Bon Nadal

Georges de la Tour. Recien nacido

Un any més m'agradaria felicitar-vos els Nadals des d'aquest blog. Espere que disfruteu del menjar, la beguda, els torrons i, sobre tot, dels vostres familiars i amics. A vore si durant totes aquestes festes ens podem retrobar i gaudir d'aquestes vacances. Un abraç a tots i bon Nadal

I Fira de Nadal de Xixona

Aquest cap de setmana tant xixonencs com forasters hem pogut gaudir de la I Fira de Nadal que se celebra a Xixona, al menys en l'era moderna. Pareixia mentida que un poble que contava amb l'ajuda inestimable d'un producte "estrela", conegut i apreciat internacionalment, com és el torró, no tinguera una fira anual on poder donar a coneixer les seues novetats. A més, a aquestes dates en que ens trobem i amb el fred que crida a les nostres cases, a qui no li apetix menjar un poc del xixonenc dolç?
Però aquesta no ha sigut solament una fira de torró. Molts establiments de Xixona han participat en l'encontre i han omplit la Plaça d'stands plens de sabates, complements, joguets, llepolies, dolços, gelats, aixames i demés productes. També els han omplit d'il·lusió, reflectida en l'entussiasme que han posat a l'hora de decorar les casetes i en la gran quantitat de recursos, tant humans com tècnics, que s'han utilitzat per a dur a terme aquest treball.
No podem oblidar també la presència d'associacions que han ajudat a que la fira haja sigut més gran i que demostren que, tot i la mala fama que de vegades envolta el poble, a Xixona es fan coses. Algunes ja porten molt de temps però estan reviscolant amb gran força, com el Grup de Danses i La colla de Dolçainers i Tabaleters de Xixona. Unes altres, com la associació ADA Kabiles que comencen a donar els primers pasos, això si a ritme de balls moderns, a dalt dels seus patins i monocicles i fent malabarismes per a fer-se un lloc en la proposta cultural del poble.
En fi, una fira que ha portat llum i color als grisos carrers del final de la "temporà" xixonenca, que ens ha fet donar el millor de nosaltres mateixos, com a individus i com a poble, per a mostrar-nos als demés i que ens ha tornat al lloc que per tradició ens pertoca. Fins i tot, ens ha fet espolçar-nos de damunt la pols que havien deixat caure damunt tants anys de desidia i conservadurisme.

Fa dos anys que tinc un blog

Quan anava a l'institut, vaig intentar en repetides ocasions escriure un diari. Tot i que els començava amb molta il·lusió, mai aconseguia continuar escrivint més d'un mes. La raó era que, des de la meua forma de vore les coses, la meua vida era massa avorrida com per a anar escrivint-la enlloc. Alguna gent intentava animar-me dient que el que havia d'escriure al diari no era el que em passava sino els meus pensaments, inquietuds, somnis... Tan mateix, el problema era que a aquella edat els meus pensaments estaven fixats en dues coses principalment: els estudis i les xicones. El primer no era un tema massa apassionant per a relatar-lo per escrit. El segon, inevitablement acabava convertint-se en un assumpte monotemàtic que acabava per avorrir-me.
Per això, hui em sorprenc a mi mateix al adonar-me que ja porte dos anys escrivint a aquest blog que, encara que no a diari, si que relata moltes de les meues vivències i pensaments al llarg de tot aquest temps. Però el millor de tot és que m'ha fet adonar-me d'algunes coses que em fan sentir molt bé amb mi mateixa i amb la gent que em rodeja. La primera cosa és que, gràcies a Déu, he evolucionat i dins del meu cap hi han moltes més coses que abans: amics, opinions, viatges, llibres, pel·lícules, fotografies... sense deixar de lloc els estudis i, per suposat, les xicones. Com diria el de l'anunci, "... de todo menos caspa". La segona, pot ser conseqüència directa de la primera, que la meua vida no és avorrida, com la de ningú; que sempre hi han històries que poden ser contades, que podem viure i que hem de buscar.
I per últim, que hi ha gent que m'estima o s'interesa el suficient per mi com per a perdre alguns dels seus valiosos minuts i passejar pel blog. Gent que fa pujar el nombre de visitants de la pàgina i que m'anima a seguir mantenint-lo actualitzat. Són la vertadera vida del blog. Perquè el fi de qualsevol cosa que ha sigut escrita és que una altra persona vulga llegir-la.
Gràcies a tots.

Cometas en el cielo

de Khaled Hosseini.

Amir lleva una vida apacible en el Kabul anterior a la revolución. Su única preocupación es ganarse el favor de su padre. Su madre murió al nacer Amir y él piensa que su padre le echa la culpa. Mientras tanto, comparte sus correrías de niñez con el hijo de su criado leyendo historias antiguas, trepando a la colina que está junto a su casa y haciendo lo que más les gusta a los dos, volar cometas. Precisamente, después del gran concurso anual de cometas ocurre un hecho que les dejará marcados de por vida.
El golpe de estado en Kabul, el derrocamiento de la monarquía, la invasión de los rusos y la llegada de los talibanes al poder se irán sucediendo en el país de su niñez. Mientras, Amir, refugiado junto a su padre en EEUU tratará de dejar todo su pasado atrás. Sin embargo, el sentimiento de culpa atraviesa océanos y no está dispuesto a separarse de él ni un minuto. Un día, una llamada de teléfono de un viejo amigo trae consigo una posibilidad de redención. Una forma de volver a ser bueno.

Un libro maravilloso, aunque duro. Tiene esa extraña virtud de mostrar la belleza en aquellos lugares en los que parece imposible que ésta pueda existir.

El barranc de l'eco perfecte i la cova d'algeps

Hi ha a les faldes de Cabeçó un camí que es troba al GPS mental de Toni i que avança en direcció a una de les puntes d' aquesta muntanya. Ascendix entre uns bancals de pins replantats que poc a poc van deixan pas al llentiscle, el romer i les carrasques. El camí és empinat, amb un curt pedregal i alguna que altra trepadeta. Però poc a poc, amb l'acostumada xarradeta pel mig arribem a unes penyes que activen l'instint del buscador. "Ara cal trobar-la" diu Toni. En pocs segons veu el punt de referència: "Només me n'he anat uns metrets a l'esquerra". Aleshores, recorrem eixos metres de xicoteta errada i baix els nostres peus apareix un enorme arc de pedra. Al nostre front es troba la paret d'Alacant que espera pacientment els escaladors que gosen pujar els seus 150 metres de roca vertical. És gràcies a eixa paret que pots cridar a la muntanya i ella et contesta amb el seu eco perfecte.
Un poc més avall, superant el vertigen amb el cul en terra, es pot destrepar fins la xicoteta entrada a una cova. Eixa entrada, partida pel mig (recorda la forma d'unes foses nasals) dona pas a una gruta on podem vore grans estalactites (una d'elles es troba trencada al replanell de l'entrada, sempre hi han salvatges). Però el més interesant de tot és que es tracta d'una de les poques coves d'algeps que hi han per la zona. Tal volta un altre dia podrem entrar un poc a pegar una visteta, però sempre pensant que ixiriem blancs com la neu.
Després de prendre forces i de fer unes quantes fotos tornem a baixar fins les faldes d'aquesta muntanya que, apart d'aquest barranc i d'aquesta cova, i si fem cas a la llegenda, amaga un secret daurat dins les seues entranyes.

