finestra per a deixar entrar l'aire. Collons!! Quan se n'anirà aquesta merda d'aire calent!! Glups, glups, glups, glups!!

Twitter: el pajarito chivato

Televisión Española retransmitió, el pasado sábado 25 de julio, la ceremonia inaugural de los Juegos Olímpicos de Londres. En su conjunto, el acto tuvo una duración cercana a las cuatro horas, narradas en riguroso directo por varios periodistas. En casa, los amigos consideramos que algunos de los comentarios y explicaciones que se daban durante el desarrollo de las diferentes representaciones, podían estar de más porque el espectáculo era tan bueno que se explicaba por sí mismo. Hasta ahí llegaron nuestras críticas (y eso que los que estábamos allí somos burletas olímpicos) ya que se trataba de disfrutar de la función, aunque bueno, a decir verdad, el uniforme del equipo español también se llevó lo suyo.

                Sin embargo, no todos los que estábamos frente al televisor lo hacíamos con la sana intención de disfrutar de la velada. Una legión de implacables cruzados de la pluma, no tenía cosa mejor que hacer, un sábado por la noche, que escrutar cada una de las frases que las periodistas pronunciaban, y si detectaban cualquier tipo de error, por mínimo que fuese, le lanzaban su arma más mortífera. Un comentario de Twitter. Estos paladines de las letras (me pregunto si habrán aprobado Lengua en la ESO) que ya habían dado cuenta de la joven, inexperta y todavía no licenciada Sara Carbonero durante el Europeo de fútbol, se atreven ahora con rivales de mayor enjundia espoleados por su anterior éxito. El objetivo ha sido, esta vez, la veterana periodista María Escario que cometió algunas incorrecciones (que no errores) que toda persona acostumbrada a hablar en público durante horas y en directo consideraría normales.

La comentarista explicó, por ejemplo, que niños sordomudos cantarían el himno de Inglaterra y, claro, a los Legionarios de la Lengua Española, la mayoría de los cuales no son capaces de hablar en público más de tres minutos sin tartamudear o introducir varios “o sea” en su discurso, ya les goteaba el colmillo. ¡Buah! ¡Niños sordomudos cantando, qué burra! seguro que exclamaron. Lo que seguramente no saben estos Inquisidores de las Buenas Letras es que los niños sordomudos, además de trasladar la letra del himno al lenguaje de signos, con el trabajo de los terapeutas y su esfuerzo pueden hablar y, por supuesto, cantar. Pero claro, esto no interesa, lo que interesa es señalar los errores de los demás para así creer que están por encima de ellos.

Sin embargo, lo peor de este tipo de comentarios en la red social no son las críticas en sí, sino la porquería que subyace en ellos. Lo primero que me llama la atención es que una panda de iletrados en su mayoría, que difícilmente pueden escribir dos líneas sin usar la “k” gratuitamente o sin cometer faltas de ortografía de nivel de 1º de primaria, se atrevan a juzgar de la forma en que lo hacen a gente preparada, profesional y experta. Pero no acaba ahí la cosa, ya que las observaciones van, generalmente, destinadas a mujeres periodistas por lo que se desprende cierto tufillo machista. Y, finalmente, está lo más profundo y lo más triste. Estos miserables acusicas, se dedican a rebuscar en las imperfecciones de los demás, señalar sus defectos, magnificarlos absurdamente y exponerlos a los cuatro vientos, buscando ridiculizar al blanco de sus críticas amparándose en el anonimato que proporciona la red, los muy cobardes. De esta forma, cuando creen destruido su objetivo y apagan el ordenador, pueden irse a dormir con la satisfacción del deber cumplido y la falsa sensación de que, en el mundo de la gente que triunfa en televisión, hay personas que son tan mediocres como ellos.

