L'etapa de huí ha sigut una absoluta penitència. Deset kilòmetres sense un sol poble. Però no sols això: ni un bar, ni arbres a la vorera del camí, no més una pallissa i unes taules amb banquets totalment a la intempèrie. Per si fòra poc ens pegava el vent, gelat i ort a la cara. Per uns moments m'han vingut al cap els peregrins que fan l'etapa en ple agost, sense una ombra, ni una font ni un bonic paissatge que els alegre la vista. Desolador.
Quan hem arribat a Calzadilla de la Cueza hem entrat al bar com ànima que s'emporta el diable. Necesitavem alguna cosa amb sucre. Allí hem trobat a "Yoko", "Johan", "el pare de Johan" i al "hombre oruga". Ells anaven a seguir fins a Ledigos, així que com finalement ens trobavem millor hem decidit arribar a Ledigos. Per últim, es repetix allò de que a la gent que fa el camí amb tu no la vols abandonar i fas un esforç per a seguir amb ella. Crec que hem trobat es nostres companys de camí.
1 comentario:
El coronel no tiene quien les escriba i el basc que diu que "aquí hemos venido a sufrir", i el brasiler que ens somriu des d'un balcó i un altre bresiler que ens serveix al bar. El germà d'Angel Cristo i la seua bona dona, les ciclistes alemanyes, els paisans que fan llenya a Ledigos, Kalasnikova Molotovna, i Carmencita que veu la novela, Tonet que mira el diari i Joselito dos... Ledigos, el poble de personatges més autèntics i de pau més pura de tot el camí...
i ja no més pare de Johan ni Engelbert... (ara que els havíem agafat afecte). I André i Shang-Mhi... ja per sempre, per a tot el camí...
(a Castrojeriz m'he deixat a Helga i Hilda... que retrobarem a León)
Publicar un comentario