Cors bojos per cantar

Ahir vaig tindre la sort d'anar a vore el concert de Fito y los Fitipaldi a Mutxamel. Era la segona vegada que els veia, però aquesta vegada tot pintava millor: xupito gratis i cubata amb desconte a la Puça, autobús a la porta per a l'anada i la tornada i el meu amic Ricardo i Laura, que l'altra vegada se'l van perdre, amb nosaltres.
La veritat que l'ambient era extraordinari, amb una gentada de por que omplia per complet el camp de futbol i les grades. Tot i això vam agafar un bon lloc i vam calfar cames amb La cabra mecànica. Després dels teloners, un cambi d'escenari, una espècie de curt animat a les pantalles amb els components del grup com a protagonistes i abans de que puguerem contar deu... Fito per fi a l'escenari.
Aquesta vegada va cantar cançons de varios discos, preferentment de Por la boca vive el pez, mesclats amb els del nou disc. Nosaltres vam cantar fins que ens va fer mal la gola contagiats per les ganes i l'entusiasme del grup. La veritat que sembla mentida que puguen estar tocant totes les semanes cada vegada en una ciutat i fer-ho amb tanta força. Segurament no sempre estiguen tant bé, però crec que aquesta vegada ens ha tocat un dels bons concerts. Al final, Fito ens va deleitar amb Al cantar de Platero y tu. En conclusió, una gran nit amb bona música, bons amics... i una anyorança.

Una falsa primavera

Cuando Marcos baja del coche y empieza a caminar siguiendo la senda, el sol resplandece con fuerza y le recuerda el brillo de los ojos azules de Clara, cuando le mira de esa forma que sólo una mujer sabe hacer. El mismo sol inunda su cuerpo de calidez de la misma forma que un abrazo suyo después de días sin verse. Las mariposas se posan suavemente sobre las flores y le recuerdan sus manos cuando le acarician suavemente en la cama al despertarse. La fragancia que despiden las plantas del campo le traen a la mente el olor de su piel cuando besa su cuello. Todo alrededor de Marcos parece primavera.
Sin embargo, él sabe que es una falsa primavera. Es 31 de octubre en el calendario y en sus vidas. Pronto el viento empezará a soplar de frente, la lluvia teñirá los días de gris y el frío les obligará a protegerse. El viento de los recuerdos pasados, la lluvia de las discusiones, el frío de la distancia. A pesar de todo, Marcos piensa que siempre se puede vencer al otoño, y al invierno, y que se podría resguardar de los elementos junto a Clara. ¿Pensará ella lo mismo? ¿Sentirá como él?
Mientras continúa andando se le ocurre que por qué no. Siempre será mejor intentarlo que quedarse con la duda. Tal vez consigan sobrellevar los obstáculos, el mal tiempo, arrimándose hombro con hombro, luchando juntos. Hasta que en el horizonte de ambos se dibuje la verdadera primavera.

La ciudad vertical

La tierra está herida en Cuenca por el discurrir de dos ríos, el Júcar y el Huécar, que abrazan una imponente mole de rocas sobre la que se alza la antigua ciudad. Al atravesar cualquiera de los puentes que cruzan estos ríos, observamos como se levanta ante nosotros una ciudad vertical. Sus casas, balcones y miradores quedan suspendidos en el aire, y nos muestran la mágica belleza de todas las ciudades por las que fluye el tranquilo cauce de un río.
A izquierda y derecha de su calle principal se abren estrechas callejuelas. Un continuo subir y bajar de escaleras y pendientes que, sin excepción, terminan en un balcón que mira a las hoces de ambos ríos. Desde uno de ellos podemos alcanzar el puente rojo, suspendido sobre el Huécar, que nos lleva a las puertas del Parador Nacional.
Siguiendo por la calle principal, franqueados por casas de colores cálidos que ganan en intensidad con la luz del atardecer, llegamos hasta la plaza Mayor. Pasando bajo sus arcos, se muestra ante nosotros la catedral gótica, de estilo francés. Desde allí, un suave paseo nos traslada hasta el castillo, convertido en otro mirador donde, ya desde el punto más alto, podemos ver cómo se despliegan ante nosotros altísimos cortados y barrancos. Siempre en línea recta hacia el suelo. Siempre en vertical.

Korea: Mi amiga Sangmi Kim

Sangmi me recibe en el aeropuerto con una sonrisa de oreja a oreja en sus labios y a partir de entonces se convierte en la mejor guía posible de Seoul. En los lluviosos días que me tocaron en suerte recorrí con ella decenas de paradas de los mercadillos de Seoul en busca de un baduk (un juego de mesa coreano) y subimos a una montaña, el Buk-ak- san, que estuvo cerrada hasta 2007 y sigue vigilada militarmente, porque en ella se escondían espías norcoreanos. Con ella probé el "dulce de los 10.000 hilos", aprendí a leer coreano (aunque no entiendo ni papa), comí la deliciosa ternera que allí preparan en un infiernillo en tu propia mesa y vi mi primer atardecer en Seoul desde la colina donde se encuentran las tradicionales casas coreanas.
Una tarde en la que la copiosa lluvia no nos dejaba salir, Sangmi, con gesto preocupado, trazó una linea recta en la libreta donde me estaba explicando los fonemas de su lengua. "Yo quiero que mi vida vaya así, pero la vida no transcurre por el camino que tú has planeado. Y entonces dibuja una línea ondulada por encima de la anterior."La vida no es fácil. He gastado demasiado tiempo y dinero de mis padres con mis problemas y viajando". Acto seguido me confía todos sus problemas, sus preocupaciones y sus sueños. A mi, a casi un desconocido. Mágico, ¿no?