Un passeig al capvespre

L'intens sol comença a caure i eixir al carrer ja no es sofrir. El camí triat em porta pels carrers estrets del casc antic, sempre cap a dalt. L'asfalt s'acaba per fi quan he de trencar a la dreta, just davall les roques amuntegades del Cabeç dels Nanos. Una empedrada costera avall facilita el meu caminar i puc notar el canvi en la temperatura, ara més fresca, en arribar al llit del Riuet, el lloc on naix el fret. De seguida la baixada es canvia per pujada i deixant enrere els lladrucs d'un amenaçant gos avance per un espaiòs caminal que desplega davant els meus ulls un meravellòs paisatge envoltat de les càlides llums del capvespre. Al davant puc vore la llarga serp que es la carretera que s'enfila fins a dalt la serra de la Carrasqueta i junt a ella, les penyes de Roset que semblen fitxes del dòmino en ple "efecte papallona"; a l'esquerra la imponent serra de Migjorn amb el seu perpetu forat que sembla sorprendres del paratge que té davant d'ell; i a les meues esquenes el blau i encisador mar en calma de l'estiu. Continue la meua caminada entre bancals d'oliveres i ametlers, pasant per davant de portes de ferro i inmensos xalets, fins que per una estreta senda, després d'una última pujada, el soroll de l'aigua corrent anuncia l'arribada a la encara viva i alegre font de Nutxes.

Escapando del castillo de If

Esta vez lo han hecho de forma sibilina. Intentando no despertar sospechas. Mintiendo y utilizando a otras personas para aliviarles el trance. Sin dar la cara. Como aquel miserable Danglars, vecino de Edmon Dantés en El conde de Montecristo. Como los cobardes.
Quieren dar al traste con nuestras ideas, nuestros proyectos y nuestras ilusiones. Nos quieren encerrar en el Castillo de If de los recortes, las bajadas de sueldo, las supresiones, las aulas masificadas, el paro y los viajes aquí y allá como maestros ambulantes. Y al parecer, lo están consiguiendo. Ya nos invade la desesperación. ¿Cuándo volveré a poder concretar mis conocimientos en mi idea de lo que es una escuela? ¿Cuándo podré atender individualmente a los niños y niñas que necesitan de más atención? ¿Cuándo volveré a trabajar? ¿Cuándo dejaré de ir de colegio en colegio cada 15 días? Los muros de piedra que se levantan ante nuestra vista nos hacen pensar que no hay salida posible.
Sin embargo, toda prisión tiene sus grietas y el prisionero tiene todo el tiempo del mundo para ingeniar su fuga. Así que nosotros también acabaremos huyendo. Nuestra vocación de maestros nos ayudará a salir intactos de la oscura mazmorra a la que hoy nos llevan. Una vez fuera, y no sin esfuerzo navegaremos sin rumbo hasta encontrar una  isla-escuela donde resurgir. Allí nos aguarda un magnífico  y deslumbrante tesoro escondido. Una gruta repleta de diamantes en bruto que son los niños y las niñas. Diamantes en bruto que con nuestra dedicación y trabajo, y por encima de gobernantes analfabetos y avaros que cambian educación por dinero, se convertirán en las armas de nuestra venganza. Niños y niñas que cuando se conviertan en adultos acabarán con tanta mediocridad y estupidez. Algunos pensaréis que soy un iluso y que confío demasiado en ellos. Los politicos no apuestan por ellos y algunos padres tampoco, así que solo les quedamos nosotros. Soy maestro y mi trabajo no tiene sentido si no creo en ellos. Alguien tiene que hacerlo.

Niños mágicos

Tras sus ojos negros la vida se ve de otra manera, como a distancia. El mundo que le rodea a veces le asusta y las personas que están a su alrededor no siempre le comprenden. En ocasiones quiere estar solo y no puede, otras veces quiere ir a lugares donde no le dejan ir. Y no entiende por qué. Muchos días suele llorar porque nadie parece saber lo que quiere.
Pero hoy, una niña de su cole ha ido a jugar con él. Al principio no ponía mucho de su parte y se dejaba manejar con una mezcla de indiferencia y resignación. Pero su amiga, con la tozudez incansable de las niñas pequeñas se empeñaba en jugar con él. Primero, le cogía las manos obligándole a alzar los brazos y agitándoselos de lado a lado mientras entonaba una cancioncita. Después le abría y cerraba sus brazos haciéndole dar palmas. Él, aunque no podía mirarla a los ojos parecía empezar a divertirse con tanta insistencia y casi sin darse cuenta se le escapó una sonrisa. Como espoleada por esa sonrisa, su compañera tiró de él hasta hacerle levantar del banco donde estaba sentado y se puso a dar saltos mientras le mantenía cogidas las manos. Su cuerpo ya no pudo aguantar tanta alegría y empezó a saltar junto a ella.
Poco después su amiga se dio por satisfecha y le dejo descansar. Le llevó delante del mural sobre un cuadro de Paul Klee que había en el pasillo y se quedaron los dos mirándolo, cogidos de la mano. Y nosotros, apoyados junto a la puerta del pabellón nos miramos sonriéndonos, maravillados por el momento de magia que acabábamos de presenciar.