Japón: señas de identidad (y III)

El arte es, sin duda, una de las más importantes señas de identidad de cualquier país y, por lo tanto, también lo es de Japón.
En la arquitectura, encontramos su peculiaridad en los templos construidos principalmente de madera y con predominio del color rojo. Los sintoistas están precedidos por toris, puertas construidas con dos enormes troncos de cedro como listones y un travesaño, no así los budistas que tienen puertas más complicadas. También son peculiares los tejados japoneses con vertientes combadas y decoraciones fabricadas en metal. En los tejados de los castillos o palacios, estas decoraciones nos muestran si fueron construidos por el emperador o por los jefes de la guerra. Otro aspecto peculiar de la arquitectura la encontramos en el hecho de que los castillos no están fuertemente fortificados con murallas y almenas como los occidentales, sino que simplemente se encuentran rodeados por fosos y en altura, para vigilar la llegada del enemigo. Se asemejan así a palacios.
En escultura destacan las imágenes de buda sentado sobre una flor de loto. Pude ver una de las más importantes en Nara. También destacan estatuas de piedra de dragones, leones y guerreros de madera cuya simbología es la de ser guardianes de los templos y palacios. Esta escultura de la piedra tiene mucha importancia también en los jardines y la observamos, sobre todo, en la realización de lámparas con las que se iluminan estos jardines y parques.
En cuanto a la pintura, en algunas casas medievales y de geishas que visitamos pudimos ver reproducciones de las pinturas clásicas japonesas. En ellas destacan los paisajes, la mayoría montañosos y escenas cinegéticas (de bailarinas, ceremonia del té, etc. )

Japón: señas de identidad (II)

El origen del japonés sigue siendo un misterio para los lingüistas. Se sabe que proviene de las lenguas asiáticas que atravesaron China y llegaron a las islas a través de Corea. El japonés oral se llevó al papel basándose en los caracteres chinos Han. Sin embargo, la gramática china y la japonesa son totalmente distintas. A partir de ahí, los caracteres chinos evolucionan al actual alfabeto Kanji que se utiliza en el japonés de hoy en día. En el siglo X se desarrollan dos alfabetos silábicos propios: el hiragama y el katakana. En la actualidad, el japonés es uno de los idiomas más difíciles de aprender ya que combina cuatro alfabetos: uno simbólico -kanji-, dos silábicos -hiragama y katakama- y el occidental -romaji-.
El idioma es, por tanto, otro de los signos de identidad del país nipón. Restaurantes, tiendas, supermercados y las máquinas espendedoras de tickets en algunas estaciones de metro (por poner algún ejemplo) están esencialmente en japonés. Tan solo en los hoteles y en los autobuses turísticos encontramos a gente que hable en inglés. Si tenemos suerte y buscamos bien, podemos encontrar restaurantes que tengan los ingredientes de los platos en inglés, pero en general están siemre en japonés, a veces, incluso los precios.
Así, a la hora de comer, muchas veces teníamos que dedicar bastante tiempo a buscar lugares donde, o bien la carta estuviese en inglés, o bien apareciesen dibujos de la comida. Aunque los más curiosos era aquellos que tenían escaparates con reproducciones de los platos hechos en cera.
En fin, que una de las mayores dificultades de viajar a Japón residen en la dificultad del idioma. Sin embargo, también le da un toque de exotismo y acrecienta la sensación de estar en una parte toalmente diferente del mundo a la que nos encontramos en occidente. Y eso, si lo que te gusta es conocer un mundo diferente al tuyo, le da mucho encanto al viaje.

Japón: señas de identidad (I)

En una época en la que la globalización eleva las diferencias en el "primer" mundo a la mínima expresión, no hay nada como viajar para comprobar que este afán por unificar no es otra cosa que una quimera y una gran mentira. Uno podría imaginar que una gran urbe como Tokio no difiere gran cosa de otra como puede ser Nueva York, Londres, París o Madrid. Que para "encontrar" el verdadero Japón hay que buscar pequeñas poblaciones perdidas por las islas niponas. En parte, es cierto, pero la verdad es que las señas de identidad de este pequeño pero rico país están en cada unos de sus rincones. Incluso en la gran ciudad.
Desde que uno atraviesa las puertas del aeropuerto, percibe una de estas señas de identidad: el gusto por el orden y la limpieza. Las paradas de los autobuses que llevan a los hoteles turísticos están organizadas por casillas, de forma que, si tu autobús es el segundo en llegar te situarás en la casilla 2. Después pasarás a la uno y, finalmente, subirás al autobús. Tu medio de transporte llegará irremediablemente a la hora indicada. Incluso los andenes del tren están numerados y las puertas se abren exactamente delante del número correspondiente con el vagón. Me da la risa al pensar en España donde el autobús no puede parar en su "parada" porque hay un coche mal aparcado y en los andenes del tren, al vagón 1 no siempre le sigue el 2, porque está el último, ya que será desenganchado en Salamanca para los que viajan a La Coruña.
En las calles es impensable encontrar un sólo papel, botella de plástico o colilla a pesar de que no hay papeleras excepto en las estaciones y en algunos parques. De hecho, los fumadores tienen sus propios rincones en plena calle con ceniceros donde pueden depositar los restos de su tabaco. Y ya he hablado aquí de la decoración y orden que rigen los escaparates de comida y sobre todo de dulces y frutas.
En el hotel, si has contratado una excursión, el día anterior llega un fax explicándote a que hora pasarán a recogerte, en que hotel se iniciará el viaje y adjuntarán un mapa del hotel, guiándote al punto de encuentro. Además, siempre hay alguien dispuesto a echarte una mano en caso de que no sepas muy bien donde debes acudir. Todo ello adobado con una amable sonrisa.
Esta forma de ser puede ser alienante para quien vive allí, no me cabe duda, pero para el viajante es maravillosa ya que tienes la tranquilad total de que tu tren saldrá a su hora, de te encuentras en la parte correcta del hotel, y cuando llegas al lugar todo está limpio y preparado para que disfrutes al máximo de él. Y si quieres llevarte algún recuerdo, te lo empaquetarán de forma que te dé lástima después abrirlo. Tan bonito te lo dejan.

Shinto: El camino de los Dioses

Cuando Yoko pasa por debajo de los robustos troncos de cedro, que forman el tori que hace de puerta de entrada al recinto de la ermita, siente como su alma queda purificada, quedando libre de la contaminación a la que a veces se ve sometida, aún en personas tan inocentes como ella. Sus pausados pasos hacen crujir suavemente la húmeda tierra bajo sus pies, mientras se acerca a la pequeña capilla situada en el centro de un bosque.
Antes de subir los escalones que la llevarán hacia el decorado altar, se detiene ante una fuente dónde, esta vez, se librará de las impurezas físicas antes de entrar al recinto. Así pues, valiéndose de un pequeño cazo con el mango de madera y el recipiente de latón, recoge el limpo y fresco agua que sale de las fauces de un dragón de hierro. Primero limpia su mano izquierda, después la derecha y, acto seguido vierte un poco del vital líquido en su mano para llevárselo a la boca completando así el ritual de pureza. Ahora ya está lista.
Poco a poco asciende las escaleras que la llevan frente al altar. Allí cuelga del techo una gruesa y pesada cuerda trenzada que sirve para tocar una campana. La agarra con sus dos delicadas manos y la agita hasta hacerla sonar. Ahora los dioses ya están despiertos y atententos para oir sus ruegos. En primer lugar hace dos reverencias frente al altar y después da dos fuertes palmadas. Sus manos quedan juntas para comenzar con su súplica.
Mientras realiza sus peticiones, Yoko puede sentir la presencia de todos los "kami" que residen en las cosas que le rodean ya sean vivientes o no. Los animales en los árboles que rodean la ermita, las hojas, raíces, piedras, rocas, estatuas, el agua, el sol, las gotas de lluvia que todavía cuelgan de los alerones del templo, la suave brisa que agita las ramas de los árboles, el fuego de las lámparas que iluminan el altar... Todos tienen su kami, que se pone en marcha para satisfacer los ruegos de Yoko. Después, la joven completa el ritual con otra reverencia.
Poco a poco desciende los escalones con ánimos renovados. Espera que los dioses sean buenos y que le concedan sus deseos. Poco a poco, envuelta en los frescos olores del bosque que le rodea, se aleja con el alma limpia y renovada de buenos augurios.

Tokyo: Sus parques y estaciones de tren (y II)

...Al otro lado de la ciudad, la pequeña estación de Harajuku es una colmena en la que un enjambre de personas, en su mayoría adolescentes, entran y salen, en dirección a Takeshita dori. En esta calle se agolpan los colegiales en su multitud de tiendas de ropa para jóvenes, restaurantes de comida rápida y otro tipo de tiendas donde pueden comprar los más sorprendentes artículos y los complementos de los cantantes de moda y de sus héroes favoritos del manga. Al otro lado del puente, el parque Yoyogi es un remanso de paz y tranquilidad en comparación con el bullicioso Harajuku. Sin embargo, los domingos se convierte en el punto de reunión de tribus urbanas como las "lolitas" (ataviadas con túnicas oscuras, pomposos vestidos o calcetas y faldas marineras según las variantes) o las "decore" (que utilizan gran cantidad de adornos de colores).
Ya por la noche, cerca de la estación de Hamamatsu-cho, los restaurantes japoneses ofrecens sus productos en escaparates, con réplicas de sus platos hechas de cera, los yakitoris atraen a sus clientes gracias a sus típicas lámparas de papel de color naranja y les invitan a picar algo y a beber una Sapporo, con las luces de la Torre de Tokyo al fondo, elevándose sobre sus cabezas.

Tokyo: sus parques y estaciones de tren (I)

La vida comercial y de ocio de la capital de Japón se desarrolla alrededor de las estaciones de JR (Japan Railways). Con ellas como punto de partida, el biandante puede recorrer avenidas y manzanas de bloques de edificios realizando sus compras en numerosos centros comerciales y tiendas, anunciadas con impactantes luces de neón. También puede saciar su apetito en restaurantes japoneses, yakitoris o hamburgueserías o descansar en amplios y bellos parques que se extienden a lo largo de toda la metrópoli.
Alrededor de la estación de Yarakucho, podemos visitar el parque de Hibiya y el Palacio Imperial. Así mismo, al otro lado de las vías se despliega el distrito comercial de Ginza, flor y nata del Tokio más chic. Las tiendas de Gucci y Channel compiten con los centros comerciales de Wako y Mitsukoshi que muestran todo su potencial decorativo en los lujosos escaparates. Además, en las plantas bajas de estos grandes almacenes, los estanes de fruta, dulces y demás alimentos dejan boquiabierto al visitante por su cuidada exposición. El cliente ya está disfrutando del producto nada más deleitándose con su vista...

Tornar a començar

Hui és el primer dia de setembre. Com cada any des que vaig elegir la meua professió, aquesta data marca l'inici d'un moment nou a la meua vida. Tant és així que pràcticament conte els anys per cursos i no per anys naturals. I és que l'estiu, ara més que mai, es convertix en un paréntesi en el ritme frenètic de les nostres vides; en un oasi de calma en el nostre lent caminar baix del sol del dia a dia que ens desgasta; en el dolç somni reparador del guerrer després de la batalla.
Precisament, és la sensació d'haver estat inmers en un apacible somni durant bona part de l'estiu, la que s'ha quedat a dintre del meu cos. Especialment la part que vaig passar al Japó i a Seoul amb la meua amiga (ja per sempre) Sangmi. Ara bé, ja és hora de despertar. Però ens farem un poquet els remolons. Com quan sona el despertador i pensem "Una miqueta més..." Vos convide a entrar en els meus somnis, aquestos que s'han dibuixat a la meua ment durant aquest estiu. Tanqueu els ulls, agafeu un avió i viatjeu a les llunyanes terres on els sabis antius deien que naixia el Sol...

El Japó, un país de frikis

Com molts sabeu ja, el proper més d'agost faré un viatge (potser l'últim d'aquestes característiques en molt de temps) al Japó i a Korea. Doncs bé, per tal d'anar ambientant-me, he començat a llegir una novel·la ambientada en el Japó mitjeval, a vore alguna pel·liculeta koreana, a aprendre algunes paraules de japonés i koreà i a visitar algunes pàgines webs que parlen del Japó. Una de les pàgines sobre Japó que més éxit té a Espanya és Kirainet.
A aquesta pàgina, el seu autor ens presenta diversos aspectes del país del sol naixent: les ciutats més importants, la cultura, l'idioma, la tecnologia o els videojocs. Però allò que fa especial aquesta pàgina és que es tracta d'un document en primera persona i totalment actualitzat de la vida quotidiana del país nipó. És interesant veure la gran cuantitat de coses curioses que pots trobar-te, algunes d'elles tan sorprenents que si ocorregueren a Espanya no dubtariem en anomenar-les com a frikis.
Hui vaig a posar-vos una d'aquestes coses sorprenents que segur deleitaran el meu amic Carlos, que li molen totes aquestes coses. És un reportatge sobre Harunna Anno, una xicona que és una crack jugant a les videoconsoles i que és capaç de passar-se la primera pantalla del SuperMario sense mirar la pantalla. No vos ho creeu? Doncs mireu.

Mi amiga Maria José me envía este video recordándonos algo muy español y muy de esta época. En mi opinión es uno de los placeres de esta vida y yo soy un gran practicante. Ahora que ya no voy a trabajar por la tarde, raro es el día que no me pegue mi siestecilla. Que la aproveche quien pueda y quien no... que se pegue unas risas con este vídeo. Un abrazo.