Parapepismos constitucionales

El pasado 19 de marzo, como todos ya sabéis se celebró el 200 aniversario de la Constitución de Cádiz. Aquella Carta Magna por las circunstancias en las que fue elaborada y por sus contenidos revolucionarios y nunca vistos en España, se ha convertido para nosotros en símbolo (menos de lo que debería, a mi juicio) de libertad, consenso y valentía durante la guerra de la Independencia.
Para celebrar la importante fecha un centenar de personas han participado en una procesión cívica por las calles de la ciudad, caracterizados con trajes de la época, tal y como se hiciera hace 200 años tras sancionarse la Constitución. Acto seguido se leyó el "Te Deum" que Nicolás Zabala escribió para dar gracias por la promulgación de la Constitución de 1812 en la iglesia del Carmen de Cádiz. De ahí la comitiva se dirigió al oratorio San Felipe Neri donde al mediodía llegaron los reyes para descubrir una placa conmemorativa y presidir el homenaje a los diputados doceañistas, al que asistió el presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, y la practica totalidad de miembros del Ejecutivo y altos representantes de todos los poderes.
Y claro, el presidente no pudo resistir la tentación ante la posibilidad que se le brindaba de lucirse ante tamaña audiencia y en un alarde poético, no dudó en enfundarse la casaca y equiparar sus reformas con las de la Constitución de Cádiz. Pues bien, hoy yo también me he levantado poético. No sé de donde se saca este señor que sus reformas se pueden comparar lo más mínimo a las promulgadas hace 200 años. Estas últimas proclamaban derechos que los ciudadanos nunca antes habían tenido; la España de 1812 estaba ocupada por un ejército extranjero que dominaba todas las regiones del país excepto Cádiz y algunas capitales levantadas; cualquier política que se llevara a cabo era por decreto Imperial; en fin que no hace falta ser muy listo para establecer las verdaderas analogías.
Hoy en día el gobierno de Rajoy, que domina prácticamente todo el territorio español, destruye derechos de todos los españoles avasallándolos, sin ningún tipo de dialogo, a base de decretazos. Así que ya se puede ir al carajo con sus analogías. El paralelismo se lo hago yo: ellos son los franceses.

Esencia fallera

A estas alturas de la feria, todo el mundo conoce ya el origen y la simbología de las fallas. Sin embargo, puede ser que os pase como a mi, que de pura rutina que se repite año tras año, de mediodías viendo la "mascletà" por la tele y de alguna que otra ingesta excesiva de alcohol durante las mismas, llevéis mucho tiempo sin preguntaros. ¿Por qué tanta gente se ve atraída por esta fiesta y acude en masa, tanto en Valencia como en los pueblos, a la "cremà"? Pues esta mañana, después de algunos años me lo he preguntado y esto es lo que se me ocurre responder.
Para mi, lo que atrae de cualquier fiesta (y yo diría que de cualquier cosa en la vida) hay que buscarlo en la esencia. Es decir, en lo que provoca en nosotros después de haberle quitado el envoltorio. Así que arranquemos de cuajo mantillas con puntilla, bordados de oro, toneladas de pólvora e incluso barnices, pinturas y esculturas. Nuestro cuerpo, en realidad, reacciona ante el fin del crudo invierno y el despertar de la primavera. Saluda al primer sol que pica, que nos hace sonrojar las mejillas y nos hace salir en mangas de camisa, liberándonos de ropas gruesas que nos dificultan la vida y el movimiento. Nuestro espíritu deja de hibernar y sale a la calle a respirar la nueva vida que anuncian árboles, flores y animales y a dar gracias: unos a Dios con sus ofrendas, otros a la naturaleza, cuidando de ella. Y al llegar la noche nos unimos junto al fuego, símbolo de aquello que nos ha mantenido con vida, anuncio de aquello que despierta y se alborota por nuestras venas; final del letargo que lejos ya queda.