Portomarín - Palas de Rei

La jornada de hui en reb amb una pujada d'onze kilòmetres. Encara que no és molt pronunciada, fa que el nostre pas siga lent. Tanmateix, ens alegra el camí aquestos coscos típics de les llegende cèltiques o dels contes de fades. Aquesta és una imatge de les que tenia pendents en la meua ment, i que esperava trobar-me a aquest tram del camí i, la veritat, no m'ha decebut en absolut.
A partir d'Hospital el camí discorre per un camí pel costat de la carretera. S'ha esborrat ja qualsevol sensació de màgia del paissatge.
Quan arribem a Palas de Rei, parem a dinar mentre decidim si continuem fian a Casanova o ens quedem a passar la nit. Finalment, l'oratge decideix per nosaltres. Un fort algavessó d'aigua ens fa apartar la idea de continuar.
A l'alberg de Palas, fem bondat amb un grup de noies catalanes, especialment amb dues d'elles: la Rosa i la Ana. Elles a l'endemà han d'estar a Santiago pel que es despedeixen de nosaltres. Es curiós que enguany tota la gent que ens trobem amb la qual fem bondat, ens deixen al dia següent. Pareix ser que Sant Jaume vol que aquesta vegada, el camí el fem Pau i jo, sense ningú més.
També a aquest alberg coneixem a la dona que regenta l'alberg que ens explica com funciona l'oratge a Galícia. Nosaltres encara no ho sabíem, però aquesta dona es convertiria en la nostra mestra Yoda particular, conduint-nos per la senda de la força cap al nostre destí de peregrins Jedi.
I com no hi ha esforç sense premi, ens donem un homenatge a base de polp "a la gallega" a una polperia molt propet de l'alberg.

15 / 4 / 2009 Sarria - Portomarín

Al poc d'eixir de Sarria passem pels boscos del Castro de Paredes. La vegetació, encara una continuació de la jornada d'ahir, es desborda a una part i altra del camí. Si deixem volar la imaginació, podem pensar en donyets fent malifetes, fades amb precioses ales de mariposa i nanos que fumen pipes asseguts a les pranques dels arbres.
Hui la parada per a esmorzar la fem a Ferreiros, però abans passem per un miliar que ens indica que estem a només 100 kilòmetres de Santiago de Compostela. Açò em fa recordar el cartell que vaig fotografiar a l'eixida de Roncesvalles on deia que quedaven set-cens i "pico" kilòmetres per a arribar a Santiago. Això queda tan lluny.
Des de Ferreiros anem pràcticament de baixada ja fins a Portomarín a la ribera del riu Miño. Aquest poble va haver de ser reconstruit en l'alt dúna muntanya per a fugir de l'embassament de Belessar. Alguns dels seus monuments més valuosos com l'arc del vell pont i l'església fortalesa de San Nicolàs, van ser desmuntats i tornats a construir al nou poble.

Dear Mr. President

Hui he rebut al meu correu aquesta cançó de la cantant nordamericana Pink. En ella simula escriure una carta a l'ex-president dels Estats Units, Jorge Bush demanant-li explicacions per moltes de les seues actuacions al llarg del seu govern. A pesar de la corresponent càrrega de demagògia, he de dir que m'agrada la cançò i que, tanmateix, fa pensar un poc. Disfruteu-la.

Gràcies Belén

14/4/2009 Triacastella - Sarria

Només eixir de l'alberg hem de decidir quin dels cos camins cap a Sarria volem seguir: el més curt, per San Xil o el més llarg, per Samos. Finalment elegim anar per Samos perque volem vore el monestir. Prompte ens donem compte que hem encertat l'elecció.
Gairebé tot el camí discorre a la vora del riu Oribio i és, de totes les etapes que he fet al camí, segurament la més bonica. Les aigües del riu baixen trencant en xicotetes cascades i fent un soroll que és música per a unes orelles que venen d'una zona tan seca com la nostra. El discòrrer del riu està flanquejat per altíssims xops, que conforme pujen la vessatn fins el camí, van deixant pas als abeduls. Aquestos apenes deixen vore el color del seu tronc, tan plens com estan d'heures i molsa. Ja al camí, apareixen nombrosos màrgens de la pedra plana i colorida de la zona, però inclús ahí creis la mullida molsa, que pareix envair tot amb el seu tapet verd esmaragda.
Quasi sense adonar-nos, arribem a Samos i el seu monestir apareix com una joia a la vall d'un riu. Es tenen notícies de la seua existència des del segle VII, pero soles hi queden probes físiques del segle X quan va ser reconstruit per 17 monjos procedents de San Juan de la Peña.
Al centre del claustre major se troba una estatua de Feijoo que va impartir les seues clases al monestir. Al claustre menor podem vore la curiosa font de les Nereides (sers similars a les sirenes, però d'aigua dolça)
Pujant a la part superior del claustre major, es pot visitar el seu interior, on es troben les antigues cel·les dels antius monjos. Tres dels quatre murs de l'interior s'han transformat en pintures murals on s'ha representat de forma al·legòrica i naturalista la vida de San Benet de Núrsia. També a aquest segon nivell dona accés a una sacristia cupulada on, dibuixades a les petxines, s'ha representat les virtuts i també s'accedix a l'interior de la iglésia d'estil barroc i neoclàsic.
Després de la visita al monestir continuem el nostre camí, que continua sent meravellós, i arribem a l'aldea de Perros, ja al nucli urbà de Sarria. Ací el camí es separa del riu i comença a perdre el seu encant, adintrant-se en els carrers i edificis de la ciutat.

13/4/2009 O Cebreiro - Triacastela

Al contrari del que es podia esperar, l'etapa de huí no ha sigut totalment de baixada, encara que, obviament, la tendència sempre ha sigut de baixar. L'inici de la jornada ha sigut sorprenent. Mentre caminavem entre un cementiri de pins canaris que no havien pugut resistir el pes de la neu, se'ns ha afegit un xic donostiarra a qui hem batejat "Juan d'Urgull".
Després d'una suau baixada, hem remontat una vessant per a coronar l'alt de San Roque i, després, l'alt del Poio en un continu puja i baixa fins arribar a Fonfria on hem desdejunat. A partir d'aleshores, el camí si que ha anat costera avall amb total continuitat. Els valls anaven desplegant-se sota els nostres peus i, poc a poc, conduint-nos cap al final del nostre trajecte a Triacastela.
El dinar de hui ha estat fabulós i també l'elecció de l'alberg ens ha eixit bé. A la sobretaula hem conegut un xic i una xica Taiwanesos que, pot ser, es convertisquen en companys de viatge, ja que també tenen pensat arribar a Santiago el diumenge. El camí parlarà.

Rus o la incontinència verbal

El meu amic Pau, m'ha enviat hui l'article del diari on es fa eco de les polèmiques paraules del President de la Diputació de València, líder del PP provincial i alcalde de Xàtiva Alfonso Rus, pronunciades a un mitin. En aquest mitin, insulta i desqualifica els professors que, amb una cultura i educació sideralment superiors a tant alt càrrec com el senyor Rus, i anys d'estudis acadèmics cursats segurament a la Comunitat Valenciana (governada des de fa anys pel PP) utilitzen el valencià correctament i no eixe "valencí" analfabet del que tan orgullós se sent aquest estrambotic personatge.
A qualsevol que haja sentit parlar alguna vegada de Rus, aquestes declaracions no li resultaran extranyes, ja que ens té acostumbrats a dir excentricitats més pròpies de Fidel Castro i la seua versió millorada i ampliada, Hugo Chàvez, que de un càrrec d'un país a "l'avantguarda" d'Europa i el món sencer. A mi tampoc. El que si m'extranya és la impunitat, la sobèrbia i la insolència amb que les pronuncia, sabedor com és de que és intocable. Que pot dir el que li vinga en gana, insultar o menysprear a qui vulga perque ràpidament la maquiavèlica maquinària del seu partit acabarà apagant totes les veu discordants.
I també em desmoralitze. Comprobant com, una vegada més, la timorata, acomplexada i covard esquerra d'aquest Regne de València es veu incapaç de clavar-li mà a aquesta dreta cada vegada més extrema; i com els nacionalismes d'aquest Pais Valencià s'aufeguen en la seua debilitat i es tanquen en eixa estèril política de boina i garrot. Capficant-se en que el mal, sempre ve d'Almansa. Amb un mocador als ulls per a no vore que l'enemic el tenim a casa. Aleshores i gairebé.

12/4/2009 Villafranca del Bierzo - O Cebreiro

El camí, a partir de Villafranca discorre pel costad de la Nacional VI, per un "andadero" pintat de color groc que recorda el "camino de baldosas amarillas" que té que recòrrer Dorothy per visitar el Mac d'Oz. Aquest camí groc està separat de la carretera per "new jerseys" de ciment. Podriem pensar que l'etapa de hui és pesada, perque discorre pel costat de la carretera. Tanmateix, si fem un exercici de concentració i ens fixem nomes en la part esquerra del camí, podem vore com al nostre costat discorre el riu Valcarce, entre els oms i els "quejigos". Increiblement, també podem escoltar el cant dels pardals. Però no tot és quietut. Sobre els nostres caps notem com una remor de tormenta, que no és tal. Es tracta del soroll dels vehicles que passen per dalt de nosaltres atravessant viaductes de una altura colosal, més grans, inclús que els aqüeductes romans.
Fem la nostra primera parada a Trabadelo, on una holandesa i un gallec regenten un bar. Parem el justet per a agafar forces amb el café i un pastís de iogurt amb xocolata i continuar el camí, encara pla, cap a O Cebreiro.
Continuem per la vora de la carretera fins a Las Herrerías on fem una altra parada per a afrontar els 9 kilòmetres de pujada fins a O Cebreiro. El camí és prou empinat, a més està la dificultat afegida del que anomenarem "o merdeiro", a saber: una combinació de fang, plujim i merda de vaca, tot barretjat i patejat per elles mateixa. Aquest fet fa que avanaçar siga prou costós. A només 5 kilòmetres del cim parem a dinar en La Faba per a afrontar l'última pujada, més suau que la anterior.
L'esforç ha valgut la pena. O Cebreiro és ara una bonica població amb "pallisses" remodelades i cases de pedra que li donen un aspecte medieval. Està molt enfocada al turisme i podem trobar tendes d'artesania, així com tavernes on continuar duent a terme la nostra vinícola tradició.

11/4/2009 Ponferrada - Villafranca del Bierzo

A la eixida de Ponferrada ens sorpren el poblat construit per Endesa per als seus treballados, anomenat Compostilla. E camí es prou pla i recorre diversos pobles: Columbarios, Fuentes Nueva, Capmponaraya. Açò fa que la marxa siga prou entretinguda.

Des de Camponaraya fins a Cacabelos el camí deiscorre per inmensos camps de parres d'on es fa el vi de la zona: D.O. El Bierzo.

De ahí fins el final anem pel costat de la carretera fins un encreuament. En aquest lloc, una vegada més, ens hem equivocat i hem fet 4 kilòmetres més dels que tocaven. Encara i tot, el camí era prou bonic pel mig dels oms.
A Villafranca del Bierzo ens hem allotjat finalment i hem dinat. És un poble molt boinc, d'aspecte perenaic. Hem visitat l'església romànica de Santiago amb la famosa Porta del Perdó. Antigament, a aquesta porta se li atorgava el perdó a tots aquells peregrins que, degut a problemes físics, no eren capaços d'arribar a Santiago. També hem visitat el temple gòtic de San Francisco. Des d'allí es veu una bonica panoràmica del polble amb el palau-castell dels marquesos i la Cotlegiata de Santa María.

10/4/2009 Rabanal del Camino - Ponferrada

"Abrigaos, está nevando. Y arriba, más" Amb aquestes paraules del cambrer del mesón El Refugio ja ens podiem imaginar que el protagonista dl dia anava a ser l'ortge. Efectivament, una suau neu en pols començava a cobreir el paissatge amb un llençol blanc,que er cada vegada més intens conforme anavem guanyant altura.
am la nu canet-nos al damunt arribem a un lloc emblemàtic del camí: la "Cruz de Ferro". Sobre una acumulació de pedres formant una muntanya hi ha una creu. El que fa especial aquesta creu és que està siuada al mateix lloc que un altar consagrat al deu Mercuri romà. A més les pedres que formen la muntanyeta són les que han deixat els peregrins durant anys de pujar allí en les seues peregrinacions.
Una vegada deixada enrere la creu, el nostr camí continúa ja de baixada, passat per pobles molt bonics com El Acebo, on dinem, i Molinaseca.
Finalment, després d'una llarga i drua jornada arribem al nostre dest´a Ponferrada. Després d'una reparadora dutxa, hem de complir el ritual que hem anat desenrotllant des de l'any passat: visitar les zonesmés importants (torre del rellotge, basílica, castell dels templaris) i fer un sopar amb botella de vi inclosa. Ara ja, només ens quedar descansar i preparar el nostre cos per a l'etapa de demà, un poc més curta.

Camino de Santiago: El último tramo

El día 9 d'Abril, a la matinada, vam eixir Pau i jo rumb a Rabanal del Camino, un xicotet poble a pocs kilòmetres d'Astorga. Ens disposem a cobrir les últimes etapes que ens queden fins a arribar al final del nostre camí: Santiago de Compostella. Esperem que els astres i Sant Jaume estiguen de la nostra part i aconseguim el nostre objectiu sense massa problemes.

Ací tindreu un resum de les nostres andances. Dessitjeu-nos sort.

Fins prompte.

La Torre - Relleu

Pau ens espera a la part alta del poble, a només uns metres de la torre que dona nom al poble i de la que, des de que se'n va anar a viure allí, el meu amic és secret vigilant. El camí comença darrere de la seua casa, internant-se en un bosc, i deixant a la dreta la "toscana" torruana. La senda serpenteja, passan per masos i racons, ascendint poc a poc i portant-nos a dalt del "Collao". A partir d'aleshores el camí comença ja a ser de baixada, sempre amb l'inconfundible silueta del Puig Campana al fons.
Si el paissatge, amb els ametlers encara en flor, és fantàstic, no ho és menys la companya. Un grapat de xixonencs i de torruans, que els agrada fer passejos, fotos i barrejar-se amb la natura. Explicant històries, comentant anècdotes, possant en les fotos i fent cada vegada més gran eixa Xixonenc-Torruan connection que tantes bones estones estan fent-nos passar.
A més hem espantat vells fantasmes, que obligaven a aplaçar aquesta ruta any rere any i que esperem ja no tornen a aparèixer.

Las matemáticas de los mayas

Esta civilización utilizaba un curioso y rápido método para multiplicar. Mirad el video y aprendereis. Cuidado porque vicia.

Sábado 10 de agosto. Colombo-Habarana:Sri Lanka, la Isla Maravillosa

Sri Lanka es una isla con poco más de 20 millones de habitantes al sur de la India, inconfundible por su forma de gota. Colombo, la capital, está al oeste del país. Desde allí partimos hacia Habarana una ciudad situada en el centro.

Las carreteras nacionales de Sri Lanka son como las secundarias de aquí, con el añadido de que SIEMPRE se puede adelantar. Si vas más rápido que el coche, el autobús o la moto de delante, pitas, se aparta y adelantas. Da igual que venga un coche de cara. Esto hace que, aunque al principio íbamos mirando hacia adelante, decidamos mirar por las ventanillas laterales... y que sea lo que dios quiera. Aparte de una locura, estas vías son auténticos ríos de vida pues las casas y las tiendas se alinean junto a la carretera, de forma que no existen apenas espacios inhabitados en sus orillas. Eso sí, la densidad de edificios disminuye conforme nos alejamos de la capital y vuelve a crecer cuando nos acercamos a las ciudades importantes.
A mitad de camino no detenemos en Pinnawella, donde está situado el orfanato de elefantes de Sri Lanka. El paisaje que nos envuelve es maravilloso. Bajo nuestros pies se extiende la ribera de un ancho río de poca profundidad donde los elefantes beben o se desplazan mansamente en pequeños grupos. Al fondo, un frondoso bosque de palmeras y el verde tapiz que cubre por completo el suelo, nos recuerda que estamos en la selva y nos trae a la memoria todos esos paisajes que hemos visto en las películas. Los elefantes apadrinados en este paraje también aportan su granito de arena. Una de las atracciones es alimentar con un biberón a una cría de elefante o hacerse fotos con ellos. Por otra parte, también se aprovechan los excrementos de estos enormes animales para fabricar un tipo de papel. Los paquidermos sintetizan la fibra de las hojas de palma y con la pasta resultante y tras varios procesos se obtiene el papel.
Después de comer reanudamos el viaje. La siguiente parada es, ya cerca de Habarana, la fortaleza de la roca de Sigiriya. Situada en un altiplano, en el centro de una selva, se alza una enorme roca con forma de elefante. El inicio de la subida viene indicado por una escalera flanqueada por dos enormes garras de león. Hacia la mitad de la roca, bajo una especie de saliente natural, podemos admirar las pinturas de arte singalés "las doncellas celestiales". Se trata de representaciones de mujeres semidesnudas con adornos en sus cuerpos y en sus cabellos, portando bandejas con frutos y flores, como si estuviesen realizando alguna ofrenda. En su parte más alta se encuentra un palacio construido por el rey Kashyapa en el siglo V a.C. con piscinas que se usaban para regar los jardines y escenarios para las bailarinas. Desde allí admiramos el paisaje y observamos a lo lejos la estatua enorme de un buda, mientras más allá, en el horizonte, el sol empieza a ponerse anunciándonos el final de nuestra jornada

És Xixona una ciutat incívica?

Aquesta pregunta revoloteja pel meu cap des de fa ja alguns mesos. Potser, el primer dia que vaig començar a pensar en aquesta possibilitat, va ser el típic dia que t'alces amb el peu esquerre i tot el que et rodeja et molesta. Tanmateix, es va crear en mi un xicotet hàbit de fixar-me en algunes accions que fem el ciutadans i que farien que suspenguerem la tan famosa assignatura d'Educació per a la Ciutadania. I és que, abanderats per l'exercici dels nostres drets ens oblidem i passem per damunt dels drets dels altres.
D'aquesta forma aparquem els nostres cotxes davant de passos de peatons, obligant a la gent gran a caminar cent metres més i passar per l'estret espai entre els cotxes per a creuar un carrer, amb l'afegit de que ho han de fer pel lloc que no s'ha de fer, és a dir, per un lloc on no hi ha pas de peatons. Aparquem també davant de les rampes per a minusvàlids, dificultant més si cap el camí d'aquestes persones. I quan eixim de festa, això ja no té nom. Qualsevol persona que isca de casa un diumenge pel matí sap del que estic parlant. No es respecta res: portals, carrers, escales, finestres, etc. Després per a buscar excuses també som únics: que si no hi han aparcaments, que si em va sentar mal el sopar, que si la iaia fuma...
Les dues últimes historietes que m'han cridat l'atenció han ocorregut al meu carrer. La primera: aparcament per a minusvàlids recentment pintat de blau (un rectangle blau amb el simbolet pertinent com un cotxe de gran), tot terreny, la una i mitja del mig dia. El conductor fa la curva i pensant, segurament, que ell és especial i més guapo que qualsevol altre ciutadà de Xixona aparca impasible l'ademà. Baixa, tanca el seu cotxe amb el xui-xui pertinent i se'n va costera amunt com si ploguera. La segona: tanca d'obres enmig del carrer, altre tot terreny. Conductora (ho sent, era dona) que pensa que aquesta nit han plogut tanques d'obra, o que és la nova decoració que ha posat l'ajuntament per a fer els carrers més bonics, aparta la tanca i passa amb el seu "cotxet" per damunt dels pegots de quitrà que estaven colocant els operaris per a arreglar l'asfalt.
No sé, igual hui també m'he alçat un poc tiquis-miquis, però crec que no. Qualsevol pot mirar al seu voltant i vore casos com aquestos cada dia. La cosa està en si li donem importància o no a aquestos fets. Jo pense que si que la ténen. I vosaltres, que penseu?

Quintos '09

El "dinar i continuació" que vam fer a la Kàbila dels Vermells el dissabte va tindre de tot. La veritat vam dinar bé, ens vam divertir amb la "Play"i vaig guanyar junt a Johnny i David Llinares el "Joc del Quinto". Però sobre tot em va encantar el bon rotllo que hi havia i la predisposició de tot el mon de passar-ho bé. Crec que això va ser el millor junt amb el fet de tornar a vore a tota eixa gent que gairebé no veus en tot l'any: parlar de política amb el Mora i Mañogil, de pilota en Johnny, de setes en David o de llibres i de còmics amb Itaca i Rovira, de compartir les tarees de l'hogar amb Noèlia o de barrancs amb Eva. Tornar a vore a vore a Juanma, que té la mateixa cara, a Lorena que té els mateixos "hoyuelos" quan es riu o empassar-me mitja coca perque Nerea cada volta que passaba pel meu costat "m'embotia" un tros (jo no la vaig trobar tan dura...). I després, Marcos fent la foto oficial per a que a ningú se'ns oblide lo bé que ho hem passat.
I a l'any que bé més!! Quina llàstima haber d'esperar un any no?

Sábado 9 de agosto. Male

Hoy es un día de despedidas. Durante el desayuno me doy cuenta de una de las imágenes que para mí mejor reflejan este día. En la parte de estribor del barco hay un mueble bajo y alargado que, durante todos estos días, ha estado abarrotado con cámaras, carcasas, cremas, libretas, bolígrafos, libros de especies marinas, revistas, etc... Hoy se encuentra ya vacío porque no vamos a bucear. El exterior del barco también comienza a transformarse en un adiós. Las toallas, bañadores, aletas o escarpines que estaban desperdigados por toda la cubierta van desapareciendo conforme avanza la mañana. Sin casi darnos cuenta, nos encontramos despidiéndonos de la tripulación y subiendo al "dhoni" que nos llevará al aeropuerto de Male. Allí, dejamos las maletas en consigna y subimos a un "dhoni-bus" para trasladarnos a la ciudad de Male.
A pesar de ser un día de despedidas, había que aprovecharlo. Y eso hicimos. Con la ayuda de un guía vemos los lugares más importantes de Male: la mezquita y el cementerio. Este último era bastante curioso: las lápidas tienen una forma redondeada en su parte superior y están colocadas muy juntas; por otro lado están los mausoleos que se parecen a pequeñas cabañas hechas de piedra con tejado a dos aguas. Su decoración se realiza mediante rectángulos de distintos tamaños esculpidos en la piedra. Se accede a los mausoleos a través de una puerta de madera precedida de un escalón. El guía nos explica que se trata de un cementerio antiguo y que sólo se enterraban allí a guerreros y personas importantes.
Después de comer y de hacer las últimas compras llega el momento de regresar al aeropuerto. Allí nuestros compañeros durante los últimos días van desapareciendo poco a poco detrás de las puertas corredizas del aeropuerto. A Toni y a mí todavía nos queda esperar unas horas a nuestro avión que nos llevará a visitar la isla de Sri Lanka. Pero esa, es otra historia...

Abrazos y besos para nuestro amigos a bordo del Southern Cross: David, Bea, Nicola, Manuela y José María, Óscar y Tini, Vanessa y Paco.

La Frontera a Xixona

Texans, jaquetes i jupetins vaquers, algun barret de cowboy i, fins i tot, uns esperons es van poder vore el divendres a la nit al Beebop. La causa de tot aquest ambient del llunyà Oest va ser el concert del mític grup dels 80, "La Frontera". La nit va començar amb música rockera tant extranjera com espanyola per a crear ambient i començar a fer ballar a tota la gent del local.
El concert va començar amb l'actuació dels teloners. Santi Campillo (guitarrista de M-Clan) i la Electric Band. El cantant, amb una veu molt bona des del meu punt de vista i ben acompanyat de la guitarra de Santi Campillo, va interpretar cançons de grups de rock dels 70 (Led Zeppelin o AC/DC). Després va vindre el que era el plat fort.
Javier Andreu i la seua banda van començar a tocar i prompte es van confirmar els rumors de que no estaven "en les millors condicions" per a tocar. La veu del cantant distava molt d'aquella que vaig escoltar als meus walkmans quan era adolescent. El rock and roll pasa factura. Però tampoc era qüestió de posar-se tiquismiquis. Així que vam escoltar de nou les històries que parlen de "Duelo al sol", un tal "Judas el miserable" i varem tornar disfrutar d'aquella "Dulce tentación" que alguna vegada ens va portar fins al "Límite del bien y del mal".

Queda prohibit

Una bona amiga diu que m'ha enviat aquest poema de Pablo Neruda, per a fer-me reflexionar. La veritat es que, de tant en tant, ve be que ens recorden certes coses i que, com la meua amiga sempre diu, "no ens podem queixar". Moltes gràcies xiki.

QUEDA PROHIBIT

Queda prohibit plorar sense aprendre,

alçar-te un dia sense saber que fer,

tenir por als teus records...

Queda prohibit no somriure als problemes,

no lluitar pel que vols,

abandonar-ho tot per por,

no convertir en realitat els teus somnis,...

Queda prohibit no crear la teua història,

no tindre un moment per a la gent que et necessita,

no comprendre que el que la vida et dóna també t’ho lleva...

Queda prohibit, no buscar la teua felicitat,

no viure la teua vida amb actitud positiva,

no pensar en que podem ser millors,

no sentir que sense tu, este món no seria igual

Naguib

Naguib vuelve cabizbajo a su casa, atravesando con paso cansado las estrechas calles de la antigua medina. Más que cansado, parece abatido. Arrastra los pies. En sus manos lleva un pliego de papeles que se tiene que contener para no estrujar. Al pasar junto a uno de los mendigos que abarrotan los portales de los callejones, uno de los papeles cae al suelo. El mendigo lo recoge y lo lee.
- Escribes muy bien joven- dice el anciano.
- Gracias, pero no lo suficiente- contesta Naguib.
- Y dime, ¿qué es lo que pretendes conseguir con tus palabras?
- Que mi amada me quiera- a Naguib le brillan los ojos y el resto de papeles que lleva en la mano es ya un manojo.
- Pero, ¿está el corazón de tu amada preparado para recibir tus palabras?
- ¿A qué se refiere?
- Es posible que el corazón de tu amada esté corrompido por el ansia de poder y de dinero y no dé ninguna importancia a palabras que no sean "oro" o "diamante"; puede ser que el corazón de tu amada no le pertenezca porque se lo haya entregado a otro hombre, y por tanto tus palabras sólo encuentran el vacío; quizá el corazón de tu amada sea demasiado joven, y se ahogue o abrume con tus palabras. Tal vez debas buscar un corazón en el que quepan tus palabras- le explica el vagabundo.
Naguib regresa a casa pensando en las palabras del viejo que, sorprendentemente, mucha razón llevan. Algunos meses más tarde Naguib conoce a una muchacha e intenta explorar en su alma. En los atardeceres su pluma se desliza veloz y escribe los versos más bonitos que su ingenio y su destreza pueden alumbrar. El corazón de Yasmin se llena de las palabras de Naguib como lo hace un cántaro con el agua fresca que brota de la fuente y así, una noche de brillante y clara luna, Yasmin derrama su agua en los sedientos labios de Naguib.
El muchacho, a la mañana siguiente, corre por las estrechas callejuelas de la antigua medina hacia el lugar donde se hallaba al anciano que, al menos para él, se había convertido en un sabio. Naguib es un chico agradecido, y quiere darle las gracias al hombre que le ha ayudado tanto. Pero, al llegar al lugar dónde el vagabundo leyó las inútiles palabras de su carta, no lo halló allí sentado. En su lugar, inundando la vieja calle con su aroma, había crecido un jazminero.